Opinió

 

1/65>

Marta Rojals

11.03.2014

Remena, nena

Qui ho diu, que per sortir de la crisi cal imaginació? Un bar-restaurant d'un polígon de Tarragona ha fet revifar el negoci amb un recurs més vell que l'anar de putes: posar cambreres que es prestin a servir àpats en roba interior. La propietària diu que els clients havien deixat d'acudir-hi perquè anaven justos o perquè ja no els pagaven les dietes, i goita tu: per obra i gràcia d'un conjunt de llenceria, han tornat a tenir manera de pagar-se el menú. Aquests són els brots verds, sí, però de tota la vida: dels acudits verds i dels vells verds.


La propietària explica que aquest 'homo poligoner' és majoritàriament de sexe masculí --i suposem que heterosexual--, per la qual cosa ella mateixa es demana i es respon a NoticiesTarragona.cat: 'Què agrada a la gent que va als polígons? Veure cambreres guapes. Doncs nosaltres les posem una mica més sexis.' El resultat: un 30% més de cuixa, ai, de caixa, fet que ens demostra a les dones que aixecar l'economia, entre més coses aixecables, és a les nostres mans, ai, als nostres culs. I els experts de Davos ja poden dir missa.


Entenc que un polígon és com un Mobile World Congress o un Construmat: un entorn fora de l'abast de la família, llunyà i inhòspit, on, a l'hora del pati, el sacrificat treballador té l'oportunitat de dur a terme les fantasies que a casa seua es guardaria d'explicar: fer-se servir (uns prospectes, un pin, una escalopa arrebossada) per una femella erotitzada que li posa la carn a davant amb alegre desinhibició. L'experiència no seria el requisit principal, com fa entendre una de les treballadores: 'El primer dia estava molt nerviosa perquè m'havia de vestir així, i, a més a més, no havia fet mai de cambrera.' Els típics nervis de quan t'inicies en el món de la restauració: sabré caminar amb la safata?, portaré prou fets els engonals?


Potser perquè els voyeurs no poden passar de mirar --les noies, o els engonals--, ens diran que servir esmorzars semiconilla és una feina tan digna com qualsevol altra. Sempre, evidentment, que no l'hagi d'exercir la seva filla, ni la mare, ni la dona, les regateres de les quals sí que es mereixen un respecte. El respecte, com la dignitat, va per graus de parentiu. En tot cas, els voyeurs d'aquest bar-restaurant (o de quin sigui) tampoc no tindrien el dret d'objectar res si les pròpies filles, companyes o mares decidissin de treballar per a voyeurs de fora del cercle familiar. I, pel que fa a ells, potser preferiran pensar que les noies utilitzades per a decorar un trist polígon han nascut per generació espontània.


Amb l'estela del dia de la treballadora encara refulgent, i els versos de Maria-Mercè Marçal ressonant encara a Twitter, no ens cal recordar que les filles de les nostres mares hem de ser lliures de guanyar-nos la vida com més ens convingui i sense el judici d'articulistes rondinaires que treballen amb jersei de coll alt. Dit això, quina pena que la necessitat sempre, sempre, sempre, s'accepti com a justificació universal per a continuar exhibint el cos de les dones amb finalitats de reclam sexual i publicitari. Amb aquesta excusa, les noies que s'avenen a mostrar-se trobaran tota la complicitat i comprensió, i de l'una i de l'altra trauran el consol per passar fred en canvi d'escalfar els altres. Dels 'altres' que amb tot el gust mosseguen el fruit d'aquesta necessitat mai no se'n parlarà tant.

Editorial