Què, xiquets, ja ens hem esbravat a Twitter amb el l’etiqueta del moment? Ja ens hem cagat en la classe política d’aquí, d’allà, i en la mare que els va matricular? Ja hem penjat una vinyeta d’El Roto a Facebook, el youtube del ‘People have the power’, la comparativa del salari mínim de pandereta amb el dels països civilitzats? D’acord, molt bé, fase 1 completada. I ara què?

Molts indignats encara confien en la fórmula seglevintesca de sortir al carrer a fer-nos veure. Rotllo amunt el puny, ‘compañeros del metal’, que si la classe obrera tal i tal. Molts continuen pensant que alçar-se contra l’opressor encara va d’una càmera de televisió abastant una riuada de caps, enquadrant pancartes amb eslògans enginyosos i, ooh, guaita quin munt que som i que emprenyats que estem, ara sabran què és bo, els cauran les calces a terra. El nucli dur amenaça: ‘Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir’. Ui, sí, quina por. Mirin: jo sóc del Barça, i quan ens guanya el Madrid no miro les notícies d’esports. No sé si m’explico.

Que recordem, des que l’estat del ‘por mis güevos’ es fa dir democràtic, cap manifestació no ha fet repensar res a qui té la paella pel mànec. I nosaltres vinga i som-hi amb això de sortir al carrer, perquè és molt bonic i simbòlic, i primer que tot som gent idealista, i segon que tot som gent de bona fe. Però ‘ells’ no. Per tant, hem de canviar de tàctica, fer-ne servir una que entenguin millor. I què entén aquesta gent? Què ens han demostrat que els importa més, en aquesta vall de llàgrimes? Coi: que els surtin els números!

Perquè els surtin els números, que vol dir els seus i els dels seus amics, aquests individus han estat capaços de vendre l’ànima de sa mare als mercats i la nostra a l’agència tributària de la manera més vil. Molt bé: doncs si la cosa va de números, toquem-los els números. Perquè si hem d’esperar que els nostres representants es decideixin a fer el cop de puny sobre la caixa o el cop de porta definitiu, se’ns farà l’apocalipsi, que és demà passat. Per tant, siguem pràctics i mirem què tenim a l’abast:

Opció hardcore, o pla d’estalvi individual:

Passar-nos a la ‘wild side’, és a dir, a la banda dels fraudulents i els evasors d’impostos per després apuntar-nos a l’aministia fiscal: ni tu ni jo, oferta del deu per cent, sense preguntes i en paus. Ah què?! La pujada de l’IVA i l’IRPF és l’incentiu perfecte perquè els evasors professionals encara trobin més profitós el frau, i bé haurà de vetllar algú perquè la flamant llei d’amnistia no se’ns rovelli per falta de voluntaris. Ben mirat, aquesta només és una manera diferida de complir amb el fisc, i això que no te’n demanin paperassa no pot ser més temptador. Però com que ja hem dit que els oprimits som gent idealista i de bona fe, possiblement trobarem més romàntica la segona via: 

Opció softcore, o pla d’estalvi general:

Si tot lo món sap que l’estat espanyol és intervingut per uns senyors dits de negre que cobren d’Europa, ja no hi ha cap raó perquè els contribuents haguem de pagar els sous, sobresous, dietes, complements, recomplements i pensions vitalícies a una plana de titelles per una feina que no fan. Oh, ves. I com que de plegar, no plegaran, perquè això de dimitir va molt lligat a tenir vergonya, els haurem de motivar. De quina manera? Doncs ja ho va dir la Forcades: vaga-general-indefinida fins que s’hi vegin abocats, depuració de responsabilitats civils i penals, i caaanvi de parella. A casa nostra ja fa temps que sabem que, per a governar, amb un govern ja n’hi ha prou. Què us sembla, xiquets: els ho expliquem de bones maneres?

marta.rojals@mesvilaweb.cat

Si hem d’esperar que els nostres representants es decideixin a fer el cop de puny sobre la caixa o el cop de porta definitiu, se’ns farà l’apocalipsi.