L'estat, el gran ventríloc, quan va de bo, fa malabarismes de paraules i dispensa mentides a través dels seus ninotets. Sempre m'ha fet gràcia quan invoquen la 'lluita contra la pobresa'. No és a l'inrevés? La lluita és contra la riquesa, senyors. Sí, ja ho sé, que sóc un ingenu. I un anarquista. El dimoni, ja ho saben... La mala bèstia dels articulistes del règim, que així ataquen els qui es defensen i protesten. Com els treballadors del transport. Quina unanimitat canina! Quin tancar files, aquí i ara! Com una sola veu, i un únic argumentari.

La vaga de transports és cosa d'irresponsables, d'anarquistes i de nens capriciosos, diuen. Apa! I per reblar el clau embolica que fa fort! El nen Pujol se n'ha anat als antípodes. Arran de les crítiques a la contrareforma laboral de Rajoy ha dit que els sindicats eren conservadors i immobilistes. Perquè no entenen que, afavorint la destrucció de llocs de feina, es creïn llocs de feina. Perquè no estan d'acord amb la implacable involució autoritària dels drets socials i polítics. Un retrocés que ens venen com un avenç. Oposar-s'hi, ser fidel a uns drets irrenunciables, que tants anys i tantes lluites han costat d'aconseguir, és de conservadors i d'immobilistes. És anar contra el progrés. Ves per on. Deu ser que són uns drets pels quals lluiten des de fa molts anys i els volen conservar. Deu ser que no es volen moure del lloc una mica digne on tant ha costat d'arribar. És per això que l'hereu Pujol, clarivident, insulta els sindicats. Conservadors. Apa! Per què? Perquè ho dic jo, el nen, el fill de l'amo, l'hereu del 'tingladillu'. I immobilistes. Ell!, que des que va néixer no ha mogut un dit. La mama, de nen, li va obrir una llibreta. I el papa, de gran, li ha posat la merceria.

La maquiavèl·lica tergiversació del llenguatge és brutal. 'Diccionario biográfico español'. Franco era un governant catòlic, intel·ligent i moderat, i el règim era autoritari, però no totalitari. La repressió no ha existit mai. En canvi, Negrín era un quasi-dictador. D'aquí a dir que la República era una dictadura i el franquisme, una democràcia, per bé que 'orgànica', que deien ells, hi ha un mil·límetre. Ja hi arribarem. Amb el silenci eixordador de gossos i ventrílocs.

Polítics i creadors d'opinió són una legió 'freak' de ninots del gran ventríloc, l'estat, el monstre, que no en sap res de llengües, ni li cal. Per boca d'ells s'expressa amb veu única, omnipotent i omnipresent. És la Veu. Els uns es passen el dia vomitant eslògans. I els gossos guardians de la premsa del règim fan d'altaveu. L'estat assisteix satisfet a un dels seus grans èxits seculars: l'anihilació total de tot, reduint la democràcia a pura farsa, com a suport i justificació de les seves actuacions. I és aquí que el llenguatge, la tergiversació que en fan, hi té un paper clau. El llenguatge que borden i broden, ninotets i gossos, fins a l'infinit, nit i dia. Anorreant cossos, ànimes i paisatges. Les paraules esdevenen una massa informe, incapaç de passar pel sedàs del pitjor diccionari, llevat del 'Biográfico español'.

També menteixen impunement, amb la prepotència de l'estatut de ventrílocs més votats per la gent 'sana', que diu el president Artur amb aquella cara dura i desagradable, tot mandíbula. Ell governa amb el suport del 18% dels catalans, genteta 'sana'. És això que el manté en el poder o la submissió devota als seus cosins, la dreta espanyola més rància i anticatalana? Per què tanta gent 'sana', d'aquí i d'allà, vota els qui els perjudiquen? Potser és que no són tan sans. Si ells són sans, els qui no voten són insans? Malalts? És allò que en Franco en deia 'afecto' i 'desafecto'. La democràcia permet de votar o d'abstenir-se. Tot és igualment lícit i democràtic. És clar que jo, per ells, sóc un anarquista, que vol dir dolent, vaguista, populista, sectari, criminal… I aviat, quan faran el següent pas estratègic, em diran feixista. Emocionant l'homenatge a Fraga a les corts, oi senyors? El pare de la democràcia! En fi… Vejam si es convoca la vaga general d'una vegada. Què més cal esperar?

xavier.montanya@partal.cat

Polítics i creadors d'opinió són una legió 'freak' de ninots del gran ventríloc, l'estat, el monstre, que no en sap res de llengües, ni li cal. Per boca d'ells s'expressa amb veu única, omnipotent i omnipresent. Els uns es passen el dia vomitant eslògans. I els gossos guardians de la premsa del règim fan d'altaveu.