L’agost passat, el col·lectiu ‘hacktivista’ Anonymous va anunciar que el 5 de novembre es carregaria Facebook, que acusava de fer d’espieta per als ‘lobbies’ del poder. Més tard, uns altres Anonymous van desmentir l’amenaça, atribuint-la, presumptament, a uns dissidents del grup. Els confiats van considerar que, com a bon moviment d’esquerres, els emmascarats ja eren immergits en l’espiral de la maduresa revolucionària, a saber: la de les escissions, divisions i reencarnacions de les essències essencials. Els desconfiats, pel seu cantó, van sospitar que l’anunci era un bluf, i ara se’n vanten.

Sigui per això, sigui per allò altre, el fet és que ha passat el fatídic dissabte i Facebook encara belluga. Paradoxalment, també belluga la pàgina que uns tals Anonymous hi tenen allotjada, i, re-paradoxalment, aquesta pàgina (que no sabem si correspon a la branca autèntica o a una de sucre), en dos dies s’ha anat emplenant de missatges d’indignats usuaris de Facebook queixant-se que encara existeixi l’invent, o acusant el grup de no tenir collons, o de no tenir paraula, o etzibant-los cops baixos com que tenen un cosí que ‘hackejaria’ millor que no ells. Un festival de l’absurd en tota l’esplendor, vaja.

Els més de 800 milions d’usuaris de Facebook (dels quals la meitat hi entren diàriament), formen la comunitat virtual més gran del planeta. Els rondinaires, si volen, poden substituir ‘comunitat’ per ‘banc de dades’, adherint-se així a la denúncia dels suposats Anonymous dissidents. Tant se val. La gesta més meritòria d’aquesta xarxa és que 800 milions de persones s’hagin prestat voluntàriament a un safareig global que, si hagués estat per força, hauria originat manifestacions, vagues generals i la intervenció del Tribunal penal internacional de l’Haia. I ja no cal tornar a parlar dels anti-Facebook que són al Facebook, perquè el cas és digne d’estudi. Total, que, al costat d’aquest misteri, el de la Santíssima Trinitat és un joc de parvulari.

El nostre Ciberflautista d’Hamelin ha demostrat tenir un potencial massa sucós per a qui el sàpiga aprofitar, i qui sigui que mana al món es guardarà prou de permetre tan magna pèrdua per la cosa aquesta de la intimitat. De moment, un dels potencials que diem és el de generar un debat continu sobre la qüestió, fet que, als amos del planeta, ja els deu anar bé. Vull dir que ja els deu anar bé que ens pensem que la nostra exposició íntima i personal només depèn de si som tan babaus de penjar-la al Facebook.

Així, entretinguts com estem amb la polèmica facebookaire, ens oblidem que, per exemple, els simpàtics Google, Gmail i família, amb les seues lletres de coloraines, ja fa una centúria que ens personalitzen la publicitat, i no deu ser perquè tinguin llogat un equip de mentalistes capaços d’endevinar per què en tal moment concret ens podria venir de gust tal massatge tailandès d’oferta. Per tot això, m’hi jugo un pèsol que mai no ens faltaran herois emmascarats que, de tant en tant, sortiran en defensa de la nostra indefensa intimitat. Herois justiciers ('We are a legion') que sortiran de qui sap on per recordar-nos periòdicament que són ‘els bons’ de la pel·lícula, i, és clar ('We don’t forgive. We don’t forget'), que Facebook n’és el dolent. S’admeten apostes.

marta.rojals@mesvilaweb.cat

La gesta més meritòria d’aquesta xarxa és que 800 milions de persones s’hagin prestat voluntàriament a un safareig global que, si hagués estat per força, hauria originat manifestacions, vagues generals i la intervenció del Tribunal penal internacional de l’Haia.

I ja no cal tornar a parlar dels anti-Facebook que són al Facebook, perquè el cas és digne d’estudi. Total, que, al costat d’aquest misteri, el de la Santíssima Trinitat és un joc de parvulari.