Quan denuncien l'enderrocament de cases de famílies palestines, la construcció i el creixement d'assentaments de colons a Cisjordània i a Jerusalem, la destrucció de terres de cultiu, el saqueig dels recursos hídrics, els efectes devastadors del mur il·legal, el tracte humiliant i xenòfob als 'check points' (controls de pas) i la violació quotidiana dels drets més bàsics que sofreixen dones, homes i infants, no necessiten cap dictamen de les Nacions Unides ni cap gran organització humanitària per aportar-ne dades i proves. Han vist amb els propis ulls els efectes de l'ocupació, hi han conviscut, ho han compartit amb la població palestina. I han tornat a casa indignats per la injustícia, enrabiats per la impunitat de l'estat d'Israel, i encara més convençuts que la societat civil té la responsabilitat de generar mecanismes de pressió que forcin un canvi d'actitud, com la campanya de boicot que va determinar la fi de l'apartheid a Sud-àfrica.

Aquests últims set anys, gairebé mil catalans han anat a Palestina amb els programes que proposen alguns col·lectius de solidaritat amb el poble palestí, especialment gràcies a l'impuls de la Xarxa d'Enllaç amb Palestina. Aquests programes inclouen camps de treball, voluntariats de llarga durada, turisme alternatiu, intercanvis juvenils, estades solidàries i brigades de pau, gairebé sempre en col·laboració amb entitats palestines i israelianes.

Ara, d'aquí a un mes, i coincidint amb el trist aniversari de l'atac israelià de Gaza que va matar més de mil palestins i va malmetre més de 220.000 habitatges, una delegació catalana formada per una trentena de representants d'entitats i persones que hi van a títol individual participarà a Egipte en una marxa internacional no violenta que vol esbotzar el blocatge de la Franja de Gaza i recordar al món la flagrant violació del dret internacional que ha conduït a l’actual crisi humanitària que afecta la població civil. La marxa té el suport de personalitats com Noam Chomsky, Naomi Klein, Gore Vidal o Ken Loach i Aki Kaurismaki, per dir-ne unes quantes. A Catalunya també hi donen suport desenes de representants de la cultura, la política, l’activisme o l’ensenyament. No sé si ho aconseguiran, ni quants titulars de diaris o minuts dels informatius explicaran la gesta i els motius que la impulsen. La història de Palestina no ofereix pas gaires motius d'optimisme. Però la iniciativa és lloable i, sobretot, els palestins l'agrairan, com totes les manifestacions de suport autèntic que reben i que els recorden, de tant en tant, que no són sols al món.

Aquí, a tots els racons del país, hi ha col·lectius organitzats de suport a Palestina que dediquen moltes hores i grans esforços a treballar pels drets del poble palestí, a denunciar el tracte d'excepció i d'impunitat que rep Israel, a promoure accions de boicot, a relacionar-se en xarxa per compartir recursos, a unir forces i veus. Gràcies a ells, Palestina arriba al cor de la gent. I al d'unes quantes institucions, encara que la majoria siguin d'allò més insensibles, sordes i cegues a la injustícia i al patiment d'un poble que ja fa massa que dura.

carlota.franco@partal.cat

Han tornat a casa indignats per la injustícia, enrabiats per la impunitat de l'estat d'Israel, i encara més convençuts que la societat civil té la responsabilitat de generar mecanismes de pressió que forcin un canvi d'actitud, com la campanya de boicot que va determinar la fi de l'apartheid a Sud-àfrica.

La història de Palestina no ofereix pas gaires motius d'optimisme.