El president Montilla diu que que ara cal dedicar-se a la crisi econòmica i prou. Que no ens encaparrem amb tot això del constitucional, ni del finançament. El president Montilla sembla que és un seguidor fervent d'aquella famosa tesi segons la qual els humans (o era els homes?) no poden fer dues coses alhora. Una de sola i prou: l'economia. No podem lluitar contra la crisi i, alhora, pensar què en fem, del país, quan ens amenacen amb el trencament del pacte de la transició? Doncs no. Dues coses alhora no. Una de sola i prou.

La posició del molt honorable, és clar, té trampa. Una trampa que llisca com una cortina suau quan ens diuen, com si res, que cal evitar el 'debat identitari'. I fan que 'debat identitari' soni com una cosa lletja i bruta. El contraposen a la salut general del país, a la solució dels problemes econòmics de les pobres famílies, a salvar llocs de feina. Com si la crisi no l'hagueren oberta ells mateixos amb polítiques econòmiques insondables i frivolitats de tota mena. Tant és. Qualsevol frase genial és bona per a justificar que aquest govern no faça res per plantar-se amb una miqueta de dignitat contra la que ens caurà a sobre. Si no en la crisi, s'empararien en la grip A...

El cas és que tot plegat m'ha picat la curiositat i he volgut saber qui dimonis es va inventar això que no es podien fer dues coses alhora. Agafes llibres i llibrots, googles i viquipèdies; fas, fins i tot, alguna telefonada al savi de guàrdia. I estirant el fil acabes, com gairebé sempre, als clàssics llatins. A Publili Sir, en concret. Un senyor que va deixar escrit: 'Voler fer dues coses alhora és no fer-ne cap.' Però Publili Sir era un esclau, bufó de Cèsar.