Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

09.06.2009

Un avís, diu?

Quan vaig veure que el president Montilla eixia eufòric a proclamar la victòria, minuts abans que es pogueren donar dades oficials, ja em vaig ensumar que a Nicaragua seria una nit difícil. Van aguantar la nit a base d'eslògans, però ahir l'evidència ja era incontestable i hagué de ser l'executiva del PSOE mateixa qui parlara d'un 'avís seriós'. Em sembla tou encara, però, com a mínim, és una mica més adequat a la realitat que no el triomfalisme de primera hora del president.

Els socialistes tenen motius sobrats per a sentir-se preocupats. Per una banda, perquè no és fàcil de defugir la realitat europea, ni hi ha manera de disfressar-la. La campanya del PSC deia que no ens podien fer eixir de la crisi els qui ens hi havien ficat, i la resposta dels ciutadans europeus és que desconfien, de manera expressa i sòlida, dels socialistes. Ves. Allà on manen perden i allà on no manen també. Amb inevitables excepcions els socialistes visqueren diumenge un vespre amarg; i, personalment, crec que una de les raons de la caiguda és que les societats europees adultes veuen amb repugnància aquest estil barroer de dir que l'altre és el dimoni. És un discurs que cansa i ofèn, sobretot perquè, al final, les polítiques concretes no són tan diferents i les trampes massa òbvies. Quantes vegades, per exemple, ens han parlat dels dolents de les Açores que ens ficaren en la guerra de l'Irac i de malvats que eren? I quantes vegades han provat d'amagar-nos, així, que l'aliat més sòlid de Bush era un socialista de nom Tony Blair?

Els socialistes fa més d'una dècada que sembla que hagen renunciat a plantejar a la gent idees pròpies i només insisteixen a dir que ve el llop. Des que Blair va inventar la tercera via, que al final era fer allò que fa la dreta moderada, no hi ha novetats. Què proposen ara per combatre la crisi? Què proposen de diferent d'allò que proposen Merkel o Sarkozy? Fins i tot, què han fet contra la crisi que siga més contundent i més clar? Merkel ha collat els bancs i els banquers, i en canvi Zapatero no fa sinó oferir-los diners a mans plenes i pactar regles de silenci i d'opacitat que ens impedesquen de saber fins i tot qui rep els diners que vénen dels nostres impostos. Què té d'estrany que, en aquestes condicions, resulte poc eficaç el missatge de campanya del PSC?

És cert, ben cert, que en el cas català la maniobra havia funcionat amb més intensitat que enlloc d'Europa. Però, aquesta vegada, sembla que han punxat. Si més no, aquesta vegada no es pot dir que el Principat haja tret les castanyes del foc de Zapatero, i si bé és cert que el PSC pot cantar victòria, també ho és que la tendència que es dibuixa porta un grandíssim risc per a ells. Ara tenen més poder que mai, més poder que mai cap partit haja tingut (controlen totes les institucions, gairebé sense excepció). Però també ara, per primera vegada, ho poden perdre tot. La idea de perdre l'Ajuntament de Barcelona era impensable fa anys i ara ja no ho és (com ratifiquen les xifres de diumenge). Els socialistes mateix admeten en privat que renovar el tripartit a la Generalitat serà molt difícil, tal com van les coses, electoralment parlant, als tres socis del govern. I des de diumenge veuen les orelles del llop, pensant en el govern espanyol. I això que al davant tenen un PP impresentable, carregat d'acusacions gravíssimes de corrupció i amb constants tendències feixistoides. És el millor enemic que podrien somiar, però ni així.

Un partit en forma i tens, en vist del panorama, canviaria de ritme urgentment i faria alguna cosa ràpida i contundent per demostrar que han entès el missatge dels electors i que saben rectificar. Però no ho espereu.

Editorial