L'enunciat d'ací dalt, sense el signe d'interrogació (que és cosa meua), ve a ser l'eslògan d'una campanya engegada fa poc per a presentar directament al Congrés de Diputats espanyol, a través d'una Iniciativa Legislativa Popular, una proposta de llei que normalitze legalment l'intercanvi de totes les televisions en llengua catalana al nostre país. Un objectiu lloable, a què done suport. No podia ser d'una altra manera: hem passat mitja vida defensant el dret de rebre el senyal de TV3, des que vam començar a vendre els bons per a pagar els repetidors, i no és qüestió ara de deixar-ho estar.

Insistim, hem d'insistir, a no entendre la Sènia com una frontera impracticable per a les ones televisives catalanes. I insistisc a no entendre com pot passar encara això, després de tants anys. Tants, que a voltes ja no veig clar en quina banda del plet hi ha més beneficiaris.

Per una televisió sense fronteres, diu. D'acord. Sense que el riu de la Sènia siga una frontera per a TV3 (i quan dic TV3 vull dir els canals de la CCRTV, i si foren més, millor). Però, amb tot açò, seria un bon detall que, al seu torn, TV3 no convertira el riu en una frontera informativa, que el País Valencià (i la resta del país) no fóra només una anècdota dispersa en algun programa incert, una notícia previsible dels telenotícies (desgràcies, anticatalanisme o els Octubre) o un personatge prescindible i tòpic en una sèrie.

Encara que es vulga mantenir com a televisió catalunyesa, d'àmbit autonòmic, TV3 no hauria de tractar la resta del país com uns territoris estranys, o cosa pitjor a voltes, com unes reserves indígenes.

Fa bona cosa d'anys que al País Valencià molta gent reclamem de poder veure TV3 sense sensació de clandestinitat, però a més ens agradaria de veure-la sense la sensació d'exiliats.