Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Opinió

 

1/88>

Vicent Partal

12.11.2008

How much is enough, Ramoneda?

El prestigiós setmanari anglès The Economist ha publicat un article àcid, i molt marcat políticament, sobre la realitat catalana i espanyola, article que ha desfermat una bona polèmica, amb queixa oficial del govern inclosa, una hiperreacció desconcertant que no acabe d'entendre.

D'entrada, cadascú veu allò que vol. A mi, em pot agradar o desagradar el text, però és la visió de l'autor. Em pot sorprendre que ignore completament l'anticatalanisme de què fan gala els mitjans madrilenys i la tensió que, en conseqüència, motiven, o que no diga ni piu del fet (absurd) que el constitucional pot tombar un estatut que és una llei votada pel parlament espanyol mateix i pel poble català o, encara més, que passe per alt les balances fiscals, malgrat una referència esquiva, quan la major part de l'article parla d'economia... Però dit això, en un país normal, allò que se sol fer és dir que tal senyor o és un ignorant o té mala fe, que l'article no t'ha agradat gens, i a fer córrer un altre bou... Escandalitzar-se i organitzar un cristo diplomàtic per un article de la revista més iconoclasta de la dreta mundial és molt miop i amaga que, en tot cas, el fet curiós no és pas tant què entén el senyor de The Economist com qui són els qui li xiuxiuegen a l'orella allò que vol sentir. I ací és on l'anàlisi del text rendeix molt.

Segons que sembla, l'article, l'ha escrit un senyor anglès a base de parlar amb el filòsof Ramoneda (Barnils, pare, canviava la r per una altra lletra molt més sonora), amb l'Enric Juliana de La Vanguardia (Española) i amb el Narcís Serra, dels indígenes. I amb el Savater, l'Elorza i els signants de tots els manifiestos nacionalistes espanyols. Què voleu que entenga, doncs, el pobre home? És veritat que també parla un moment amb l'Artur Mas, que supose que fa allò que pot per fer-se entendre, i amb algun basc. La resta és gilroblisme amb to localista barceloní, d'aquest 'tifocosmopolita'. I amb aquesta tela la roba no pot eixir sinó descolorida.

Però, curiosament, i això resulta cridaner, l'autor no parla amb ningú del govern de la Generalitat: ni el president Montilla ni el responsable de la política exterior Carod no existeixen. Cosa que fa pensar, la veritat. I que potser explica la hiperreacció. La consellera Tura i el delegat del govern al Regne Unit, Xavier Solano, han protestat formalment i sembla que han demanat una rectificació, que jo crec que és un gran error, perquè l'article no conté cap mentida indiscutible ni cap insult. Crec que és ple d'interpretacions molt i molt esbiaixades, però això, en tot cas, és opinable. D'insults, jo no en veig enlloc, en llegint-lo, però el govern addueix que no es pot qualificar el president Pujol de 'cacique'.

Ai, caram, estic emocionat. M'agrada, tanta delicadesa del PSC envers l'històric dirigent de Convergència, però, en el context d'aquest article, qualificar el president Pujol (o Fraga Iribarne o Manuel Chaves, que reben també, i igual) de 'cacique' no passa de ser una hipèrbole desmesurada i un pèl desagradable. Hipèrbole, però que té autor, perquè n'hi ha prou de llegir el text per a veure que, això, ho diu Antonio Muñoz Molina, un columnista d'El País que es declara 'socialista de cor i sense partit'. També n'hi ha prou de llegir l'article per a adonar-se que qui remata la descripció que tant sembla haver indignat la consellera Tura, és de Ramoneda, columnista del mateix diari i adorador del mateix déu.

Però llegim el text exacte, perquè sempre és bo de llegir per comptes de parlar d'orella. L'article diu que la descentralització 'First, it has led to a renaissance of an old Spanish political phenomenon, the cacique or provincial political boss, as Antonio Muñoz Molina, a leading novelist, points out.' Molina, doncs. I qui rebla el clau és el filòsof Ramoneda, que tot just després d'un punt a part diu 'These modern princes have their courts. Every regional government wants its own universities, contemporary-art museum and science museum, says Josep Ramoneda, who heads the Centre for Contemporary Culture in Barcelona. In the United States there’s only one Hollywood. Here they want 17.'

I molesta, això? A mi, ni em molesta ni em sorprèn, venint de qui ve. Però si molesta al govern, potser que les reclamacions vagen a qui han d'anar. Que no és pas a Londres.

Editorial