Opinió
-
La ignorància del rei
Oriol Izquierdo
27.07.2015
-
Parla amb la teva àvia (i II)
Andreu Barnils
26.07.2015
-
Sean Scully a Santa Cecília de Montserrat
Mercè Ibarz
25.07.2015
-
L'exemple de la ILP per l'habitatge: desobeir i avançar junts
Bel Zaballa
24.07.2015
-
No és ignorància: és cinisme i mala fe
Pere Cardús
23.07.2015
-
L'escepticisme jacobí lleument esquerdat
Joan-Lluís Lluís
22.07.2015
-
Peix al cove ‘reloaded’
Marta Rojals
21.07.2015
-
A Grècia, dos assassinats
Andreu Barnils
19.07.2015
-
La llista independentista: un artefacte imbatible?
Pere Cardús
16.07.2015
-
La meva llista civil per la independència
Bel Zaballa
15.07.2015
-
#cimeraindepe, minut i resultat
Marta Rojals
14.07.2015
-
Ara és l’Hora: la candidatura del sí-sí
Oriol Izquierdo
13.07.2015
-
Amb sense president
Andreu Barnils
12.07.2015
1/88>
Francesc Ribera 'Titot'
01.06.2005
Quan les llàgrimes apaguen el foc
Els patumaires sovint ens demanem què és allò que fa inexplicable la Patum. Moltes vegades ens hem quedat sense paraules, amb la sensació de fer curt, explicant la Patum a un profà. Com és que el foc de la Guita no crema? D’on surt l’energia de llevar-nos per anar a la Patum de Lluïment? Per què tornem a la Plaça amb el guix del braç trencat encara fresc? Per què tothom veu tan clara, i la sosté, la frontera precisa que separa la follia del respecte?
La mort d’en Pep Isanta ens n’ha donat moltes pistes.
Per la Patum, a Berga tot és transforma, perquè la relació entre els berguedans, entre els patumaires, es transforma.
Gent, que durant la resta de l’any ni se saluden, xerren amistosament, s’agafen per fer rotllana a la Plaça, fan el got plegats. La dimensió de la ciutat (15.000 habitants) ho afavoreix, això, perquè no tots ens coneixem, però la majoria ens reconeixem. De molta gent amb qui no hem parlat mai, en sabem el nom; o on treballa; o on viu; o qui són els seus pares, germans o fills; o a quin bar sol anar; si és de la Penya Boletaire o si havia jugat amb l’Handbol Berga. Gairebé tots ens reconeixem i això afavoreix aquesta complicitat absoluta amb la festa. Les figures de la Patum, les músiques i els vestits de les comparses són els elements tangibles d’aquesta complicitat i allò que, constantment durant cinc dies, la realimenta.
Després de l’assassinat d’en Pep, dissabte es va decidir de suspendre la Patum i, diumenge, de fer-la. I tots ho vam entendre, tot i que dissabte a les deu dels vespre no sabíem què fotre a casa, ni diumenge a migdia teníem ganes de ser a la plaça de Sant Pere. I vam fer, per primera vegada en sis-cents anys, Patum per força.
Les llàgrimes havien apagat el foc. La festa s’havia trencat, però la Patum continuava. I vam constatar i demostrar per què diem que la Patum no és només una festa. Perquè vam fer Patum sense fer festa, sinó de cruel dol.
Patum de cares llargues i de gent mirant a terra. Si alçaves els ulls era pitjor: veies les guites caminant sota un estol de crespons negres als balcons i pancartes: “Isanta, mai no t’oblidarem”, “Mossos, on éreu?”.
La Plaça plena de gom a gom i cap empenta ni una. Els Turcs i Cavallets no havien guerrejat amb tant d’espai des de la Batalla de Can Maurí.
Quan es va acabar, l’amic Ramon Busquets em va dir “Mai no hauria pensat arribar a veure això!” i vam anar a Cal Blasi, com a última estació obligada de la Patum més ingrata, a fer un got de barreja amarganta.
I a la nit, poca Patum i gens de festa. El barret, el mocador i la camisa ja eren al cubell de la roba bruta. I amb tot, no vaig poder estar-me d’anar a darrera hora a la Plaça a fer els quatre únics tirabols acordats.
A les quatre de la matinada ja era al llit, i això des que tenia tretze anys no passava.
Dilluns a les vuit del matí vam anar al jutjat. Volíem pressionar la jutgessa perquè no els deixés en llibertat. A la tarda vam anar a l’enterrament i després vam tornar al jutjat i vam comprovar una cosa inaudita: encara era Patum, el primer Dilluns de Patum de la història. La festa s’havia acabat (de fet s’havia acabat divendres a la nit), però l’esperit de la Patum es mantenia, la companyonia, la complicitat.
Ens van voler tallar la Patum i allò que han fet és allargar-la.
Aquest vespre hi torna a haver reunió de les entitats de joves. Possiblement la Patum d’enguany s’anirà acabant a poc a poc, però aquesta vegada s’ha trobat la Berga patumaire amb la de la resta de l’any. I aquest encontre inimaginable durarà molts anys, com la memòria d’en Pep Isanta. Ens cuidarem prou que això no passi mai més.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015