Avui es parla molt de l’èxit de les escoles de futbol, sobretot de La Masia, el centre de formació del Barça. No deixa de ser sorprenent que en un moment de debat sobre l’educació, quan els pedagogs es plantegen si no els consentim massa coses als fills, funcioni tant bé la residència del planter blaugrana. A mi, La Masia em reconcilia amb el món rural. El mateix nom evoca les cases pairals del Lluçanès, i la vida a pagès té un cert paral·lelisme amb la dels nois del Barça. I no ho dic pas des del punt de vista del sacrifici, sinó perquè les anyades van i vénen bé o malament com les generacions de futbolistes. Hi ha temporades excepcionals i d’altres molt dolentes, segons les circumstàncies, sempre variables. I malgrat tot, es tracta de mantenir la fe en la producció.
Això vol dir posar-hi molta dedicació; tenir un punt d’escepticisme davant la fatalitat, com quan comença a pedregar i la collita se’ns va a norris o es lesiona el millor jugador; estimar sense condicions la feina i els camps per combatre la rutina i, sobretot, ser molt pacient: cada cosa passa al seu temps, quan toca, sense saltar-se les estacions. No em sembla casual que qui ha interpretat millor el planter del Barça hagi estat un personatge que ve d’aquest món rural. Guardiola ha tingut des de petit la determinació d’aquell nen de Santpedor que se’n va a Barcelona disposat a guanyar-se la vida a partir d’uns coneixements que només s’aprenen si es respecten els processos de la vida a pagès. Abans de ser entrenador, ha estat capità, jugador i aplegapilotes.
Tot i que sembli que li ha anat molt bé i molt ràpid, no s’ha saltat cap de les etapes de formació, i d’aquí ve que hagi estat el millor hereu de La Masia.
El secret per ser feliç a la vida és estimar l’ofici, cosa que exigeix dignificar-lo cada dia.

Ramon Besa, periodista, de Perafita

"A mi, La Masia em reconcilia amb el món rural. El mateix nom evoca les cases pairals del Lluçanès, i la vida a pagès té un cert paral·lelisme amb la dels nois del Barça."