Temps era temps ens volien fer creure que la transició espanyola a la democràcia era un model per al món sencer. Era una manera de no reconèixer que la feblesa dels partidaris de la democràcia els havia obligats a pactar, en canvi de la fi de la dictadura, tota mena de prebendes per als franquistes. Com ara que gent corresponsable d'execucions de demòcrates puga passejar-se amb la cara ben alta mentre els cossos de milers d'assassinats continuen a les voreres de les carreteres, ignorats i silenciats, encara avui. Però, per comparació, la transició sud-africana ha ensenyat les vergonyes de l'espanyola.
La transició sud-africana no s'ha basat en la venjança, sinó en la integració. Ha posat el perdó al davant de tot, però un perdó basat en el reconeixement de la culpabilitat. Perquè no s'ha d'oblidar que en una dictadura hi ha culpables. I que no es poden posar al mateix sac els qui n'han patit i els qui l'han dirigida. El cas de Manuel Fraga és exemplar. A Sud-àfrica hauria hagut de fer una confessió pública i penedir-se dels seus actes; també hauria hagut de demanar perdó als familiars dels qui havien estat reprimits, empresonats o matats per culpa seua. I aleshores, únicament aleshores, hauria pogut tornar a la vida pública. Lliure i jutjat pel seu present i prou, però marcat per un passat que ja no podria reivindicar mai més.
Res d'això no ha passat ací. Manuel Fraga no sols no s'ha penedit dels seus crims, sinó que, com va fer la setmana passada, destapa una vegada i una altra els fantasmes del règim franquista. Ahir es va desmaiar a la tribuna del pobre parlament gallec. Va resultar patètic. Però molt pitjor encara és pensar que un dia es morirà i que aleshores haurem d'aguantar versions de la història que ens diran que aquest home va portar la democràcia a l'estat espanyol o que fou un dels principals actors del procés que ens alliberà del franquisme. Serà greu i més val que ens hi anem preparant. El president de Galícia (quin sarcasme que tinga aquest càrrec!) és el darrer gran representant del franquisme amb vida política activa. I el revisionisme no perdrà passada. En part, perquè dissortadament és cert: els demòcrates no vàrem ser ni prou colla, ni prou capaços, i els franquistes van preferir el pacte a l'ensorrament econòmic i a l'aïllament internacional. Però, en part també, i això sí que és greu, perquè no hem passat comptes amb els fantasmes del passat. Encara avui, trenta anys després, els morts republicans afusellats impunement són tema tabú, i desenterrar-los i honorar-los es considera poc menys que una provocació. Encara avui ningú no ha clausurat el Valle de los Caídos o l'ha convertit en un museu de la repressió. Encara avui tenim de màxim representant de l'estat un home posat a dit per Franco. Encara avui la ideologia que va donar cos a la dictadura reapareix rabiosa sota les pedres dels partits democràtics. I encara avui Manuel Fraga pot pujar a una trona i fer un discurs d'una hora i mitja, que només el seu cos envellit pot sabotar. Aquesta és la diferència entre Sud-àfrica i nosaltres. En favor, no cal ni dir-ho de Sud-àfrica.

director@vilaweb.cat