Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

31.03.2014

Dimitiria de ciutadà

Hi ha dies que costa de pensar que això es puga fer bé. Aquest cap de setmana he viscut amb vergonya aliena la tupinada de l'oficialisme socialista a Ciutat Vella i la signatura de l'acord per Barcelona World. Tinc un gran respecte pels polítics en general i procure entendre'n sempre les raons. Crec que el país i la seua classe política han de caminar junts si volem arribar lluny... Però hi ha dies que, francament, dimitiria de ciutadà.


Sobre l'espectacle de les primàries del PSC, crec que ja ho hem dit tot. L'article-crònica d'Andreu Barnils d'ahir ho explicava molt més detalladament i molt més gràficament que no ho puga fer jo mai. Fa vergonya, això que van fer, a qui ho van fer i com ho van fer. Fa vergonya fins i tot qui ho va fer --Josep Maria Sala és un dels personatges més sinistres d'aquest país--. Fa vergonya la manipulació dels fets i les denúncies que encara intenten. Ara resulta que enganyar uns paquistanesos portant-los a votar no saben què pagant-los i amb falses promeses s'anomena participació, mentre que la denúncia de la tupinada, de l'abús comès contra un grup d'immigrats indefensos per part d'una gent que trau profit de la seua ignorància això és racisme. Divendres vaig escriure un editorial, preocupat perquè pogués haver-hi gent que volgués aprofitar-se de les primàries per a fer mal al PSC, un mal que jo considerava il·legítim. No m'imaginava de què seria capaç l'aparell del PSC!


El mateix dia Pere Navarro signava amb Artur Mas un acord per a fer possible Barcelona World. Igual que fa uns quants dies PP i PSC ajudaven CiU a desballestar el departament de publicitat de TV3 per a oferir-lo al grup Godó. I això també em resulta cridaner. En aquest país on CiU i PSC i PP es barallen públicament, al parlament, i no poden posar-se d'acord en res resulta que hi ha una cosa que sí que els fa avenir. El diner gros. Els diners dels grans. No sé si ja només em passa a mi o què, però veure el president Mas i Pere Navarro contents després de signar l'acord per Barcelona World em regira la panxa. Deu ser una inversió econòmica important, ho sé. Crearà ocupació, ho sé. Però com i a quin preu? I com és que aquest esforç d'entesa, dels uns i dels altres, no l'he vist en el cas de tantes i tantes altres empreses? Em sobta que oblidar els retrets siga tan fàcil si hi ha segons què, o segons qui, al darrere. Em sobta i em fa dubtar de tot. Del meu paper de ciutadà i dels interessos de qui em representa. 


Oimés si veig com, dècades després, els qui poden explicar què va passar el 23-F comencen a explicar-ho i tot plegat apunta no solament a un Juan Carlos de qui no fa pas tants anys no es podia dir res, sinó també a partits i personatges que acceptaven la tesi i la 'necessitat' del cop d'estat amb una facilitat esborronadora: Felipe González, Jordi Solé Tura, Manuel Fraga... De què val, però, saber-ho ara? Quan és tan tard... 


Dissortadament, a Perpinyà hem vist les conseqüències d'aquestes polítiques. Ha anat d'un pèl que una de les nostres ciutats principals no acabàs governada per l'extrema dreta. S'ha salvat al darrer instant i d'una manera que és provisional. A aquest pas, si no canvien moltes coses, els lepenistes manaran a les pròximes eleccions, i esclataran, per desgràcia de tots, les vergonyes i incongruències de la política diària, l'estrany i incomprensible comportament de molts dels qui la fan.


Em podria referir encara a Oriol Junqueras decidint ell sol que el castellà serà llengua oficial a Catalunya o a la consellera d'Educació i el malmenat afer de l'escola Sagrado Corazón. Però crec que ja hi ha prou exemples per a entendre què vull dir.


Per sort, a l'Ebre ahir vam tornar a veure i a viure l'antídot. Hi vam veure un país que es mou perquè ho ha de fer, i sense concessions a la galeria, sense trampes, sense interessos a dissimular ni preus a pagar. D'una manera decent. Com tants i tants milers de persones ho fan cada dia des de fa anys en aquesta terra on es barregen impúdicament els lladres, els poca-vergonyes, els delinqüents, els patriotes, els valents i els esforçats. Una barreja que supose que és un poc a tots els països del món, però que a mi em tortura especialment perquè aquest és el meu.

Mail Obert