Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

13.03.2014

El tabú del terror

La carta de la CUP explicant per quin motiu no signava l'acord del parlament sobre les víctimes del terrorisme i la polèmica desfermada pel piulet de Toni Albà i el seu article posterior han posat sota el focus un tema fins ara tabú: la utilització partidista, de partit i nacional, del terrorisme i de l'antiterrorisme. Tots dos, Fernàndez i Albà, posen el dit en la nafra. Perquè és cert que hi ha morts i morts, víctimes i víctimes, causes i causes. 


La violència política és un fet. Hi ha violència política, encara que si a tu no et convé tendeixes a negar-ne el component intel·lectual. Però n'hi ha, i és exercida per l'esquerra, per la dreta i per l'estat. I no solament això: també hi ha violència consentida i tolerada, legitimada. Quan el PP i el PSOE es neguen a anul·lar la sentència de mort contra Companys, contra el rector Peset o contra Puig Antich, per exemple, en definitiva no fan res més sinó acceptar que aquells assassinats foren legítims. L'ONU i tot finalment ha hagut de protestar contra el tractament als desapareguts en les fosses comunes del franquisme. I mantenir-los així, quasi quaranta anys després de la transició, què és si no violència? O aquests morts ja no tenen cap significat per a ningú?


Però no cal anar dècades enrere. El tracte amb els violents n'és una altra prova. Galindo, cap operatiu dels GAL i convicte, va ser condemnat a setanta-un any de presó i només en va complir quatre. La famosa doctrina Parot, també refusada a l'exterior, en aquest cas pels tribunals europeus, ha servit per a mantenir tancada gent que ja havia complert la condemna de sobres, però mai si eren d'un dels bàndols. La contradicció entre el tracte suau als uns --els teus-- i la duresa fins i tot il·legal envers els altres ho diu tot. 


O per ventura hem de recordar que l'assassí de Guillem Agulló, Pedro Cuevas, va complir només quatre anys dels catorze a què havia estat condemnat i fins i tot li van permetre de presentar-se a les eleccions en una llista de l'extrema dreta? Una llei no té trellat si no és d'aplicació universal i és una evidència que les il·legalitzacions només han anat en una direcció. Encara més: els camarades de Cuevas han insultat durant anys Guillem Agulló a pocs metres de casa dels seus pares. Que no són víctimes, també, els pares? O com que el fill era d'esquerres i independentista cal tractar-lo d'una manera diferent? El problema és l'ús de la violència o tan sols de la violència dels qui van contra tu?


Un cas recent explica fins a quin punt s'ha arribat a banalitzar una cosa tan greu. Fa pocs dies l'Audiència Nacional espanyola condemnava una jove a un any de presó només per haver escrit un missatge favorable als GRAPO en el seu compte de Twitter. De segur que li hauria agradat molt que l'haguessen tractada com els assaltants ultres de Blanquerna, que cada dia continuen reivindicant-se a la mateixa xarxa social.


Ho torne a dir: hi ha violència política de tots els colors. Però en aquesta transició que sembla que comença a acabar-se la lluita contra el terrorisme ha estat usada no únicament amb finalitats de justa solidaritat. També, massa sovint i de manera massa descarada, ha estat utilitzada amb l'ambició de consolidar el projecte de la dreta (post)franquista i d'una certa Espanya, fent ús de les emocions que inevitablement desperten aquestes actuacions. Aquests dies que commemorem els deu anys de l'11-M és molt difícil de no recordar com el PP va voler manipular les manifestacions contra els atemptats, dient que eren a favor de la constitució i el govern. I també resulta il·lustratiu de saber que la trama Gürtel es va aprofitar dels fets per robar uns quants diners amb l'excusa d'un acte en record de les víctimes --que el PP usava, així, de dues maneres.


M'alegre que finalment puguem parlar amb serenitat d'aquestes coses, si més no al nostre país.




L'opinió dels subscriptors (si vols fer-te'n ves a aquesta pàgina)


Josep Usó: Des que tinc us de raó recorde exactament això. Que les víctimes a l'Estat Espanyol poden ser de dues maneres. Bones o dolentes. Per exemple, al meu poble, com a tots els pobles que he conegut de més jove (i en molts encara hi és) a la façana de l'església o a una plaça cèntrica, estava el llistat de "Muertos por Dios y por España". Els morts de l'altre bàndol encara es podreixen a les cunetes. I després al llarg de tota la Transición, els morts foren molts, però només estava permés lloar als morts d'ETA, o del GRAPO, o d'organitzacions com aquestes. Els del Batallón Vasco Español, ATE (AntiterrorismoETA), AAA (Alianza Anticomunista Argentina) o els dels "Comandos incontrolados", a més del qui morien a mans de las "fuerzas de seguridad del estado", aquells estava clar que s'ho havien ben guanyat. 


I això, aquesta manera maniquea de pensar i de publicitar, segueix exactament igual. Només cal veure el diferent tracte de les associacions de víctimes del terrorisme (sempre instrumentalitzades pel poder) i la de víctimes de l'atemptat de l'11-M, que encara es criminalitzada. 


Malauradament, pense que el poder espanyol només pot sobreviure enfrontant-se a algun enemic. Tan és que siga real o fictici. I com, cada vegada van perdent importància a nivell mundial, ara ja s'han de reafirmar exaltant unes víctimes d'unes organitzacions que ja estan pràcticament liquidades. Víctimes dignes de tot el respecte. Qualsevol víctima es mereix ajut, respecte i més. Però totes. No tan sols les del "seu" bàndol. Les altres víctimes també són, dignes de respecte, ajut i comprensió. Però "ells" sempre pretenen continuar criminalitzant-les. Al capdavall, són víctimes perquè s'han interposat en el camí d'uns assassins que s'autoqualifiquen de patriotes.


El problema és que aquesta pàtria que ells també defensen matant quan poden, és excloent i no accepta ningú que no siga fanàtic defensor seu. I això acaba esgotant els qui només pretenem viure tranquils. Per això cada vegada hi ha més gent a favor de la independència. I més que n'hi haurà.

Mail Obert