Opinió

 

1/169>

Vicent Partal

12.03.2014

Una fractura intolerable

'Esteu millor avui que fa quatre anys?' És molt estrany que en unes eleccions qualssevol no sentim el candidat opositor fer aquesta pregunta. Perquè és un recurs demolidor des que el va usar Roosevelt per a la victòria històrica que obrí les portes al New Deal. Fent aquesta pregunta, el president americà va posar en relleu, sense haver-la ni de retratar, una realitat que tothom sabia: que la misèria havia crescut exponencialment i que calia un canvi urgent. Si la pregunta la féssem avui, hauria de tenir un efecte similar o pitjor encara.


Perquè l'augment de la pobresa al nostre país aquests darrers anys és simplement intolerable. Les dades dels estudis, com el de Funcas, són esgarrifoses. Al País Valencià, per exemple, el 28% de la població ja està en situació de pobresa o exclusió social, i hi ha augmentat quinze punts més que la mitjana estatal en tan sols mesos. I la renda 'per capita' ha baixat acceleradament fins allà on era fa deu anys, mentre l'índex de desocupació s'acostà tot l'any passat al 30%. 


Al Principat, si es té en compte el cost de la vida diferencial, hi ha estudis que parlen d'un 33% de la població en risc de pobresa, alguns fins i tot d'un 36%. Són xifres molt colpidores, que expliquen que les classes mitjanes han caigut en un pou del qual fins fa poc podien eixir. I que, per tant, la fractura entre els qui tenen molt i els qui no tenen res és cada vegada més gran. I més insultant.


Però no ens enganyem: aquest és un d'aquells casos tan evidents en què no cal ni acudir als estudis. La realitat de la pobresa la veiem nosaltres, tots nosaltres, cada dia amb els nostres ulls i als nostres carrers. I, únicament fent un esforç conscient per no veure-la, algú avui s'atreviria a respondre amb un sí a la pregunta de si estem millor que fa quatre anys. 





L'opinió dels subscriptors (si vols fer-te'n ves a aquesta pàgina)




Josep Usó: En efecte. Mirem cap on mirem, tot està pitjor que fa quatre anys. Les fàbriques tancades, les cues a l'atur, les persones remenant i buscant alguna cosa per menjar als contenidors, les persones aparentment "normals" amb qui ens creuem pel carrer però que duen la roba molt i molt desgastada, els comerços tancats, els rètols de "es lloga", "es ven", "gran ocasió molt barat". 


Però crec que també caldria fer aquesta pregunta als nostres polítics. En aquest cas, la resposta seria diferent, però no ens sorprendria. Per exemple, al País Valencià, si demanem als diputats implicats en trames de corrupció ens diran que estan millor, perquè ningú els ha demanat el que han furtat i tampoc estan tancats a la presó. 


Però del que més segur estic és que la resposta a aquesta pregunta, especialment si la plantegem als polítics i negociants responsables del pou en que ens estem enfonsant, ens provocarà molta indignació, si no arriba a ràbia. I d'això ells també tenen por. N'estic segur.


Andreu Camps: Crec que no és qüestió de miopia, ni de manca de llum que ens impedeixi veure què succeeix. Els taurons financers s'abraonen sobre els músculs més febles d'Europa i, entre aquests, l'Estat espanyol. La missió és esbudellar qualsevol intent de sistema equitatiu, fer saltar pels aires qualsevol mena d'intervenció dels poders públics legítims sobre els mercats. L'objectiu, un cop arranat l'esquelet del dret a la dignitat, a la vida, al gaudi i a la responsabilitat, és nodrir les grans corporacions fantasma, aquestes que ja no sabem ni on dormen -si dormen, de les quals en desconeixem adreça, titulars, rostres. Si els veiéssim, els rostres, hi veuríem la mort.


Com assegurava tot just aquest cap de setmana el turc-català Isak Andik Ermay, propietari de l'empresa Mango (una declaració de principis??) i des de fa anys president de l'"Instituto de la Empresa Familiar": "La época de los derechos se ha acabado. Ahora hay que pagar la fiesta". El més sorprenent d'aquestes declaracions fetes amb llum i taquígrafs, en la cloenda d'una reunió d'aquell "Instituto" ha estat el silenci general, absolut, unànim, davant les seves paraules. Ni sindicats, ni partits, ni moviments socials... res ni ningú no ha respost. O la resposta ha estat tan feble, si ha existit, que només s'ha sentit dins els cors corsecats dels qui assistim, minut a minut, a l'espectacle del "fer veure que tot va bé" mentre morim lentament com a projecte vital, com a éssers.


Només una colla de bufons, com els malanomenats economistes i/o els usurpadors de la veu de la ciutadania, poden acompanyar individus infectes com aquest i com la presidenta de l'FMI, Christine Lagarde, qui va declarar, amb total impunitat, l'abril de 2012, que "La gent gran viu massa, i això és un risc per a l'economia global. Cal fer-hi alguna cosa, ja!" http://comunicacionpopular.com.ar/fmi-sin-anestesia-los-ancianos-viven-demasiado-y-eso-es-un-riesgo-para-la-economia-global-hay-que-hacer-algo-ya/ Vet aquí els pocs rostres visibles d'aquesta colla de carnissers.I, tots nosaltres, jugant a descobrir brots verds...



Octavi Monsonís:
 Les xifres de pobresa que es mostren a l'editorial fan feredat i, això no obstant, és una mena de pobresa amagada, que no te la trobes al carrer en forma de més captaires o més sense sostre, ja que aquests no han augmentat proporcionalment a la major pobresa.

També és cert que la societat prefereix no veure-la i els nous pobres s'estimen més mantenir amagat el seu nou estatus de pobres. Ací, a la nostra terra funciona el principi calvinista de la culpa individual en la caiguda en la indigència.

Aquest sentit de culpa és el que propaga el nostre sistema per justificar la situació material de cada persona. L'ultraliberalisme econòmic responsabilitza l'individu de  la seua situació econòmica, mentre protegeix el capital, hi dedica sumes ingents de diners i garanteix la taxa de beneficis a costa dels salaris i de la protecció social.

El problema rau en la solució. Fer baixar els índexs de pobresa implica una minva en la taxa de beneficis, cosa intolerable per al sistema capitalista. Per tant, l'estat no dedicarà més recursos per paŀliar els estralls de la crisi en els treballadors i en les classes mitjanes.

La pobresa, doncs, continuarà i si Déu no posa remei augmentarà indefectiblement. I en això sí que té raó l'ultraliberalisme, la culpa la té el miserable per suportar eixa situació, entenent el miserable com a genèric, els miserables, tots junts, és clar.

És la teoria clàssica, entre tots ho farem tot, que continua sent vàlida, perquè ningú no ha demostrat el contrari fins ara.





Mail Obert