Bongoville

VilaWeb

  • Autor Xavier Montanyà

    BONGOVILLE - 9

    Alí, rei del Gabon

    Tot queda en família, una atapeïda trama d'interessos, reservada als escollits S'ha dedicat tota la campanya a proclamar pel país que hi ha molt a fer.








    El fill del difunt dictador Omar Bongo té cinquanta anys, es diu Alí, és gras, de jove li agradava de cantar rap i era amic de Michael Jackson. Va estudiar dret a la Sorbona, com tot els fills de papà de la 'Françafrique' i ha estat ministre d'Afers Estrangers del 1989 al 1991 i de Defensa, del 1999 al 2009, càrrec des del qual ha controlat les compres d'armes i de subministraments militars. Al Gabon, França hi té mil militars i una de les bases més importants del continent. A més, Alí presideix Oprag (Office des ports et rades du Gabon), és accionista d'Afrijet i és casat amb Silvie, filla d'Édouard Valentin, home de confiança de Bongo pare, rei de les empreses d'assegurances del país que, alhora, és casat amb una germanastra d'Alí. Tot queda en família, una atapeïda trama d'interessos, reservada als escollits, entre els quals hi ha, també, destacats capitalistes francesos, com Vincent Bolloré, l'amic íntim de Nicolas Sarkozy, aquell que el convida a passar vacances de luxe amb iots i piràmides. 'Que siguem amics, no vol dir que no hi hagi ètica en les nostres relacions', sol al·legar el magnat. El grup Bolloré, un dels cinc primers conglomerats industrials del món, té un imperi a l'Àfrica. Controla ports, transports, mines i mitjans de comunicació. Manté relacions sospitoses amb Charles Taylor, a Libèria, o Paul Biya, al Camerun. Òbviament, Bolloré és molt ben rebut pel nucli dur del bonguisme. No debades ha fet presidenta de la seva empresa Gabon Mining Logistics la més poderosa del clan, Pascaline Bongo, germana d'Alí. Ella és qui té la clau de la caixa forta, diuen. Pascaline és, també, vice-presidenta de Total Gabon, la joia de la corona, i administradora del BGFIBank, el primer grup financer de la zona CEMAC (Comunitat econòmica i monetària de l'Àfrica Central). Dit això, no pot estranyar a ningú que Alí sigui el nou president del país, l'hereu de l'imperi que el seu pare va construir en quaranta-dos anys de poder. Però li ha calgut legalitzar el càrrec segons els usos actuals, democràtics. Amb tota la barra, ben grossa i ben dura, s'ha dedicat tota la campanya a proclamar pel país que hi ha molt a fer. I tant! En quaranta-dos anys la seva família no ha tingut temps ni de fer els mínims: electricitat, aigua corrent, clavegueres i escola i metge per a tothom. Molt difícil, no ho és. No són tants, els gabonesos. Un milió i mig, només. Alí ha hagut de vèncer en un simulacre d'eleccions democràtiques tropicalitzades que l'oposició ha qualificat de cop d'estat electoral. A més de flagrants irregularitats en la confecció del cens i en els terminis per a revisar-lo, es van observar noms repetits i morts, 'errors humans', que va dir el ministre de l'Interior i Defensa per justificar-se. Durant la jornada electoral i els dies posteriors va haver-hi la presència intimidadora de l'exèrcit als carrers. I el recompte d'uns 350.000 vots, segons les xifres oficials, va trigar quatre dies a fer-se públic als mitjans de comunicació oficials, perquè els altres tenien prohibit per decret de donar-ne informació. Les protestes populars pel frau, especialment dures a Port Gentil, van ser avortades violentament per l'exèrcit, amb detencions, ferits i morts. Després Nicolas Sarkozy li va donar la benedicció. Dat i beneït. Alí Bongo, rei del Gabon.