Bongoville

VilaWeb

  • Autor Xavier Montanyà

    BONGOVILLE - 6

    A la plantació de cautxú

    El camí s'endinsa en una infinita extensió d'arbres de cautxú, plantats amb regla i escaire 'Tot és de l'empresa. Tot', m'informa un recollidor de cautxú que va descalç i esparracat








    'El sistema és gairebé com a l'època colonial', m'explica Madame Claire, mentre avancem per una pista forestal. Ha carregat al Toyota quatre o cinc persones que esperaven a la carretera principal. 'Allò que cobren no arriba per a comprar cap vehicle i per aquesta pista és gairebé impossible de circular-hi amb bicicleta. Sempre van a peu, quilòmetres i quilòmetres, si han d'anar al mercat, o a l'hospital.' Una tanca i un vigilant armat ens anuncia l'entrada a la plantació de Siat. Aquesta multinacional belga té el 92% de Siat Gabon. El 8% restant deu ser d'algú acostat a la família Bongo, suposo. Exploten 10.000 hectàrees de plantacions d'arbres de cautxú i 6.500 de plantacions de palmera d'oli de palma. També tenen una fàbrica de refinatge i de manufacturació d'oli i sabó, i una granja ramadera de 100.000 hectàrees. I negocis similars a Ghana, Nigèria i Costa d'Ivori. L'oficina central és a Brussel·les.

    El camí s'endinsa en una infinita extensió d'arbres de cautxú, plantats amb regla i escaire, fins a arribar a la colònia, que és on viu la gent. Allà, entrem en un món a part, d'estètica trista, grisa i maó. És com un poble desolat, sense vida, sensació que s'agreuja perquè avui és un diumenge plujós, malenconiós, i no treballen. Tots els homes que trobaré, encara arrosseguen la borratxera del dia abans i l'alimenten com poden. Són enganxosos, de llengua pastosa i fan gestos d'amistat excessius, que, atès el seu estat, es fan apegalosos, pesats. Les cases de maó, insuficients per a allotjar tots els treballadors, són arrenglerades, mínimes, monòtones: porta-finestra, porta-finestra, porta-finestra... Hi ha l'escola i l'oficina de l'administrador, que té jardí. Ara, la majoria viuen més enllà d'aquest nucli, en cabanes de fusta i planxa, construïdes per ells mateixos. 'És com a l'època colonial, sí; cobren una misèria; l'única cosa diferent és que, a més a més, avui, també els explota el cap de grup, que és gabonès', em diuen. 'Tot és de l'empresa. Tot', m'informa un recollidor de cautxú que va descalç i esparracat. És dels qui encara arrosseguen la trompa d'ahir. N'hi ha uns quants. 'Aquí guanyes molt poc. Cobres segons el pes d'allò que culls. Per molt que collim, després de pagar l'escola dels nens, quaderns, llibres, menjar, etc., no ens sobra mai res. Ni un clau. Som com els esclaus. Encara que volguéssim fugir no arribaríem gaire lluny. A més, no tenim res. On vols que anem?' Pertot arreu hi ha fang, tothom va moll, la humitat se't cala als ossos. D'una muntanya de boles de cautxú en fermentació, se'n desprèn una pudor àcida insuportable, vomitiva. 'Si vols fer una cervesa, anem al mercat. Serà calenta, perquè no hi ha electricitat, avui.' Un caminet ens hi porta. Els mercats africans són llocs plens de vida, de soroll, colors, música, crits, on pots trobar les coses més impensables i et poden passar les més inversemblants. Tenen una força impressionant, com el cor que batega, d'on surten i arriben les artèries i venes principals. Aquí el mercat és mort. És com un hangar de ciment, d'uns vint metres, cobert d'uralita, que fa com una mena de porxo. De les quatre botigues, dues tenen la persiana tirada avall. El bar és obert. Hi ha una dotzena de persones assegudes al davant en un banc llarg, bevent, ensopides. Al costat, una botigueta d'uns mauritans, fosca, sense clients. Tenen tot de cosetes molt ben apilades i endreçades. Galetes, xocolata, cotó fluix, bosses de té, sabó i sucre. Ens miren amb els ulls molt oberts, com si juguessin a vendre i ningú no volgués participar-hi. Els mauritans es renten els peus i les orelles amb l'aigua d'una tetera de plàstic, fan les ablucions abans de posar-se a resar amb el cul enlaire cap a la Meca. Em fan aixecar d'una cadira situada davant la seva barraqueta perquè bec alcohol. Ara som tretze en un banc, anxovats. Sembla una sala d'espera. D'espera de res. Els mauritans són prims com tiges seques de fonoll, malaltissos, espectrals, de pell de color entre cendra i argila. S'agenollen, claven el front a terra i enlairen el cul. Resen. Nosaltres bevem. Cervesa calenta, lentament. Dotze parells d'ulls clavats als seus culs. Cada vegada que s'ajupen es fa un silenci glacial, d'intriga, com si hagués de passar alguna cosa. Quan s'aixequen fem un glop, descansats, tots a l'hora, com si ens haguéssim posat d'acord. Respirem a fons. No ha passat res. Mai no passarà res.