Autor Xavier Montanyà

BONGOVILLE - 20

Enriquito

Faig llista dels meus blancs trobats en la inòpia negra, blancs ensopegats, discutits, esquivats, maleïts o enyorats, i m'adono que n'hi hauria per a una novel·la. Em centraré en el meu preferit, un madrileny d'uns seixanta anys, gerent d'una empresa en una ciutat de l'Àfrica Occidental. L'home feia anys que s'arrossegava per aquell país. Concretament, en aquell despatx, que també feia de representació diplomàtica espanyola. Els tractes burocràtics que teníem es van anar humanitzant, sobretot per part seva, que traspuava una amarga nostàlgia hispànica, i ganes de compartir confidències. Jo vaig ser l'elegit. Que consti que no vaig fer cap gest, més aviat a l'inrevés. L'home em recordava l'Alfredo Landa quan es torna tendre, i quan va dir-me 'diumenge et passaré a buscar a l'hotel i et convidaré a dinar a casa', no vaig ser capaç d'improvisar cap excusa. Més tard, havia de descobrir que és d'aquells que mai no accepten una negativa. El diumenge al matí, quan el vaig veure entrar al pati de l'hotel em vaig quedar de pedra. Duia un 'bubú', la túnica de colors que porten molts homes allà, sobretot els musulmans. Per sota, una mica de cameta peluda i mitjó amb sabata de carrer. Terrible. A partir d'aquest moment, tot el diumenge vaig haver de fer grans esforços per no petar-me de riure. L'home conduïa fatal. Aquell caos necessita una gran agilitat de reflexos a l'hora de conduir. I no era el cas. Pel camí, se'm va confessar: 'Mira, no ho he dit a ningú. Ets el primer que ho sap. He tingut un fill aquí. Sí, ara que sóc a punt de jubilar-me, de tornar a Madrid, i mira... La meva dona i els meus fills, allà, no s'ho poden ni imaginar. Uf!' Es veia molt angoixat. Era impossible de dir res.

Vivia en una torre de luxe, amb piscina i serventa. 'De Julio Iglesias!', li vaig dir, i des d'aquell moment, em va anar oferint whiskies i cacauets sense parar. Era d'aquells espanyols massa obsequiosos. 'Ara et presentaré la meva dona. Bé, la meva família... No és una qualsevol, saps? És una princesa de l'ètnia tal.' I la princesa va aparèixer. Era una geganta immensa, en tots sentits, pitrera inclosa. Jove, bufona, elegant, amb una berruga infame al nas. La princesa duia a coll l'Enriquito, que em va ser presentat enmig d'un gran guirigall familiar, a què ja s'havia afegit la minyona. Aquell instant ens va unir a tots per sempre. 'Oi que se m'assembla!', deia el madrileny. Jo assentia per educació, incapaç de trobar similituds entre aquell Alfredolanda panxut i calb, disfressat amb una sotana de colors, i aquella coseta petita cafè-amb-llet, que amb prou feines badava el ulls. Quan el va agafar a coll, insistint en la similitud, recordo, clarament, que s'assemblaven tant com un porc i un hàmster.

Després de dinar un cuscús regat amb Rioja, la meva capacitat d'elaborar excuses es va deteriorar encara més i vaig haver de banyar-me a la piscina. Ell, no. El Rioja li feia venir nyonya. La de la berruga i l'Enriquito em miraven, mentre jo feia veure que nedava. L'Alfredo Landa roncava estirat en una hamaca de mala manera, com un enciam deslligat. Més tard, ens va portar a veure cocodrils en un llac. Jo ja no feia cap intent de negar-me a res. No vam matar ningú amb el cotxe per casualitat. Al llac, uns nens tiraven a l'aigua un pollastre viu, lligat a un cordill. Sortia el cocodril fent queixalades i ells estiraven perquè no se'l mengés, amb més o menys bona fortuna. I hi tornaven. Una vegada i una altra. Aquesta era l'atracció. Passava la tarda i cada vegada hi havia més poc pollastre a l'extrem de la corda, i més plomes, sang i vísceres a la vora del llac. 'Mira, Enriquito, el pollito!', deia el meu amic. Ara anàvem a fer cerveses. Sense parar, com sempre. Finalment, vam tornar. 'Ho hem passat bé, eh, Enriquito?' I el nen plorava. 'Saps què? Em deia mentre feia ziga-zagues suïcides entre la multitud. Fa poc, al meu barri, un Mercedes va envestir una dona embarassada i la va matar. Però la cosa pitjor, saps què és? Que m'han assegurat que era un sacrifici manat per un bruixot. Ves que són bèsties, aquesta gent!' Finalment, va frenar en una cantonada prop del meu hotel. Plovia a bots i barrals. L'Enriquito dormia. La princesa, també. La minyona em mirava, rara. Ell es va girar, em va abraçar i em va fer dos petons. 'Ai, no sé com ho explicaré a la meva dona!, em confessà amb llàgrimes als ulls. No n'he sabut mai més res.