Bongoville

-
Autor Xavier Montanyà
BONGOVILLE - 2
Una passejada per Libreville
Sovint has de saltar per no trepitjar rierols d'aigües negres, misterioses i pudentes Hi ha una exposició d'uns pintors africans horribles, patrocinada per la petroliera francesa TotalLibreville és una ciutat al límit, efervescent i atrafegada, amb edificis moderns deteriorats i d'altres que van restar a mig construir ja fa uns quants anys, quan la febre del petroli va començar la decadència. Asfalt apedaçat, voreres rebentades, esquerdades, per on creixen herbes i matolls, escombraries pels racons i gent que crida i corre, com si fes tard. És de les ciutats africanes més insulses i poc atractives que hagi vist mai. Pràcticament no hi ha transport públic, solament taxis col·lectius plens a petar de gent que s'hi entafora a pressió. I concentracions de gent nerviosa que formigueja pels xamfrans mirant de trobar-ne un de lliure. Impossible. Hi ha molta pol·lució. Es cremen pneumàtics i escombraries al mig de la ciutat. No hi ha latrines públiques. Tothom fa de tot allà on pot. Sovint has de saltar per no trepitjar rierols d'aigües negres, misterioses i pudentes; algunes de fecals. A vegades, enmig d'una gran polseguera, el vent arrossega trossos de paper higiènic usat i plàstics de tots colors.
El tràfic és de gran risc. Salvatge i sorollós. Cal tenir reflexos d'acer i paciència africana per a sobreviure. Em perdo per un barri. És un 'matiti', un 'bidonville', un univers de barraques improvisades, fetes de contraplacat, planxes rovellades, teles, filferros i uralita. Són els barris espontanis que la gent ha anat construint. Mons a part, entre avingudes enormes, grandiloqüents, sense aigua corrent, ni clavegueres, amb electricitat de grup electrogen, en el millor dels casos. Les casetes no deixen de tenir dignitat. Hi ha venedores de vi de palma, música i roba estesa als llocs més inversemblants. Pontarrons per a travessar rierols d'aigua bruta i abocadors d'escombraries entre els canyissars. Les dones escombren el paviment de sorra, immaculat, davant les barraques. Les comunes, una per a unes quantes famílies, solen ser quatre planxes de llauna ondulada, de mig metre d'amplada, clavades a terra, tancades amb cadena i cadenat. La dignitat lluita per sobreviure entre la misèria. Per un caminet entre canyes, desemboco al pàrquing d'un supermercat gegant, Mbolo. Davant meu, una extensió d'asfalt buit i, al fons, un jardí preciós, tancat, amb una cabina de seguretat a la porta. Edifici modern, de teulada postmoderna tropicalitzada i grans finestrals. Un dineral per a impressionar. És el Centre Cultural Francès. 'La grandeur'. Un insult al costat del 'matiti'. Una obscenitat. Hi entro. Cent francs per a anar al bany. Hi ha una exposició d'uns pintors africans horribles, patrocinada per la petroliera francesa Total. Inversions culturals que pretenen dissimular la rapinya. A l'Àfrica tens una perspectiva privilegiada per a constatar la decadència de la cultura occidental. Fotos de Beckett, Ionesco, Sartre, Genet. Tot és absurd, sense gens de sentit. Llegeixo una frase de Beckett: 'Jo era a l'hospital. En una altra cambra hi havia un home a punt de morir-se d'un càncer de gola. En el silenci, jo el sentia cridar sense parar. Aquesta és l'única forma de la meva obra.'
-

Liberville
Articles de la sèrie
Altres sèries







