Autor Xavier Montanyà

BONGOVILLE - 19

La inòpia negra

Els blancs, a l'Àfrica, fan de mal envellir. No maduren bé. Com més maduren i més es podreixen, més s'aferren a la branca, com paparres a l'orella d'un gos lligat. Van contra natura, a l'inrevés de la fruita. Tenen un ingredient ideològic genètic clavat al bell mig del pinyol, que els força a resistir. Amb els anys, es tornen boigs. Idiotes. Passen a un altre pla de la realitat: la inòpia negra. A la primeria semblen feliços. Van tot lo dia amb un somriure beatífic als llavis, com sant Francesc d'Assís. Que un policia els extorqueix..., somriure! Que el metge els diu que tenen una diarrea infecciosa o malària..., somriure! Que una joveneta pica a la porta de casa seva, acompanyada dels seus germans grans, i li demana un equip de música en canvi d'un clau fet fa un parell d'anys..., somriure! Però, amb el temps, la realitat s'imposa. Quan el blanc s'adona que allà és un perfecte imbècil, se li congela el somriure d'àngel, el rictus facial es fa més de Mona Lisa, i la beguda comença a caure-li fatal. Llavors es deixa anar. Passen mesos, passen anys i queda ridículament atrapat en una roba europea passada de moda, vella i apedaçada. L'alcoholisme s'accentua, la deixadesa corporal fa acte de presència, la barba creix, aprofita les cigarretes fins al filtre, angoixat, i el cap li desbarra. Com més entren en la inòpia negra, més beuen, i més convençuts estan de la seva veritat. Si troben un altre blanc, preferentment, desconegut, s'entesten a explicar-li 'de què va allò'. Ells ho saben, diuen. No et deixen anar, de cap manera... A base de cerveses, comencen a cagar-se en Déu i a dir allò que realment pensen. Tot plegat, francament decebedor per als qui creuen en aliances de civilitzacions o fòrums de les cultures. Ras i curt: els negres són uns mentiders, uns ganduls i uns cabrons. I elles, unes putes. Apa! Fins i tot m'ho ha dit un missioner viscós, que feia cara de pecador habitual. 'És obra del maligne, que diu l'evangeli!', rematava, i reia cínicament, el ronyós. La lluïssor febril dels seus ulls delatava unes ganes boges de pelar-se-la com un mico, amb la llengua fora.

Masturbadors compulsius a part, que de tot hi ha a la vinya del senyor, monges, capellans i militars, solen conservar-se en prou bon estat, passin els anys que passin. I no perquè no beguin, que molts ho fan, ni perquè creguin en Déu, que hi tenen tirada, sinó perquè estan en possessió de la seva veritat, per damunt de la realitat que els envolta. Ells són la realitat. Ja ho deia el doctor Schweitzer: 'Com més elevats siguin la vida i els interessos espirituals d'una persona, millor podrà sostenir-se a l'Àfrica. En cas contrari, hi ha el perill que es converteixi en un negre.' Que n'era, de bèstia, el Nobel! Religiosos i militars tenen una missió elevada, divina, més enllà de la vida quotidiana. Només han de donar comptes als seus superiors. A més, ho tenen tot pagat. Viuen i beuen en un món a part, autosuficient, autosatisfactori, físicament i espiritualment. Són onanistes socials. No viuen en aquest món, viuen d'aquest món, pagats des de la metròpoli i des del cel. Com molts cooperants. El problema d'aquesta nova subspècie és quan se'ls acaba la missió de cooperació i els agafa per quedar-se a viure allà: 'De normal, no?, és a dir, no sé si m'entens?, com un d'ells, no? saps què vull dir?... integrar-me en la vida africana, treballar, tenir parella, fills, això és molt més autèntic, nano!' Llavors ve quan se'ls congela el somriure, s'amorren a la beguda i entren en la inòpia negra. No sé què ho fa, però jo n'he coneguts uns quants. Molts diuen: Fa no sé quants anys que estic aquí, i ara m'adono que no he fet amics. I s'indignen com si la culpa fos dels africans. Per què deu ser?