Autor Xavier Montanyà

BONGOVILLE - 17

El retrat de Dorian Gray

La gran qüestió és la deshumanització de l'Àfrica i dels africans. Una actitud adoptada des de l'origen i que perdura fins als nostres dies. Ho diu una figura clau de la literatura i del pensament africà, l'escriptor Chinua Achebe, nigerià, autor de 'Things fall apart', en un excel·lent assaig sobre el racisme de Joseph Conrad a 'El cor de les tenebres'. Achebe remarca que a la mateixa època que Conrad descrivia el món salvatge, deshumanitzat, bestial i tenebrós de la selva, en uns paratges similars hi havia artesans terrissaires, que esculpien unes màscares que van captivar Picasso i que van possibilitar una de les revolucions de l'art i de la cultura més importants de la història de la humanitat. És curiós, em penso, i simptomàtic, que la imatge terrorífica dibuixada per Conrad resti clavada en l'inconscient col·lectiu occidental i que, de la màscara, dels seus autors, per a ser més precisos, ens n'haguem oblidat. És més, i anant a fons, hi ha molts intel·lectuals de saló que es delecten explicant la revelació de Picasso davant la màscara de terrissa, però no tenen la més mínima idea de com ha evolucionat l'art africà des de llavors, ni interès per saber-ho. És com si la màscara fos un objecte aïllat, desculturitzat, sense tradició, context, ni continuïtat. La màscara. La que va tocar Picasso, i prou. Torno a Chinua Achebe que, brillant, lúcid, rebla la seva reflexió dient: 'L'Àfrica és a Europa com el quadre a Dorian Gray: el suport en el qual l'amo descarrega les seves deformitats físiques i morals, per tal de poder prosseguir avançant, dret i immaculat. En conseqüència, l'Àfrica és quelcom que cal evitar, igual que el quadre ha de restar ocult, per tal de salvaguardar la precària integritat de l'amo.'

Ens ha restat gravada l'Àfrica deshumanitzada i és aquesta la que constantment alimentem, sobretot des dels mitjans de comunicació. És la que ens convé d'ensenyar, per sentir-nos bé. A part filmar guerres, genocidis i catàstrofes, la nostra predilecció és per l'exotisme i per totes aquelles pràctiques que ens fan sentir superiors -millors, en definitiva. Es fan més reportatges sobre l'ablació del clítoris que no pas de les qüestions que preocupen realment els africans com a ciutadans iguals a nosaltres. La manca d'aigua corrent i de clavegueres, per exemple, les dificultats dels comerciants, l'estat dels hospitals, el preu de la benzina, la manca de justícia o la manipulació dels resultats electorals, per dir-ne uns quants. A Occident, tothom sap què és l'ablació del clítoris, però ningú no sap com viu la gent a Libreville, per exemple. Com són les cases, els carrers, els barris, la vida familiar, social, què preocupa els escriptors i pintors, com és el cinema africà, què pensen els estudiants universitaris, què es discuteix als bars. Ningú no ho sap, ni s'hi interessa. En la nostra televisió, el negre surt als programes d'esports o de cuina, i als musicals. Un nen negre serveix per fer gràcia. 'Ai... que bufó!' És curiós que el blanc de somriure beatífic que corre per l'Àfrica tingui una tendència malaltissa a jugar amb els infants negres, a riure amb ells, a cantar-hi, a donar-los caramels o llapis i, sobretot, a fer-s'hi fotos. Hi ha una mena de plaga de solidaritat pedòfila platònica. Per què no grapegen i amanyaguen també, posats a fer, els nens àrabs i negres de la Rambla? O els nens blancs que juguen a les places i carrers de París o de Mollerussa, posem per cas? Per què és millor 'souvenir' un nen negre en el seu hàbitat original?