Autor Xavier Montanyà

BONGOVILLE - 11

Le Petrolier

És l'únic bar del Cap López, a l'extrem de Port Gentil. Hi ha gambes, barracuda, tonyina, peixet de platja, patates o banana fregida i arròs. I moltes cerveses Regab, de litre, gelades. És la vida. Més enllà de l'ombra del pati del bar, hi ha la desolació. A migdia, el sol t'esclafa, només s'hi passegen cabres i gallines, entre escombraries i bidons de Total. Aquest poblet és la colònia dels treballadors del port de la petroliera. Els gabonesos treballen al port, antic punt neuràlgic del mercat d'esclaus i del comerç de la fusta. Avui, tot és petroli. Negres gegants, amb granotes de color de butà, casc de minaire i botes de goma negra, avancen lentament cap a l'ombra, cap al bar. És l'hora de dinar. Caminen en silenci, oberts de cames, com escaldats. Fa molta calor. Això és com un poblat de l'oest, tot té el mateix aire de provisionalitat i d'improvisació. Un element bàsic en la construcció del poblat són les planxes rovellades dels bidons de petroli, retallades i aplanades a cops de maça. Fan de teulada, de paret i de tanca que separa les cases i els petits horts. Han substituït la fulla de palma tradicional. Pels caminets, entre planxes, que menen a la platja, s'amunteguen ampolles buides de Pastis i de White Horse, plàstics i llaunes. Uns immensos dipòsits de Total delimiten la platja de cocoters. Abans devia ser paradisíaca. A l'extrem, una tanca de ferro la separa del port petrolier. A l'horitzó, es retalla una plataforma. Com sempre. No s'hi banyen nens, ni gossos. Els pescadors dormen, aixoplugats a l'ombra de les piragües. Són ghanesos i togolesos. A ells no els donen feina a la Total. Viuen de la mar.

'L'escola és fins a primària i prou', em diu la cambrera de Le Petrolier. 'És molt nova, sí, va arribar el mateix dia que l'electricitat. Ara fa cinc anys. Abans funcionàvem amb grups electrògens. Com a tot el país. A nosaltres, ben poc servei ens fa tant de petroli. Amb prou feines si tenim llum. Tot s'embarca cap a França. Encara ara molts nens van a fer els deures als fanals del camí que duu a la carretera. `C'est la mauvaise politique!´'. Passa un home amb granota de butà portant una barracuda d'un metre. A pols. La sosté amb una mà clavada a la ganya fins al canyell. El peix cau a plom, la cua escombra el paviment. L'home camina ràpid, com si la bèstia encara fos viva i l'hagués de tornar a mar. Passa un núvol d'ocells d'una revolada. 'Anem a la platja, ja és a punt d'arribar el peix.' Aquí fan la pesca tradicional. Al matí, amb les piragües tiren la xarxa ben lluny. És molt gran, d'uns dos-cents metres. Les cordes dels extrems, van lligades a sengles palmeres, a banda i banda de la platja. Quan els ocells es concentren a mar, vol dir que hi ha un banc de peixos. És el senyal. Tots els homes del poble van a la platja i fan dos grups, l'un a cada extrem de la corda, que estiren fins a treure tot el peix. Les dones, se'ls miren, amatents. L'operació dura ben bé una hora. Els homes estiren i estiren, tensos, concentrats. 'Aió!, aió! Aaaaaió!' Finalment, arriba el peix, que es ven aquí mateix. 'Hi ha molt de peix, aquí. La Total no li fa mal', em diu un home que tria peix a la sorra. 'Per què hi ha tantes palmeres esqueixades i aterrades?', demano. 'Va ser una tempesta, a l'època de pluges. La mar va pujar fins a les cases i va arrasar horts i cocoters. Mai no ens havia passat. Va ser estrany, però no, no és culpa de la Total. La Total no fa mal.' Aixeca un peix manta per la cua i l'estova a cops forts, com de ràbia, contra terra. En acabat, li frega el llom amb sorra, afectuós, per escatar-lo.