GERARD VERGÉS

“PAR QUE SIA LA MAR” (Despuig, Col·loqui sisè)

Baixava el riu, feliç, tan cabalós
que semblava talment la mar mateixa.
Poblat de peixos, d’aus i de forestes
—àlbers i tamarius i lligaboscs—
i ullals fresquíssims d’aigua. Sempre l’aigua
i els mil colors de l’aigua i del corrent:
l’aigua hivernal —xopa de grisa boira—,
l’aigua groga de llims i de soldó,
l’aigua rogenca dels rogencs crepuscles,
l’aigua verda a la vora dels canyars…
És per això (i més coses!) que us pregunto:
¿per la rapacitat voraç d’uns pocs
i d’uns segons per la indolent incúria,
per sempre més perdrem tanta bellesa?

ZORAIDA BURGOS

ESPAI DE FANGS

El temps n’ha fet paràbola,
de l’olor de llims.
A l’arena, paper verjurat,
s’inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l’aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s’han podrit els camins.


CINTA MULET

ULL SOBRE LA BOIRA QUE ESTÉN L’ALBA

Terra Alta, tu ets l’ull, els altres, la boira que estén l’alba,
des de dalt mires altiva i ets estreta d’ànima
ets l’ànima d’un carro de cultiu lent, arrupit, apartat
pels contraforts de roca. T’esguella l’Algars
pel mig, perquè si no series aragonesa,
l’ànima de la jota et baixa fins a Tortosa, matisos de jota
per l’aigua baixen. —Quina casa tinc, llit i taula! Exilada.
Una tarda vaig néixer arropada en un bassiol de terra erma, hermètica,
enverinaven l’aire els nouvinguts, amb núvols negres,
artèries de ferro la creuaven pel mig i en feien canemàs hermètic,
a dalt hi pujaven, només, homes amb tractors, tractorats de mans
fins a les celles, rudes, potents, homes motors com a bèsties,
animals d’homes damunt els carros amb les carrosseries velles
incriminant matins i tardes, retardant la terra cap a l’esbarjo. Camí difícil,
terra difícil, alta, animals de càrrega, carregadors en sèrie.


Un dia hi vaig caure, amb un embolic de sang roja, i una bena als ulls
negra, una dona m’hi criava, ara fa temps que no la veig, creadora i santa,
sana de cos i ànima, crèdula de tots i dels homes,
s’ha barrejat amb la terra, aquesta alta mare que em té dempeus,
matins i tardes. —De quina casa m’exila el meu pensament,
ple de moixonets sense ala. Llit i taula.

En aquesta terra fosca, d’esperit vell i llengua agarrada, neixo,

i sóc quan sóc com ella, damunt d’un tractor, sense tapet a la taula,
pataca bullida amb ceba o esponjada. Terra i jo ens coem en una olla,
tu ets l’ull, els altres, la boira que estén l’alba.
—Qui m’exila de tu, un pensament porós amb canemàs que talla.

No puc treure’t d’aquest cant d’àguila meu, jo sóc tu, del matí a la tarda,
dempeus, al llit gitada; gitana d’una nit embolicada,
voldré tornar-hi, tornar-m’hi, amb una bufetada,
veure’t, veure’ls
rere una persiana, perquè no pensin que hi sóc, pensant-hi.
No hi vull veure aquella llum verge trencada, ni els pinars, ni els erms
tan secs d’esperits alts que hi pensen. Hi roden homes recremats
com un sol de malastrugança que no la deixa créixer ni méixer. Lenta,
allí hi vull esperar la boira que tapa l’alba.
Solcs profunds de guerra creuen pels carrers dels homes vells

que ja no en queden, “els nacionals, els italians, els rojos”. En
veus
que són boques ara hi creixen malesherbes, guerristes
de vaixella nova amb plata de despatxos nous ensumant
la polseguera, despolítics pifacètics, despaperats despòtics,
lents, sense estimar-la a ella, tan seca.

Muntanyes, aquestes cases dels meus ulls des del matí fins a la tarda,
vinya i olivers tardans a créixer, el verd obscur, fred i perles, neu i gel, i cabres
que hi corren com l’oblit tendre, com una bona mediterrània;
però la Terra Alta no és mitjancera entre terres, ella és ella, i prou!,
el morro fort de les seves bèsties, amb poc comerç
i poques conveniències, només les seves,

qui hi neix és d’allí, per sempre, com un reclau
al taüt d’un clau, per sempre!, sec i erm, fins a les pestanyes!,
català i aragonès d’una femella ferma, fina entre bèsties.
Per amunt —dieu-me—, quina ratlla és esta, que taca els mapes
que parteix muntanyes senceres?

Caminant, he trobat una cavall negre, plantat, en una serra,
havia saltat cingles, anava esgarranyat
i copejat per les pedres,

a la vora, estirada, una noia amb la panxa plena, descabellada,
salvatge
i negra, amb cara color de terra, les mans, ofertes de cara al cel,
demanant clemència, algun home malèvol li havia trencat la creixença,
refregat el clítoris jove de l’herba, portava tacat el vestit blanc,
jeia llençada com si besés el terra, tapada de boira, jeia.
Terra de templers i àrabs, de jueus i d’ibers, de pobles antics
i de tanta desconeixença, dona de vestit tacat, castigada per la ignorància,
vas despertant, lenta, amb el cap emboirat, el fill a la panxa
naixerà erm, sense lleis, amb parlar de la terra,
dona que et retreus de cames, acostumada a tanta violència.
—Rius, banyeu-li aquesta panxa inflada, de sol i seca, que pareixi,
d’una vegada, aquest bony que porta o que sigui, per sempre, el que és,
ull sobre la boira que estén l’alba.


YANNICK GARCIA

DESALENATS

les ungles brutes
de tant preguntar-nos
qui som

les ganes balbes
de tant explicar-nos
com som

les cuques feres
que encara somien
que som

GERARD VERGÉS

“PAR QUE SIA LA MAR” (Despuig, Col·loqui sisè)

Baixava el riu, feliç, tan cabalós
que semblava talment la mar mateixa.
Poblat de peixos, d’aus i de forestes
—àlbers i tamarius i lligaboscs—
i ullals fresquíssims d’aigua. Sempre l’aigua
i els mil colors de l’aigua i del corrent:
l’aigua hivernal —xopa de grisa boira—,
l’aigua groga de llims i de soldó,
l’aigua rogenca dels rogencs crepuscles,
l’aigua verda a la vora dels canyars…
És per això (i més coses!) que us pregunto:
¿per la rapacitat voraç d’uns pocs
i d’uns segons per la indolent incúria,
per sempre més perdrem tanta bellesa?

ZORAIDA BURGOS

ESPAI DE FANGS

El temps n’ha fet paràbola,
de l’olor de llims.
A l’arena, paper verjurat,
s’inscriuen cal·ligrafies secretes,
paraules enfonsades, negatiu del cos.
El desig arrecerat a l’aixopluc del riu,
engull els crits
de les gavines errades.
Artifici i ficció, el poema.
Al canyar s’han podrit els camins.


CINTA MULET

ULL SOBRE LA BOIRA QUE ESTÉN L’ALBA

Terra Alta, tu ets l’ull, els altres, la boira que estén l’alba,
des de dalt mires altiva i ets estreta d’ànima
ets l’ànima d’un carro de cultiu lent, arrupit, apartat
pels contraforts de roca. T’esguella l’Algars
pel mig, perquè si no series aragonesa,
l’ànima de la jota et baixa fins a Tortosa, matisos de jota
per l’aigua baixen. —Quina casa tinc, llit i taula! Exilada.
Una tarda vaig néixer arropada en un bassiol de terra erma, hermètica,
enverinaven l’aire els nouvinguts, amb núvols negres,
artèries de ferro la creuaven pel mig i en feien canemàs hermètic,
a dalt hi pujaven, només, homes amb tractors, tractorats de mans
fins a les celles, rudes, potents, homes motors com a bèsties,
animals d’homes damunt els carros amb les carrosseries velles
incriminant matins i tardes, retardant la terra cap a l’esbarjo. Camí difícil,
terra difícil, alta, animals de càrrega, carregadors en sèrie.


Un dia hi vaig caure, amb un embolic de sang roja, i una bena als ulls
negra, una dona m’hi criava, ara fa temps que no la veig, creadora i santa,
sana de cos i ànima, crèdula de tots i dels homes,
s’ha barrejat amb la terra, aquesta alta mare que em té dempeus,
matins i tardes. —De quina casa m’exila el meu pensament,
ple de moixonets sense ala. Llit i taula.

En aquesta terra fosca, d’esperit vell i llengua agarrada, neixo,

i sóc quan sóc com ella, damunt d’un tractor, sense tapet a la taula,
pataca bullida amb ceba o esponjada. Terra i jo ens coem en una olla,
tu ets l’ull, els altres, la boira que estén l’alba.
—Qui m’exila de tu, un pensament porós amb canemàs que talla.

No puc treure’t d’aquest cant d’àguila meu, jo sóc tu, del matí a la tarda,
dempeus, al llit gitada; gitana d’una nit embolicada,
voldré tornar-hi, tornar-m’hi, amb una bufetada,
veure’t, veure’ls
rere una persiana, perquè no pensin que hi sóc, pensant-hi.
No hi vull veure aquella llum verge trencada, ni els pinars, ni els erms
tan secs d’esperits alts que hi pensen. Hi roden homes recremats
com un sol de malastrugança que no la deixa créixer ni méixer. Lenta,
allí hi vull esperar la boira que tapa l’alba.
Solcs profunds de guerra creuen pels carrers dels homes vells

que ja no en queden, “els nacionals, els italians, els rojos”. En
veus
que són boques ara hi creixen malesherbes, guerristes
de vaixella nova amb plata de despatxos nous ensumant
la polseguera, despolítics pifacètics, despaperats despòtics,
lents, sense estimar-la a ella, tan seca.

Muntanyes, aquestes cases dels meus ulls des del matí fins a la tarda,
vinya i olivers tardans a créixer, el verd obscur, fred i perles, neu i gel, i cabres
que hi corren com l’oblit tendre, com una bona mediterrània;
però la Terra Alta no és mitjancera entre terres, ella és ella, i prou!,
el morro fort de les seves bèsties, amb poc comerç
i poques conveniències, només les seves,

qui hi neix és d’allí, per sempre, com un reclau
al taüt d’un clau, per sempre!, sec i erm, fins a les pestanyes!,
català i aragonès d’una femella ferma, fina entre bèsties.
Per amunt —dieu-me—, quina ratlla és esta, que taca els mapes
que parteix muntanyes senceres?

Caminant, he trobat una cavall negre, plantat, en una serra,
havia saltat cingles, anava esgarranyat
i copejat per les pedres,

a la vora, estirada, una noia amb la panxa plena, descabellada,
salvatge
i negra, amb cara color de terra, les mans, ofertes de cara al cel,
demanant clemència, algun home malèvol li havia trencat la creixença,
refregat el clítoris jove de l’herba, portava tacat el vestit blanc,
jeia llençada com si besés el terra, tapada de boira, jeia.
Terra de templers i àrabs, de jueus i d’ibers, de pobles antics
i de tanta desconeixença, dona de vestit tacat, castigada per la ignorància,
vas despertant, lenta, amb el cap emboirat, el fill a la panxa
naixerà erm, sense lleis, amb parlar de la terra,
dona que et retreus de cames, acostumada a tanta violència.
—Rius, banyeu-li aquesta panxa inflada, de sol i seca, que pareixi,
d’una vegada, aquest bony que porta o que sigui, per sempre, el que és,
ull sobre la boira que estén l’alba.


YANNICK GARCIA

DESALENATS

les ungles brutes
de tant preguntar-nos
qui som

les ganes balbes
de tant explicar-nos
com som

les cuques feres
que encara somien
que som