Presentació

1. Sol, i de dol de J. V. Foix és un dels poemaris que il·lustren més bé el valor dels clàssics medievals per als poetes moderns i, en especial, per als de la generació noucentista. En el segon sonet, Foix hi exposa a manera de pròleg un programa literari de reacció contra l’estètica simbolista francesa i de vindicació de la tradició pròpia, personificada en Ramon Llull i Ausiàs March. El reconeixement d’un volgare illustre, alhora arrelat en la parla i capaç d’expressar l’abstracció, i la voluntat d’apropiar-se la llengua literària dels clàssics, a fi de retrobar la pròpia llengua poètica —aquella que hauria resultat idealment d’una història literària ininterrompuda— i projectar-se en la posteritat, són les idees rectores d’aquest programa:

Oh!, si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l’imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L’amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l’aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà
—Oh Llull! Oh March!—, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!

El poeta expressa així la necessitat de construir-se una tradició, d’inserir la pròpia obra en una història literària nacional. Perquè no hi pot haver ni literatura ni llengua poètica sense història literària, sense un sistema de referències comunes, sense un cànon d’autors i obres, sense una articulació de les etapes i de les estètiques, del progrés de la tradició. La història i el cànon són mòbils i varien segons les circumstàncies, però sovint hi ha autors que reben la consideració estable de clàssics: llegits, admirats, imitats, comentats i estudiats en diferents moments històrics, han aconseguit que unes determinades expressions i formes literàries s’articulin en relació amb ells, fins a esdevenir imprescindibles, recognoscibles i perfectament naturals als lectors d’aquella llengua. Però en una tradició amb interrupcions com la catalana, i en un context cultural, lingüístic i educatiu tan precari com el nostre, les coses no són tan senzilles: la condició de clàssic —de clàssic veritable— és d’adquisició àrdua, i es podrien comptar amb els dits d’una mà els escriptors catalans que l’han assolit. March, sobretot, el primer. El primer i, de fet, l’únic clàssic de la literatura catalana medieval que, d’una o altra manera, no ha deixat mai de ser-ho.
Les limitacions culturals al·ludides han alimentat el tòpic —que també pesa sobre Jaume Roig, i sobre Riba, i sobre Espriu, i sobre Foix, entre d’altres— que March és un poeta difícil.

No creiem que en altres tradicions més sòlidament establertes ningú es plantegi gaire el grau de dificultat dels seus clàssics. De fet, que un clàssic sigui difícil és més la norma que no l’excepció. Exigeix perquè s’exigeix. El problema, més que de dificultat, és de distància històrica. I aquesta distància deriva d’un fet cultural que explica i, en part, disculpa la percepció de la dificultat de March: la inexistència d’un Renaixement català equiparable al que van viure les literatures castellana, italiana, francesa o anglesa. En l’època en què la majoria de les llengües europees institucionalitzen els seus clàssics i, a través d’ells, s’estableixen com a llengües literàries, el català ha deixat d’ocupar una posició central en el mapa de les llengües de cultura: no té una cort aglutinadora, i ni tan sols existeix la cohesió necessària entre els territoris del domini lingüístic. Que per als catalans i valencians del segle xvi la llengua de March fos llemosí és l’indici més clar d’un “arcaisme” que no l’ha deixat de perseguir.
Per això, en el marc d’una cultura que no ha gaudit mai de normalitat, ens podem plantejar si la nostra consideració col·lectiva d’Ausiàs March va més enllà de la que mereix un gran poeta català antic. Acomodats inconscientment en la condició de cultura literària subalterna, potser no hem acabat de comprendre la importància de la proposta poètica de March en el segon quart del segle xv. De la importància, s’entén, en el panorama de la poesia europea. Ausiàs March no és pas un clàssic renaixentista a la manera de Garcilaso o Ronsard, ni tampoc com Ariosto, Shakespeare, Cervantes o Rabelais. Però, serem capaços de veure March com el més gran poeta europeu del segle xv, com una de les veus més singulars entre les quatre o cinc propostes poètiques autènticament clàssiques de l’Europa medieval?

Francesc J. Gómez i Josep Pujol

Presentació

1. Sol, i de dol de J. V. Foix és un dels poemaris que il·lustren més bé el valor dels clàssics medievals per als poetes moderns i, en especial, per als de la generació noucentista. En el segon sonet, Foix hi exposa a manera de pròleg un programa literari de reacció contra l’estètica simbolista francesa i de vindicació de la tradició pròpia, personificada en Ramon Llull i Ausiàs March. El reconeixement d’un volgare illustre, alhora arrelat en la parla i capaç d’expressar l’abstracció, i la voluntat d’apropiar-se la llengua literària dels clàssics, a fi de retrobar la pròpia llengua poètica —aquella que hauria resultat idealment d’una història literària ininterrompuda— i projectar-se en la posteritat, són les idees rectores d’aquest programa:

Oh!, si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l’imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L’amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l’aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà
—Oh Llull! Oh March!—, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!

El poeta expressa així la necessitat de construir-se una tradició, d’inserir la pròpia obra en una història literària nacional. Perquè no hi pot haver ni literatura ni llengua poètica sense història literària, sense un sistema de referències comunes, sense un cànon d’autors i obres, sense una articulació de les etapes i de les estètiques, del progrés de la tradició. La història i el cànon són mòbils i varien segons les circumstàncies, però sovint hi ha autors que reben la consideració estable de clàssics: llegits, admirats, imitats, comentats i estudiats en diferents moments històrics, han aconseguit que unes determinades expressions i formes literàries s’articulin en relació amb ells, fins a esdevenir imprescindibles, recognoscibles i perfectament naturals als lectors d’aquella llengua. Però en una tradició amb interrupcions com la catalana, i en un context cultural, lingüístic i educatiu tan precari com el nostre, les coses no són tan senzilles: la condició de clàssic —de clàssic veritable— és d’adquisició àrdua, i es podrien comptar amb els dits d’una mà els escriptors catalans que l’han assolit. March, sobretot, el primer. El primer i, de fet, l’únic clàssic de la literatura catalana medieval que, d’una o altra manera, no ha deixat mai de ser-ho.
Les limitacions culturals al·ludides han alimentat el tòpic —que també pesa sobre Jaume Roig, i sobre Riba, i sobre Espriu, i sobre Foix, entre d’altres— que March és un poeta difícil.

No creiem que en altres tradicions més sòlidament establertes ningú es plantegi gaire el grau de dificultat dels seus clàssics. De fet, que un clàssic sigui difícil és més la norma que no l’excepció. Exigeix perquè s’exigeix. El problema, més que de dificultat, és de distància històrica. I aquesta distància deriva d’un fet cultural que explica i, en part, disculpa la percepció de la dificultat de March: la inexistència d’un Renaixement català equiparable al que van viure les literatures castellana, italiana, francesa o anglesa. En l’època en què la majoria de les llengües europees institucionalitzen els seus clàssics i, a través d’ells, s’estableixen com a llengües literàries, el català ha deixat d’ocupar una posició central en el mapa de les llengües de cultura: no té una cort aglutinadora, i ni tan sols existeix la cohesió necessària entre els territoris del domini lingüístic. Que per als catalans i valencians del segle xvi la llengua de March fos llemosí és l’indici més clar d’un “arcaisme” que no l’ha deixat de perseguir.
Per això, en el marc d’una cultura que no ha gaudit mai de normalitat, ens podem plantejar si la nostra consideració col·lectiva d’Ausiàs March va més enllà de la que mereix un gran poeta català antic. Acomodats inconscientment en la condició de cultura literària subalterna, potser no hem acabat de comprendre la importància de la proposta poètica de March en el segon quart del segle xv. De la importància, s’entén, en el panorama de la poesia europea. Ausiàs March no és pas un clàssic renaixentista a la manera de Garcilaso o Ronsard, ni tampoc com Ariosto, Shakespeare, Cervantes o Rabelais. Però, serem capaços de veure March com el més gran poeta europeu del segle xv, com una de les veus més singulars entre les quatre o cinc propostes poètiques autènticament clàssiques de l’Europa medieval?

Francesc J. Gómez i Josep Pujol