LA LLUNA I EL TEIX (‘The Moon and the Yew Tree’)


És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.
Boires humides i esperitoses poblen aquest indret
separat de casa meva per un rengle de làpides.
Senzillament, no veig cap a on va anar.

La lluna no és cap porta. De fet, és una cara,
blanca com un artell, molt trasbalsada.
Arrossega la mar com un crim tèrbol; ara reposa,
amb una O que es bada d’absolut desesper. Jo visc aquí.
Dos cops cada diumenge, les campanes somouen el cel:
vuit grans llengües que afirmen la Resurrecció.
A la fi, escandeixen sòbriament els seus noms.

El teix apunta amunt. Té un perfil gòtic.
Resseguint-lo amb els ulls trobem la lluna.
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.
Els seus blaus embolcalls desfermen òlibes i petits ratpenats.
Com m’agradaria de creure en la tendresa:
el rostre de l’efígie, assuaujat pels ciris,
que decanta cap a mi, en particular, els ulls benignes.

Que llarga la meva caiguda. Floreixen núvols
blaus i místics per la volta d’estrelles.
Dins l’església, els sants deuen ser ben blaus,
floten amb peus alats damunt els bancs fredíssims,
amb mans i cares rígides de tanta santedat.
La lluna no veu res de tot això. És nua i salvatge.
I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci.




SÓC VERTICAL (‘I am Vertical’)


Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.




TRAVESSANT L’AIGUA (‘Crossing the Water’)


Llac negre, barca negra, negra silueta de paper de dues persones.

On van els arbres negres que hi beuen, aquí?
La seva ombra deu cobrir tot Canadà.

Una mica de claror es filtra entre els nenúfars,
les seves fulles no volen que ens apressem:
són rodones i planes i plenes de fosques advertències.

Mons de fredor salten dels rems.
L’esperit de la negritud és dins nostre, és dins dels peixos,
un escull alça una mà pàl·lida de comiat;

les estrelles s’obren entre els lliris.
És que no t’enceguen aquestes sirenes inexpressives?
Aquest és el silenci d’ànimes esbalaïdes.

LA LLUNA I EL TEIX (‘The Moon and the Yew Tree’)


És aquesta la llum de la ment, freda i planetària.
Els arbres de la ment són negres. La llum és blava.
Les herbes descarreguen les penes als meus peus, com si fos Déu,
em punxen els turmells i em xiuxiuegen la seva humilitat.
Boires humides i esperitoses poblen aquest indret
separat de casa meva per un rengle de làpides.
Senzillament, no veig cap a on va anar.

La lluna no és cap porta. De fet, és una cara,
blanca com un artell, molt trasbalsada.
Arrossega la mar com un crim tèrbol; ara reposa,
amb una O que es bada d’absolut desesper. Jo visc aquí.
Dos cops cada diumenge, les campanes somouen el cel:
vuit grans llengües que afirmen la Resurrecció.
A la fi, escandeixen sòbriament els seus noms.

El teix apunta amunt. Té un perfil gòtic.
Resseguint-lo amb els ulls trobem la lluna.
La lluna és la meva mare. No és tan dolça com Maria.
Els seus blaus embolcalls desfermen òlibes i petits ratpenats.
Com m’agradaria de creure en la tendresa:
el rostre de l’efígie, assuaujat pels ciris,
que decanta cap a mi, en particular, els ulls benignes.

Que llarga la meva caiguda. Floreixen núvols
blaus i místics per la volta d’estrelles.
Dins l’església, els sants deuen ser ben blaus,
floten amb peus alats damunt els bancs fredíssims,
amb mans i cares rígides de tanta santedat.
La lluna no veu res de tot això. És nua i salvatge.
I el missatge del teix és la foscor: la foscor i el silenci.




SÓC VERTICAL (‘I am Vertical’)


Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra.

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
–els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran
temps per a mi.




TRAVESSANT L’AIGUA (‘Crossing the Water’)


Llac negre, barca negra, negra silueta de paper de dues persones.

On van els arbres negres que hi beuen, aquí?
La seva ombra deu cobrir tot Canadà.

Una mica de claror es filtra entre els nenúfars,
les seves fulles no volen que ens apressem:
són rodones i planes i plenes de fosques advertències.

Mons de fredor salten dels rems.
L’esperit de la negritud és dins nostre, és dins dels peixos,
un escull alça una mà pàl·lida de comiat;

les estrelles s’obren entre els lliris.
És que no t’enceguen aquestes sirenes inexpressives?
Aquest és el silenci d’ànimes esbalaïdes.