GABRIEL FERRATER

Fill d’una família benestant de Reus, va viure la infantesa al
camp, sense escola, per decisió dels pares, que tenien convic-
cions pròpies sobre educació. L’any 1938, la família es va
traslladar a Bordeus, on el pare havia de treballar com a con-
seller del consolat espanyol. Acabada la guerra, s’hi van que-
dar. Però la pressió de l’ocupació alemanya de França els va
empènyer finalment a tornar, el darrer dia del 1941. El fu-
tur poeta va temptejar els estudis de ciències exactes, ja a
Barcelona, però no els va acabar. Més aviat es va començar a
fer amb diversos poetes catalans, com Carles Riba, o d’altres
de llengua castellana, com Carlos Barral o Jaime Gil de Bied-
ma, i es va introduir en el món de l’edició, com a traductor
i com a lector editorial.
L’any 1960 publicava un primer llibre de poemes, Da
nuces pueris, i el 1962 el segon, Menja’t una cama, que van
fer un gran efecte de novetat (l’any 1959 havia mort Carles
Riba i Pere Quart i Salvador Espriu estaven obrint noves
vies a la poesia catalana). El 1966 apareixia Teoria dels cossos.
I només dos anys després, el poeta recollia els tres llibres sota
el títol general de Les dones i els dies, amb la qual cosa dona-
va per acabada la seva trajectòria poètica. Aleshores es va de-
dicar als estudis de filologia i es va interessar sobretot per la
lingüística moderna, de la qual va arribar a ser un expert res-
pectat. Els últims anys de la seva vida va fer classes a les uni-
versitats Autònoma i de Barcelona, de lingüística i de litera-
tura. La seva vindicació de la poesia de Carner i la de Foix
(que en els anys seixanta no passaven per un bon moment
de reconeixement), com també la familiaritat amb la poesia
anglosaxona, i una intel·ligència i independència de caràcter
fora del comú, van coadjuvar a donar forma a una poesia
molt personal, en què un estil conversacional insòlit fins
aleshores entre nosaltres es va fer remarcar com una alterna-
tiva a la poesia de resistència d’aquells anys.
Els amors i el pas del temps són, com anuncia el títol de
la poesia completa, els dos principals desencadenants de la
seva poesia, però no s’hauria de simplificar: en Ferrater, la
poesia és una veritable arma per lluitar contra la devastació
que desfermen el pas del temps i la irracionalitat –per no dir
l’estupidesa– humana.

Es va suïcidar el 27 d’abril del 1972.

Floral

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s’amaguen
5 els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l’edat
10 distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me’n va, de tan confús, cap al futur,
se’m fa desig, i la memòria em verdeja.

GABRIEL FERRATER

Fill d’una família benestant de Reus, va viure la infantesa al
camp, sense escola, per decisió dels pares, que tenien convic-
cions pròpies sobre educació. L’any 1938, la família es va
traslladar a Bordeus, on el pare havia de treballar com a con-
seller del consolat espanyol. Acabada la guerra, s’hi van que-
dar. Però la pressió de l’ocupació alemanya de França els va
empènyer finalment a tornar, el darrer dia del 1941. El fu-
tur poeta va temptejar els estudis de ciències exactes, ja a
Barcelona, però no els va acabar. Més aviat es va començar a
fer amb diversos poetes catalans, com Carles Riba, o d’altres
de llengua castellana, com Carlos Barral o Jaime Gil de Bied-
ma, i es va introduir en el món de l’edició, com a traductor
i com a lector editorial.
L’any 1960 publicava un primer llibre de poemes, Da
nuces pueris, i el 1962 el segon, Menja’t una cama, que van
fer un gran efecte de novetat (l’any 1959 havia mort Carles
Riba i Pere Quart i Salvador Espriu estaven obrint noves
vies a la poesia catalana). El 1966 apareixia Teoria dels cossos.
I només dos anys després, el poeta recollia els tres llibres sota
el títol general de Les dones i els dies, amb la qual cosa dona-
va per acabada la seva trajectòria poètica. Aleshores es va de-
dicar als estudis de filologia i es va interessar sobretot per la
lingüística moderna, de la qual va arribar a ser un expert res-
pectat. Els últims anys de la seva vida va fer classes a les uni-
versitats Autònoma i de Barcelona, de lingüística i de litera-
tura. La seva vindicació de la poesia de Carner i la de Foix
(que en els anys seixanta no passaven per un bon moment
de reconeixement), com també la familiaritat amb la poesia
anglosaxona, i una intel·ligència i independència de caràcter
fora del comú, van coadjuvar a donar forma a una poesia
molt personal, en què un estil conversacional insòlit fins
aleshores entre nosaltres es va fer remarcar com una alterna-
tiva a la poesia de resistència d’aquells anys.
Els amors i el pas del temps són, com anuncia el títol de
la poesia completa, els dos principals desencadenants de la
seva poesia, però no s’hauria de simplificar: en Ferrater, la
poesia és una veritable arma per lluitar contra la devastació
que desfermen el pas del temps i la irracionalitat –per no dir
l’estupidesa– humana.

Es va suïcidar el 27 d’abril del 1972.

Floral

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s’amaguen
5 els negres cuirs de l’ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semblen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l’edat
10 distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me’n va, de tan confús, cap al futur,
se’m fa desig, i la memòria em verdeja.