SPLEEN I IDEAL

III
ELEVACIÓ

Per sobre dels estanys, per sobre de les valls,
dels cims, dels boscos, dels núvols i dels mars,
enllà del sol i més enllà de l’èter,
enllà dels límits de la volta estelada,

àgil et mous, intel.ligència meva, i,
com un nedador expert entregat a les ones,
solques alegrement la immensitat profunda
amb indicible i mascle voluptuositat.

Vola lluny de les miasmes malaltisses;
vés a purificar-te en l’aire superior,
i beu, com el més pur i divinal licor,
el foc diàfan que emplena espais que lluen.

Darrere els maldecaps i les vastes tristeses
que afeixuguen la tèrbola existència,
feliç aquell que, amb ales de potència,
pot enlairar-se a camps serens i plens de llum;

feliç aquell que un pensament d’alosa
eleva lliurement al cel, de bon matí;
feliç qui plana per la vida i, sense esforç, comprèn
la llengua de les flors i les coses callades!


IV
CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.


VI
ELS FARS

Riu de l’oblit, Rubens, jardí de la peresa,
coixí de carn frescosa on no es pot estimar,
però en què la vida bull i corre sens parar,
com l’aire dins el cel i dins el mar el mar;

Da Vinci, mirall profund ple de penombra,
on àngels tot galans, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l’ombra
dels pins i les geleres que tanquen el país;

Rembrandt, trist hospital ple de murmuris,
decorat solament amb un crucifix gran,
on brolla la pregària, plorant, de la immundícia,
travessat bruscament per un raig hivernal;

Miquel Àngel, lloc imprecís en què es barregen
els Hèrcules i els Crists; allà on es drecen, decidits,
fantasmes poderosos que a la llum del crepuscle
s’esquincen la mortalla tot estirant els dits;

ires de boxador, desvergonyiments de faune,
tu que vas saber agafar allò bell dels cràpules,
cor ple d’orgull, home esblaimat i feble,
Puget, emperador nostàlgic dels forçats;

Watteau, aquest carnaval on tot de cors il.

lustres
vaguen com papallones fulgents, amunt i avall,
decorats frescos i lleugers, il.luminats per llustres
que impregnen de follia els giratombs del ball;

Goya, malson tot ple de coses ignorades,
amb fetus que es recouen enmig de les orgies,
velles que es miren al mirall, noietes nues
que tempten els dimonis ajustant-se els mitjons;

Delacroix, llac sangós ple d’àngels maliciosos,
ombrejat per avetosa verda tot el temps,
allà on, en cels tristois, fanfares molt estranyes
passen com un sospir de Weber ofegat;

malediccions, blasfèmies, queixes, plors,
èxtasis, crits, i aquests 'Te Deum'
com un eco redit per laberints a mils,
opi diví per al cor dels mortals!

Crit repetit per mils de sentinelles,
ordre cantat per mils de portaveus;
far flamejant sobre mil ciutadelles,
crida de caçadors perduts en boscos grans!

Car no podem donar-vos, verament, Senyor,
testimoni més bo de la dignitat nostra
que aquest ardent sanglot que, inacabable, corre
fins que mor a la riba de vostra eternitat!

SPLEEN I IDEAL

III
ELEVACIÓ

Per sobre dels estanys, per sobre de les valls,
dels cims, dels boscos, dels núvols i dels mars,
enllà del sol i més enllà de l’èter,
enllà dels límits de la volta estelada,

àgil et mous, intel.ligència meva, i,
com un nedador expert entregat a les ones,
solques alegrement la immensitat profunda
amb indicible i mascle voluptuositat.

Vola lluny de les miasmes malaltisses;
vés a purificar-te en l’aire superior,
i beu, com el més pur i divinal licor,
el foc diàfan que emplena espais que lluen.

Darrere els maldecaps i les vastes tristeses
que afeixuguen la tèrbola existència,
feliç aquell que, amb ales de potència,
pot enlairar-se a camps serens i plens de llum;

feliç aquell que un pensament d’alosa
eleva lliurement al cel, de bon matí;
feliç qui plana per la vida i, sense esforç, comprèn
la llengua de les flors i les coses callades!


IV
CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.

Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,

que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.


VI
ELS FARS

Riu de l’oblit, Rubens, jardí de la peresa,
coixí de carn frescosa on no es pot estimar,
però en què la vida bull i corre sens parar,
com l’aire dins el cel i dins el mar el mar;

Da Vinci, mirall profund ple de penombra,
on àngels tot galans, amb un somriure dolç
carregat de misteri, apareixen a l’ombra
dels pins i les geleres que tanquen el país;

Rembrandt, trist hospital ple de murmuris,
decorat solament amb un crucifix gran,
on brolla la pregària, plorant, de la immundícia,
travessat bruscament per un raig hivernal;

Miquel Àngel, lloc imprecís en què es barregen
els Hèrcules i els Crists; allà on es drecen, decidits,
fantasmes poderosos que a la llum del crepuscle
s’esquincen la mortalla tot estirant els dits;

ires de boxador, desvergonyiments de faune,
tu que vas saber agafar allò bell dels cràpules,
cor ple d’orgull, home esblaimat i feble,
Puget, emperador nostàlgic dels forçats;

Watteau, aquest carnaval on tot de cors il.

lustres
vaguen com papallones fulgents, amunt i avall,
decorats frescos i lleugers, il.luminats per llustres
que impregnen de follia els giratombs del ball;

Goya, malson tot ple de coses ignorades,
amb fetus que es recouen enmig de les orgies,
velles que es miren al mirall, noietes nues
que tempten els dimonis ajustant-se els mitjons;

Delacroix, llac sangós ple d’àngels maliciosos,
ombrejat per avetosa verda tot el temps,
allà on, en cels tristois, fanfares molt estranyes
passen com un sospir de Weber ofegat;

malediccions, blasfèmies, queixes, plors,
èxtasis, crits, i aquests 'Te Deum'
com un eco redit per laberints a mils,
opi diví per al cor dels mortals!

Crit repetit per mils de sentinelles,
ordre cantat per mils de portaveus;
far flamejant sobre mil ciutadelles,
crida de caçadors perduts en boscos grans!

Car no podem donar-vos, verament, Senyor,
testimoni més bo de la dignitat nostra
que aquest ardent sanglot que, inacabable, corre
fins que mor a la riba de vostra eternitat!