La ciutat del perdó

Joan Maragall


Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: «¿I quin ha d’esser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?» Jo diria: «El que el cor vos diga en cada moment.» I ¡quant tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: «És que en aquest moment el cor no em diu res.»!

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan fusellant gent a Montjuïc solament perque en ella se manifestà amb més claretat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells mateixos.

¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt a Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca, indiferenta, i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de ferro, i allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home, tan home com vosaltres… ¡potser més que vosaltres! I això ara ja ha passat tres vegades, i no hem dit res: i ha de tornar a passar no sé quantes! ¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posau’s-e al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glassi el petó als llavis, i no us privi d’atendre a tot altra cosa que no sia ella?

¿I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga esser son objecte, ara, de seguida? ¡Doncs quin altre que aquest! ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? I jo mateix, ¡Déu meu! ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps?, ¡sense dir-ho! ¡I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que s’esperen…!

¿No la sentiu, la germanor amb aquests infeliços? No ho

vulgueu saber, lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: ¿veieu?, sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot lo vostre bé i de tot lo vostre mal; com vosaltres del seu. An aquest home, com a nosaltres mateixos, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres ens convé esser presos d’una manera o altra, i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova, encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el sofrim junts; pero en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament, per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infalible, definitiu com la mort que dóna? ¿Què us en sembla?

Si an aquest home l’haguésseu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perque en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, esposant la vostra vida pel vostre ideal: això hauria estat amor, almenys; per l’amor d’un ideal i sa valentia podem esser absolts de moltes coses. Mes ara, ¿qui us absol? ¿Ont és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿On l’heu demostrat, el vostre valor? Doncs no vulgueu esser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes, i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra: i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort vos els estimareu com a fills; ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a esser una ciutat. Perque els de fora que ho sàpiguen no diran pas —¡que no ho pugan dir!—: «An aquest, an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos», sinó que hauran de dir: «Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.» I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ser dita la «ciutat de les bombes», sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana; l’anomenada us vindrà de l’amor i Barcelona serà dita: «La ciutat del perdó», i des d’aquell punt i hora començarà a ser una ciutat.
Doncs comencem-la: al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: ¡Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! ¡Caritat per tots!

I bella cosa fóra que comencessen els més ofesos.

10-10-1909



(Extret de Joan Maragall, 'La Setmana Tràgica. Tres articles', edició d’Ignasi Moreta, Fragmenta, Barcelona, 2009, p. 49-55.)

La ciutat del perdó

Joan Maragall


Algunes nobles veus que aquí mateix s’han alçat i altres que n’he sentit per altra banda m’han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: «¿I quin ha d’esser l’objecte del nostre amor, redemptor de la ciutat?» Jo diria: «El que el cor vos diga en cada moment.» I ¡quant tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: «És que en aquest moment el cor no em diu res.»!

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan fusellant gent a Montjuïc solament perque en ella se manifestà amb més claretat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells mateixos.

¿Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt a Montjuïc, trauran del castell un home lligat i el passaran per davant del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s’aixeca, indiferenta, i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s’hagi d’esperar, el portaran a un racó de ferro, i allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home, tan home com vosaltres… ¡potser més que vosaltres! I això ara ja ha passat tres vegades, i no hem dit res: i ha de tornar a passar no sé quantes! ¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posau’s-e al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glassi el petó als llavis, i no us privi d’atendre a tot altra cosa que no sia ella?

¿I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga esser son objecte, ara, de seguida? ¡Doncs quin altre que aquest! ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? I jo mateix, ¡Déu meu! ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps?, ¡sense dir-ho! ¡I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que s’esperen…!

¿No la sentiu, la germanor amb aquests infeliços? No ho

vulgueu saber, lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: ¿veieu?, sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n’hi ha prou: capaç de tot lo vostre bé i de tot lo vostre mal; com vosaltres del seu. An aquest home, com a nosaltres mateixos, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se’l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres ens convé esser presos d’una manera o altra, i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova, encara que sia amb gran sofriment d’ell i nostre, mentres el sofrim junts; pero en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament, per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infalible, definitiu com la mort que dóna? ¿Què us en sembla?

Si an aquest home l’haguésseu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una iglésia, jo no us en podria fer cap càrrec, perque en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa, esposant la vostra vida pel vostre ideal: això hauria estat amor, almenys; per l’amor d’un ideal i sa valentia podem esser absolts de moltes coses. Mes ara, ¿qui us absol? ¿Ont és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿On l’heu demostrat, el vostre valor? Doncs no vulgueu esser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes, i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l’hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra: i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort vos els estimareu com a fills; ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i sols per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a esser una ciutat. Perque els de fora que ho sàpiguen no diran pas —¡que no ho pugan dir!—: «An aquest, an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos», sinó que hauran de dir: «Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort.» I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ser dita la «ciutat de les bombes», sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana; l’anomenada us vindrà de l’amor i Barcelona serà dita: «La ciutat del perdó», i des d’aquell punt i hora començarà a ser una ciutat.
Doncs comencem-la: al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: ¡Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! ¡Caritat per tots!

I bella cosa fóra que comencessen els més ofesos.

10-10-1909



(Extret de Joan Maragall, 'La Setmana Tràgica. Tres articles', edició d’Ignasi Moreta, Fragmenta, Barcelona, 2009, p. 49-55.)