INTRODUCCIÓ
A l’escriptor i naturalista nord-americà Henry David Thoreau,
nascut el 1817, li resultava impossible conservar la salut i l’ànim
sense passar-se caminant «almenys quatre hores al dia». És molt
possible que, sense aquestes caminades, la tuberculosi hagués po-
sat fi a la seva vida molt abans de 1862, quan va renunciar a l’ajuda
mèdica i, preocupat per la situació econòmica de la seua família,
va preparar la publicació d’algunes conferències. Els editors de
Walden, el seu segon llibre, li van oferir una bona quantitat per
cada nova peça que els enviava; l’11 de març Thoreau els va enviar
el text de Walking i va morir tranquil·lament poc després, el 6 de
maig, a la casa dels seus pares a Concord, Massachusetts.1
Walking –l’assaig de Thoreau sobre l’art de caminar i la natu-
ralesa salvatge– està considerat una de les millors introduccions al
seu pensament2 i anticipa molts dels temes de l’actual moviment
ecologista. Al costat de Life without Principle, un altre dels texts que
va preparar abans de la seua mort, constitueix la descripció més
ajustada d’allò que Thoreau entenia com un art de viure compro-
mès èticament alhora que en contacte íntim i constant amb els
fenòmens naturals. Després de Walden no va tornar a publicar cap
altre llibre, però aquests dos assaigs conformen el seu testament
fi losòfi c, una seriosa proposta de canvi radical en els nostres valors
i en les nostres pràctiques quotidianes, exposada amb tanta cruesa
com lirisme.3
Per la seua originalitat i la varietat dels temes que tracta, sem-
pre és grat llegir Thoreau; per la densitat i la concisió del seu
estil, resulta molt difícil traduir-lo. Com es diu a Walking, amb el
relat de les seues caminades aspirava a una «literatura que done
expressió a la naturalesa.» Al seu diari, que va començar amb vint
anys a iniciativa del seu amic Ralph Waldo Emerson, va anotar que
els seus passos eren «passos simbòlics»4 i va considerar la possibi-
litat d’escriure un poema que tingués per nom «Concord», com
la seua vila natal i el riu que la travessa. «Tindria com a argument
–va escriure en 1841– el riu, els boscos, les llacunes, els turons, els
camps, els pantans i les prades, els carrers, els edifi cis i els veïns.
Després el matí, el migdia i la vesprada, primavera, estiu, tardor
i hivern, l’estiuet de Sant Martí i les muntanyes a l’horitzó.» Po-
dria dir-se que tota l’obra de Thoreau –entre la qual es compten
almenys catorze volums del diari– no va ser sinó aquest poema, i
per això, per a entendre el que diu a Walking és necessari recórrer
a aquest context biogràfi c, literari i natural.

Bona part de la fama de Thoreau prové de la seua estada du-
rant poc més de dos anys en una caseta que s’havia construït a la
vora del llac Walden,5 a tres quilòmetres del centre de Concord.
A més d’escriure, Thoreau conreava un hort i treballava per hores
per a guanyar-se alguns diners. Tenia «tants ofi cis com dits»; des-
prés d’un desengany sentimental, Thoreau s’havia convertit en un
jove excèntric i traçut que buscava dins la naturalesa allò que no
podia trobar a la societat. Va mantenir fi ns pràcticament al fi nal de
la seua vida una relació ambivalent respecte als seus congèneres,
als quals se sentia inevitablement unit però a qui retreia «la vida
mesquina» i la falta de valor per a «viure deliberadament». Però
no era l’eremita que el clixé més estès ens diu que va ser, sinó
un ciutadà molt actiu dins la vida provinciana de Concord, un
educador i un viatger curiós.
Encara que el mite que ens ha arribat de Thoreau és el de l’er-
mità –sant Thoreau de Concord, una mena de Francesc d’Assís
a qui tots, des de Bill Clinton fi ns a Don Henley, han tractat de
reclutar per a les seues campanyes–, la seua vida va ser plena de
correspondència i tracte amb família, companys i veïns. Al seu
diari, Emerson va descriure com, en trobar-se malalt un amic
de Thoreau, H. G. O. Blake, li va aconsellar que «es dedicara
a alguna tasca, encara que fos lleu, i que quan trobara alguna
cosa del seu gust, una imatge o una música, s’hi centrara, des-
cobrira què li n’agradava i n’extraguera algun sentit, i així fer
això, concretant-ho i fent-ho seu. Blake va pensar i repensar en
això, i després va escriure a Henry [Thoreau] contant-li que la
recepta funcionava divinament». Emerson va afegir: «Henry era
un bon metge».6
En efecte, Thoreau era un bon metge, de cossos i sobretot
d’ànimes, i avui els seus escrits poden trobar-se citats a llibres
sobre psicologia i mortalitat.7 Bradley P. Dean va arribar a resumir
la visió de la vida segons Thoreau com una «peregrinació», cosa
que, a més, li semblava «saludable».8 El destí d’aquesta peregri-
nació és elusiu, però Dean el va trobar al concepte d’allò salvatge
o silvestre (wild), cosa que Thoreau identifi ca amb la llibertat o
voluntat autònoma (willed) i amb la vida natural, en escriure que
«el més viu és el més silvestre» (wildest). Units, aquests conceptes
del lliure i el salvatge confi guren una peculiar concepció del bé
en la qual «totes les coses bones són lliures i salvatges ».

En general, Thoreau no recomana abandonar la ciència o la
medicina moderna, però adverteix del risc que «el que s’hi guanya
d’una banda s’hi perd per l’altra», com es diu en un dels fragments
del diari recollits en aquest llibre. Ens recorda que la relació amb
la naturalesa, en les moltes formes culturalment intervingudes en
què s’experimenta, és una font de salut pública, però també una
forma de medicina desdenyada en temps dominats per la tecnolo-
gia sanitària, en els quals les narracions preponderants tendeixen
a concebre la salut mitjançant metàfores militars o comercials.9
Segons l’opinió d’una de les seues veïnes, Henry parlava de
la naturalesa com si també ella hagués nascut al començament
del segle XIX i s’hagués criat a Concord. La fi gura de Thoreau és
representativa d’un singular canvi d’actituds sobre el paisatge i el
territori; encara que avui dia es troben als Estats Units d’Amèrica
parcs nacionals, zones protegides i nombrosos grups ecologistes,
això no sempre va ser així. En baixar del Mayfl ower el 1620, William
Bradford va trobar «a hideous and desolate wilderness full of wild
beasts and wild men»: una horrible i desolada espessor, plena de
feres i salvatges.10 (Noteu que wild apareix tres vegades en aquesta
única frase; a Walking apareix en cinquanta-tres ocasions.) Per als
puritans del segle XVII, el món natural era un lloc de condemnació.
Més enllà dels límits de la civilització, la naturalesa temptava la
gent al pecat i es convertia en una barrera entre ells i el seu déu.
Al segle XVIII, la naturalesa va començar a contemplar-se positi-
vament, encara que més com a camp d’investigació científi ca que
com a cap altra cosa. Se’n buscaven les lleis universals, amb poc
interès pel particular. El símbol predilecte era la imatge del jardí
ben cuidat; amb prou feines existia apreciació estètica de fenò-
mens «irregulars», com les muntanyes o les cascades.
Aquest canvi gradual de mentalitat es va accelerar amb l’arri-
bada a Amèrica del Romanticisme europeu, que va esdevenir una
força cultural dominant les primeres quatre dècades del segle XIX.
Aquell Romanticisme va engendrar el Transcendentalisme, una
escola fi losòfi ca ubicada a Concord (entorn d’Emerson) que va
elevar la percepció romàntica de la naturalesa a noves altures. Per
als transcendentalistes, la naturalesa era alguna cosa més que la
suma d’objectes físics: era una projecció de l’esperit diví.

No obs-
tant això, mentre Emerson i els seus seguidors exhortaven els ame-
ricans que buscassen l’Ésser Universal a les fl ors i les muntanyes,
només Thoreau es trobava veritablement de gust dins la naturalesa.
Perquè, al contrari que per als seus predecessors puritans, ella era
el seu veritable lloc de salvació, és a dir, de curació.

INTRODUCCIÓ
A l’escriptor i naturalista nord-americà Henry David Thoreau,
nascut el 1817, li resultava impossible conservar la salut i l’ànim
sense passar-se caminant «almenys quatre hores al dia». És molt
possible que, sense aquestes caminades, la tuberculosi hagués po-
sat fi a la seva vida molt abans de 1862, quan va renunciar a l’ajuda
mèdica i, preocupat per la situació econòmica de la seua família,
va preparar la publicació d’algunes conferències. Els editors de
Walden, el seu segon llibre, li van oferir una bona quantitat per
cada nova peça que els enviava; l’11 de març Thoreau els va enviar
el text de Walking i va morir tranquil·lament poc després, el 6 de
maig, a la casa dels seus pares a Concord, Massachusetts.1
Walking –l’assaig de Thoreau sobre l’art de caminar i la natu-
ralesa salvatge– està considerat una de les millors introduccions al
seu pensament2 i anticipa molts dels temes de l’actual moviment
ecologista. Al costat de Life without Principle, un altre dels texts que
va preparar abans de la seua mort, constitueix la descripció més
ajustada d’allò que Thoreau entenia com un art de viure compro-
mès èticament alhora que en contacte íntim i constant amb els
fenòmens naturals. Després de Walden no va tornar a publicar cap
altre llibre, però aquests dos assaigs conformen el seu testament
fi losòfi c, una seriosa proposta de canvi radical en els nostres valors
i en les nostres pràctiques quotidianes, exposada amb tanta cruesa
com lirisme.3
Per la seua originalitat i la varietat dels temes que tracta, sem-
pre és grat llegir Thoreau; per la densitat i la concisió del seu
estil, resulta molt difícil traduir-lo. Com es diu a Walking, amb el
relat de les seues caminades aspirava a una «literatura que done
expressió a la naturalesa.» Al seu diari, que va començar amb vint
anys a iniciativa del seu amic Ralph Waldo Emerson, va anotar que
els seus passos eren «passos simbòlics»4 i va considerar la possibi-
litat d’escriure un poema que tingués per nom «Concord», com
la seua vila natal i el riu que la travessa. «Tindria com a argument
–va escriure en 1841– el riu, els boscos, les llacunes, els turons, els
camps, els pantans i les prades, els carrers, els edifi cis i els veïns.
Després el matí, el migdia i la vesprada, primavera, estiu, tardor
i hivern, l’estiuet de Sant Martí i les muntanyes a l’horitzó.» Po-
dria dir-se que tota l’obra de Thoreau –entre la qual es compten
almenys catorze volums del diari– no va ser sinó aquest poema, i
per això, per a entendre el que diu a Walking és necessari recórrer
a aquest context biogràfi c, literari i natural.

Bona part de la fama de Thoreau prové de la seua estada du-
rant poc més de dos anys en una caseta que s’havia construït a la
vora del llac Walden,5 a tres quilòmetres del centre de Concord.
A més d’escriure, Thoreau conreava un hort i treballava per hores
per a guanyar-se alguns diners. Tenia «tants ofi cis com dits»; des-
prés d’un desengany sentimental, Thoreau s’havia convertit en un
jove excèntric i traçut que buscava dins la naturalesa allò que no
podia trobar a la societat. Va mantenir fi ns pràcticament al fi nal de
la seua vida una relació ambivalent respecte als seus congèneres,
als quals se sentia inevitablement unit però a qui retreia «la vida
mesquina» i la falta de valor per a «viure deliberadament». Però
no era l’eremita que el clixé més estès ens diu que va ser, sinó
un ciutadà molt actiu dins la vida provinciana de Concord, un
educador i un viatger curiós.
Encara que el mite que ens ha arribat de Thoreau és el de l’er-
mità –sant Thoreau de Concord, una mena de Francesc d’Assís
a qui tots, des de Bill Clinton fi ns a Don Henley, han tractat de
reclutar per a les seues campanyes–, la seua vida va ser plena de
correspondència i tracte amb família, companys i veïns. Al seu
diari, Emerson va descriure com, en trobar-se malalt un amic
de Thoreau, H. G. O. Blake, li va aconsellar que «es dedicara
a alguna tasca, encara que fos lleu, i que quan trobara alguna
cosa del seu gust, una imatge o una música, s’hi centrara, des-
cobrira què li n’agradava i n’extraguera algun sentit, i així fer
això, concretant-ho i fent-ho seu. Blake va pensar i repensar en
això, i després va escriure a Henry [Thoreau] contant-li que la
recepta funcionava divinament». Emerson va afegir: «Henry era
un bon metge».6
En efecte, Thoreau era un bon metge, de cossos i sobretot
d’ànimes, i avui els seus escrits poden trobar-se citats a llibres
sobre psicologia i mortalitat.7 Bradley P. Dean va arribar a resumir
la visió de la vida segons Thoreau com una «peregrinació», cosa
que, a més, li semblava «saludable».8 El destí d’aquesta peregri-
nació és elusiu, però Dean el va trobar al concepte d’allò salvatge
o silvestre (wild), cosa que Thoreau identifi ca amb la llibertat o
voluntat autònoma (willed) i amb la vida natural, en escriure que
«el més viu és el més silvestre» (wildest). Units, aquests conceptes
del lliure i el salvatge confi guren una peculiar concepció del bé
en la qual «totes les coses bones són lliures i salvatges ».

En general, Thoreau no recomana abandonar la ciència o la
medicina moderna, però adverteix del risc que «el que s’hi guanya
d’una banda s’hi perd per l’altra», com es diu en un dels fragments
del diari recollits en aquest llibre. Ens recorda que la relació amb
la naturalesa, en les moltes formes culturalment intervingudes en
què s’experimenta, és una font de salut pública, però també una
forma de medicina desdenyada en temps dominats per la tecnolo-
gia sanitària, en els quals les narracions preponderants tendeixen
a concebre la salut mitjançant metàfores militars o comercials.9
Segons l’opinió d’una de les seues veïnes, Henry parlava de
la naturalesa com si també ella hagués nascut al començament
del segle XIX i s’hagués criat a Concord. La fi gura de Thoreau és
representativa d’un singular canvi d’actituds sobre el paisatge i el
territori; encara que avui dia es troben als Estats Units d’Amèrica
parcs nacionals, zones protegides i nombrosos grups ecologistes,
això no sempre va ser així. En baixar del Mayfl ower el 1620, William
Bradford va trobar «a hideous and desolate wilderness full of wild
beasts and wild men»: una horrible i desolada espessor, plena de
feres i salvatges.10 (Noteu que wild apareix tres vegades en aquesta
única frase; a Walking apareix en cinquanta-tres ocasions.) Per als
puritans del segle XVII, el món natural era un lloc de condemnació.
Més enllà dels límits de la civilització, la naturalesa temptava la
gent al pecat i es convertia en una barrera entre ells i el seu déu.
Al segle XVIII, la naturalesa va començar a contemplar-se positi-
vament, encara que més com a camp d’investigació científi ca que
com a cap altra cosa. Se’n buscaven les lleis universals, amb poc
interès pel particular. El símbol predilecte era la imatge del jardí
ben cuidat; amb prou feines existia apreciació estètica de fenò-
mens «irregulars», com les muntanyes o les cascades.
Aquest canvi gradual de mentalitat es va accelerar amb l’arri-
bada a Amèrica del Romanticisme europeu, que va esdevenir una
força cultural dominant les primeres quatre dècades del segle XIX.
Aquell Romanticisme va engendrar el Transcendentalisme, una
escola fi losòfi ca ubicada a Concord (entorn d’Emerson) que va
elevar la percepció romàntica de la naturalesa a noves altures. Per
als transcendentalistes, la naturalesa era alguna cosa més que la
suma d’objectes físics: era una projecció de l’esperit diví.

No obs-
tant això, mentre Emerson i els seus seguidors exhortaven els ame-
ricans que buscassen l’Ésser Universal a les fl ors i les muntanyes,
només Thoreau es trobava veritablement de gust dins la naturalesa.
Perquè, al contrari que per als seus predecessors puritans, ella era
el seu veritable lloc de salvació, és a dir, de curació.