El mestre —que fa un arreplec per a escriure la història d’Oratjol— diu que la comarca és plena de vestigis ibèrics; que Oratjol pertanyia o era poblada per la tribu dels bargusis; que a Viladedec hi ha indicis d’un castrum romà sobre el camí militar de Montserrat a Ilerda; que a Coaner ja hi havia castell abans d’en Pere del Punyalet; que quan al Miracle s’hi va aparèixer la Mare de Déu, ja, en l’expedient instruït, hi consten declaracions de veïns d’Oratjol; que els tals, en 1714, amb els de Valls i Su i Bergús, lluitaren bravament contra l’exèrcit de les Dues Corones; que al Bruc també hi havia un home de la Rovira, i què sé jo! Coses, en fi, d’en Quintana, que a voltes encara sembla en Quintaneta!

* * *

Què més podria dir-vos per a completar-vos la coneixença amb aquest poble?
Que en matèria de religió, tothom és catòlic, apostòlic i romà, i conseqüent practicant, fins els belitres de la serradora, titllats d’heretges i jueus en més d’una ocasió...
Que els més zelosos —anava a escapar-se’m els més intemperants!— són el ferrer —o sia el Mílio de la Creu—, el moliner —o sia el Pep del molí—, i el Paradís —o sia el Pere de cal Paradís—, els quals vénen a constituir com una mena de Defensa Social d’Oratjol, sempre vigilant, i, més que vigilant, temorega i esverada... Encara, a Oratjol, si mossèn Serrallonga, al peu de l’altar, decretava, qualsevol festa, un alçament en armes, tot el veïnat el seguiria! El poble, encara, serva la fe d’Abraham...
Que en qüestions polítiques, el senyor rector i el ferrer reben El Fusil, l’únic periòdic que arriba al veïnat, excepció feta d’El Clamor, El Monitor i el diari que rep el senyor mestre. Se diu que el Paradís i el vell Taurons carlinegen; que a Donadiu són hechura del Secretari, i tots els demés, llevat casos comptats, van a votar al col·legi electoral quan ho paguen bé i per endavant, i, si no, no es mouen.
Que en l’ordre econòmic, no hi ha a Oratjol cap ric d’allò tan ric, però que tampoc, a ningú, en absolut a ningú, pot, en propietat, considerar-se’l pobre. Són més els planys preventius que les efectives misèries. I quan se tracta d’algun cas calamitós —un aiguat del rieral, un any de míldiu, o la crema d’un bosc— el capdavanter de tota acció mancomunada que s’intenti, ja se sap!, ha de ser el Pep del molí. El moliner, ve a ser, doncs, la Cambra de Comerç, el Foment Industrial, l’Associació Agrícola, el Comissari de Beneficència i el Sindicat d’Iniciatives d’Oratjol, tot en una peça... —Si un hom no donava la cara, l’un per l’altre, recoi!, no faríem mai res!...
Que el Paradís i l’hereu de Roquerols són d’ajuntament; el Rafel de Donadiu, jutge, i el moliner jutge suplent, i tots els caps de casa —i en alguna casa pare i fills— pertanyen al gloriós sometent de Sant Mateu.

..
Que les perdius són tan abundoses que, amb tot i tenir les escopetes del «pau, pau i sempre pau» més feina amb elles que amb els malfactors i no respectar-se mai la veda, es venen a dos rals, i compradors hi haguessin!...
Que, pels erms i boïgues, l’herba que creix més espontània i es veu més escampada és la farigola, aquí dita timó...
Que darrere de cada casa hi ha una renglera de bucs d’abelles que produeixen una mel de romaní d’extensa anomenada, de flaire finíssima i sabor exquisit...
Que l’aigua de la font, per més que se’n begui, no ha fet, mai, mal a ningú...
I que el patró del veïnat és sant Genís d’Arles i que, sempre, la Festa Major s’escau a les darreries d’agost.

* * *

I ara, aquest petit món, posa’l, lector, en un país accidentat i feréstec; tot ell torrents i rases i muntanyes i més muntanyes. I cobreix aquestes d’immenses pinedes, i rouredes, i alzinars, i avets i teixos. I a les feixes esgraonades, allà ont el bosc s’ha tallat, posa-hi oliveres i arbres fruiters. I a les feixes més baixes, arran dels torrents o de les rieres, una mica d’hortet, fistonejat de canyes o atzavares... I tot això plegat, com enfonsat entre muntanyes encara més altes i silvoses, formant amfiteatre... I, al fons de tot, per un portell cap al nord-est, unes serres terroses, i després unes muntanyes morades, i al darrere altres de blaves, i, per últim, la serralada del Cadí, dentellejant el cel, ras i puríssim, amb ses cimes ungides de neu perennal...

* * *

Ara, lector, ja saps, un xic, com és Oratjol. Se tracta, com sol dir-se, d’«un poble de mala mort».
Un poble de mala mort!
I, per què, de mala mort?

El mestre —que fa un arreplec per a escriure la història d’Oratjol— diu que la comarca és plena de vestigis ibèrics; que Oratjol pertanyia o era poblada per la tribu dels bargusis; que a Viladedec hi ha indicis d’un castrum romà sobre el camí militar de Montserrat a Ilerda; que a Coaner ja hi havia castell abans d’en Pere del Punyalet; que quan al Miracle s’hi va aparèixer la Mare de Déu, ja, en l’expedient instruït, hi consten declaracions de veïns d’Oratjol; que els tals, en 1714, amb els de Valls i Su i Bergús, lluitaren bravament contra l’exèrcit de les Dues Corones; que al Bruc també hi havia un home de la Rovira, i què sé jo! Coses, en fi, d’en Quintana, que a voltes encara sembla en Quintaneta!

* * *

Què més podria dir-vos per a completar-vos la coneixença amb aquest poble?
Que en matèria de religió, tothom és catòlic, apostòlic i romà, i conseqüent practicant, fins els belitres de la serradora, titllats d’heretges i jueus en més d’una ocasió...
Que els més zelosos —anava a escapar-se’m els més intemperants!— són el ferrer —o sia el Mílio de la Creu—, el moliner —o sia el Pep del molí—, i el Paradís —o sia el Pere de cal Paradís—, els quals vénen a constituir com una mena de Defensa Social d’Oratjol, sempre vigilant, i, més que vigilant, temorega i esverada... Encara, a Oratjol, si mossèn Serrallonga, al peu de l’altar, decretava, qualsevol festa, un alçament en armes, tot el veïnat el seguiria! El poble, encara, serva la fe d’Abraham...
Que en qüestions polítiques, el senyor rector i el ferrer reben El Fusil, l’únic periòdic que arriba al veïnat, excepció feta d’El Clamor, El Monitor i el diari que rep el senyor mestre. Se diu que el Paradís i el vell Taurons carlinegen; que a Donadiu són hechura del Secretari, i tots els demés, llevat casos comptats, van a votar al col·legi electoral quan ho paguen bé i per endavant, i, si no, no es mouen.
Que en l’ordre econòmic, no hi ha a Oratjol cap ric d’allò tan ric, però que tampoc, a ningú, en absolut a ningú, pot, en propietat, considerar-se’l pobre. Són més els planys preventius que les efectives misèries. I quan se tracta d’algun cas calamitós —un aiguat del rieral, un any de míldiu, o la crema d’un bosc— el capdavanter de tota acció mancomunada que s’intenti, ja se sap!, ha de ser el Pep del molí. El moliner, ve a ser, doncs, la Cambra de Comerç, el Foment Industrial, l’Associació Agrícola, el Comissari de Beneficència i el Sindicat d’Iniciatives d’Oratjol, tot en una peça... —Si un hom no donava la cara, l’un per l’altre, recoi!, no faríem mai res!...
Que el Paradís i l’hereu de Roquerols són d’ajuntament; el Rafel de Donadiu, jutge, i el moliner jutge suplent, i tots els caps de casa —i en alguna casa pare i fills— pertanyen al gloriós sometent de Sant Mateu.

..
Que les perdius són tan abundoses que, amb tot i tenir les escopetes del «pau, pau i sempre pau» més feina amb elles que amb els malfactors i no respectar-se mai la veda, es venen a dos rals, i compradors hi haguessin!...
Que, pels erms i boïgues, l’herba que creix més espontània i es veu més escampada és la farigola, aquí dita timó...
Que darrere de cada casa hi ha una renglera de bucs d’abelles que produeixen una mel de romaní d’extensa anomenada, de flaire finíssima i sabor exquisit...
Que l’aigua de la font, per més que se’n begui, no ha fet, mai, mal a ningú...
I que el patró del veïnat és sant Genís d’Arles i que, sempre, la Festa Major s’escau a les darreries d’agost.

* * *

I ara, aquest petit món, posa’l, lector, en un país accidentat i feréstec; tot ell torrents i rases i muntanyes i més muntanyes. I cobreix aquestes d’immenses pinedes, i rouredes, i alzinars, i avets i teixos. I a les feixes esgraonades, allà ont el bosc s’ha tallat, posa-hi oliveres i arbres fruiters. I a les feixes més baixes, arran dels torrents o de les rieres, una mica d’hortet, fistonejat de canyes o atzavares... I tot això plegat, com enfonsat entre muntanyes encara més altes i silvoses, formant amfiteatre... I, al fons de tot, per un portell cap al nord-est, unes serres terroses, i després unes muntanyes morades, i al darrere altres de blaves, i, per últim, la serralada del Cadí, dentellejant el cel, ras i puríssim, amb ses cimes ungides de neu perennal...

* * *

Ara, lector, ja saps, un xic, com és Oratjol. Se tracta, com sol dir-se, d’«un poble de mala mort».
Un poble de mala mort!
I, per què, de mala mort?