Una infermera els va obrir la porta. El jutge McKelva va passar primer, seguit de la seva filla Laurel, i finalment de la Fay, la seva dona, i tots tres van entrar en una habitació sense finestres on el metge faria la revisió. El jutge McKelva era un home alt i corpulent de setanta-un anys que solia portar les ulleres penjades en un cordó. Ara les tenia a la mà, i seia a la cadira alta com un tron i situada a un nivell més alt que el del tamboret del metge, flanquejat per la Laurel en un costat i la Fay a l’altre.
La Laurel McKelva Hand era una dona esvelta, d’aspecte reservat, d’uns quaranta-cinc anys i de cabells foscos encara. Duia un vestit jaqueta de tall i textura elegants, però una mica massa hivernal per a Nova Orleans, i una arruga li travessava la faldilla de dalt a baix. Els seus ulls blau fosc tenien l’aspecte de no haver descansat.
La Fay, menuda i pàl.lida, duia un vestit de botons daurats i unes sandàlies, i donava copets a terra amb el peu.
Era el matí d’un dilluns de començament de març. Nova Orleans els quedava lluny a tots.
El doctor Courtland, puntual, va travessar l’habitació amb passes llargues i va estrènyer la mà del jutge McKelva i de la Laurel. Li van haver de presentar la Fay, que només feia un any i mig que s’havia casat amb el jutge McKelva. Tot seguit, el metge es va asseure al tamboret i va posar els talons mig sortits del travesser. Va aixecar la cara amb una mirada d’agraïment, com si fes temps que esperés el jutge McKelva a Nova Orleans per donar-li un regal o per rebre’n un.
—Nate —va dir el pare de la Laurel—, potser el problema és que ja no sóc tan jove com abans, però crec que tinc alguna cosa als ulls.
Com si tingués tot el temps del món, el doctor Courtland, el reconegut especialista dels ulls, va ajuntar els dits de les seves mans grosses i rústiques, uns dits que a la Laurel sempre li havien fet l’efecte que, només de tocar el vidre d’un rellotge de polsera, podien percebre pel tacte l’hora exacta que era.
—Noto una molèstia des del dia de l’aniversari de George Washington, va dir el jutge McKelva.
El doctor Courtland va assentir amb el cap, com si pensés que aquell era un bon dia per tenir mal.
—Parli’m d’aquesta molèstia.
—Jo acabava d’entrar a casa. Havia esporgat els rosers, perquè ja m’he jubilat. M’estava dret a l’extrem del porxo del davant, amb un ull clavat al carrer, la Fay havia anat a no sé on —va dir el jutge McKelva inclinant-se cap a la seva dona per fer-li un somriure benèvol que més aviat semblava un retret.
—Només vai anar als barris alts, al saló de bellesa, a fer-me fer la permanent a ca la Myrtis —va defensar-se la Fay.
—I em vaig fixar en la figuera —va prosseguir el jutge McKelva—. Com brillava la figuera, amb els llambreigs dels discos que fa anys a la Becky li va semblar de lligar-hi per espantar els ocells!
Tots dos homes van somriure. Eren de dues generacions diferents però de la mateixa zona. La Becky era la mare de la Laurel. Pel juliol, aquells reflectors fets amb tapes de pots de llauna no allunyaven, ni de bon tros, els ocells de les figues.

Una infermera els va obrir la porta. El jutge McKelva va passar primer, seguit de la seva filla Laurel, i finalment de la Fay, la seva dona, i tots tres van entrar en una habitació sense finestres on el metge faria la revisió. El jutge McKelva era un home alt i corpulent de setanta-un anys que solia portar les ulleres penjades en un cordó. Ara les tenia a la mà, i seia a la cadira alta com un tron i situada a un nivell més alt que el del tamboret del metge, flanquejat per la Laurel en un costat i la Fay a l’altre.
La Laurel McKelva Hand era una dona esvelta, d’aspecte reservat, d’uns quaranta-cinc anys i de cabells foscos encara. Duia un vestit jaqueta de tall i textura elegants, però una mica massa hivernal per a Nova Orleans, i una arruga li travessava la faldilla de dalt a baix. Els seus ulls blau fosc tenien l’aspecte de no haver descansat.
La Fay, menuda i pàl.lida, duia un vestit de botons daurats i unes sandàlies, i donava copets a terra amb el peu.
Era el matí d’un dilluns de començament de març. Nova Orleans els quedava lluny a tots.
El doctor Courtland, puntual, va travessar l’habitació amb passes llargues i va estrènyer la mà del jutge McKelva i de la Laurel. Li van haver de presentar la Fay, que només feia un any i mig que s’havia casat amb el jutge McKelva. Tot seguit, el metge es va asseure al tamboret i va posar els talons mig sortits del travesser. Va aixecar la cara amb una mirada d’agraïment, com si fes temps que esperés el jutge McKelva a Nova Orleans per donar-li un regal o per rebre’n un.
—Nate —va dir el pare de la Laurel—, potser el problema és que ja no sóc tan jove com abans, però crec que tinc alguna cosa als ulls.
Com si tingués tot el temps del món, el doctor Courtland, el reconegut especialista dels ulls, va ajuntar els dits de les seves mans grosses i rústiques, uns dits que a la Laurel sempre li havien fet l’efecte que, només de tocar el vidre d’un rellotge de polsera, podien percebre pel tacte l’hora exacta que era.
—Noto una molèstia des del dia de l’aniversari de George Washington, va dir el jutge McKelva.
El doctor Courtland va assentir amb el cap, com si pensés que aquell era un bon dia per tenir mal.
—Parli’m d’aquesta molèstia.
—Jo acabava d’entrar a casa. Havia esporgat els rosers, perquè ja m’he jubilat. M’estava dret a l’extrem del porxo del davant, amb un ull clavat al carrer, la Fay havia anat a no sé on —va dir el jutge McKelva inclinant-se cap a la seva dona per fer-li un somriure benèvol que més aviat semblava un retret.
—Només vai anar als barris alts, al saló de bellesa, a fer-me fer la permanent a ca la Myrtis —va defensar-se la Fay.
—I em vaig fixar en la figuera —va prosseguir el jutge McKelva—. Com brillava la figuera, amb els llambreigs dels discos que fa anys a la Becky li va semblar de lligar-hi per espantar els ocells!
Tots dos homes van somriure. Eren de dues generacions diferents però de la mateixa zona. La Becky era la mare de la Laurel. Pel juliol, aquells reflectors fets amb tapes de pots de llauna no allunyaven, ni de bon tros, els ocells de les figues.