Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any
llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que
no comptaven, en la seva vida. Eren com un paisat-
ge de boires, d’edifi cis grisos, destinat a recloure la
seva imaginació en un sentiment d’inanitat que el feia
gandul, subtilment infeliç.
Vivia al quart pis d’una casa del barri dels canals.
Els seus pares pertanyien a la burgesia de les profes-
sions liberals i no deixaven voltar els nois pels car-
rers. L’entreteniment habitual d’en Giacomo consis-
tia a mirar des del balcó com les gavarres, carrega-
des de feixines o de rotlles de paper per fer diaris, re-
muntaven el canal cap a San Marco sirgades per ca-
valls que, pels narius, deixaven sortir un fum que de
seguida es dissipava en l’aire tallant.
Sota casa seva el carrer es començava a enfilar
abans del pont; allà, a l’empedrat de llambordes so-
vint cobertes de gebre, de vegades algun cavall rellis-
cava i fi ns arribava a caure de cop. El mulater inten-
tava fer-lo aixecar amb crits, fent espetegar el fuet a
l’aire o picant-lo a les anques amb el mànec de ner-
vi trenat, mentre una petita gentada gaudia de l’es-
pectacle des dels minúsculs jardinets que s’abocaven
com un balcó sobre l’aigua i que pertanyien a un cafè
on solien anar els empleats de la prefectura.
En Giacomo aguantava la respiració amb l’espe-
rança de veure que el cavall, escarritxant sobre la pe-
dra de la qual saltaven espurnes, s’alçava amb un úl-
tim esforç dels jarrets i sacsejava la llarga crinera. No
podia sofrir la idea que, altrament, portarien l’animal
a l’escorxador.
La sang, o la idea de la mort, i alhora de la violèn-
cia, que per a ell anaven unides a aquesta i a altres
imatges, fàcilment li instil·laven una sensació de nàu-
sea. Les seves aprensions gairebé sempre desemboca-
ven en una pertorbació física: el deixaven aclaparat i
no sabia cultivar-les com sentiments, ni observar-les
i analitzar-les a la llum de la raó. De seguida es cansava
de tot; les idees i les impressions s’enterbolien, ofega-
des per una boira que les acabava cobrint.
Per anar a l’escola seguia el carrer que fl anqueja-
va el canal. Aquella zona de la ciutat encara conservava
aspectes provincians que a en Giacomo li agradaven,
potser perquè quan el seu pare, advocat, sortia amb
ell, i en una època això succeïa força sovint, li expli-
cava com era Milà abans que comencessin les demo-
licions del centre.

Després de l’elegant pont de fer-
ro amb les sirenes a cada cap de barana, hi havia ma-
gatzems amb grans voltes que donaven sobre l’aigua
reblertes de llenya per al foc o de carbó, i més enllà
una balustrada de pedra esculpida de la qual sobre-
eixien plantes. Al matí trobava els carrets que venien
del mercat central del Verziere o, sota l’altre pont, ga-
varres negres de brea que descarregaven muntanyes
de cols. Un cop deixava el canal, el carrer es tornava
estret i fosc, entre edifi cis vells i jardins de convents
tancats entre parets altes. Era a prop de l’escola: per
culpa del fred li feien mal els penellons de les mans.
A classe començava sempre la mateixa pena, que
cap somriure ni cap broma no podien dissipar més
d’un breu instant. Després de la bàsica, que no li ha-
via pesat i durant la qual havia fet algun amic, un cop
havia entrat a secundària es trobava perdut i li sem-
blava que vivia en una presó, lligat a la taula. No acon-
seguia estar atent a les classes. El temps s’enclotava en
un pantà ensopit; quan en Giacomo es despertava, ja
no era capaç de seguir el professor. Si no li pregunta-
ven res—en cas contrari la classe esclafi a en una ria-
llada general perquè les seves respostes semblava que
vinguessin de l’hort—tornava a deixar-se submergir
per somnis tristos: de fet, ni tan sols somnis, sinó re-
peticions de pensaments sense sortida, d’imatges en
les quals sempre s’emmirallava la grisor del cel que pla-
nava sobre el pati sense arbres rere els fi nestrals. No-
més sortia d’aquesta opressió quan tocava el timbre.
Amb l’ajut de les classes particulars no perdia el curs;
arrossegava alguna assignatura fi ns a l’octubre.
Era un noi una mica gras, amb els cabells rinxo-
lats i uns ulls molt expressius, inquiets. Normalment
estava sol, i no li desagradava; tanmateix de vegades
desitjava un amic que dissipés la seva inclinació a la
tristesa contemplativa, afavorida pel gust per l’obser-
vació, i una tendència a la fantasia que d’altra banda el
feien capaç en algun rar moment d’un humor perso-
nal i comunicatiu. Ni tan sols la seva actitud a classe,
que el feia popular perquè els altres l’atribuïen a una
astuta defensa de la seva mandra, no li havia procu-
rat amistats. Encara que juguessin o xerressin de bon
grat amb ell al pati o a l’hora de sortir, els companys
en general eren més àgils i forts; formaven grups en
els quals, d’altra banda sense esforçar-s’hi gaire, ha-
via intentat inútilment entrar.

Anaven als camps de la
rodalia a jugar a pilota, o a nedar a la piscina coberta
del Foro Bonaparte: en Giacomo se sentia diferent,
no parlava dialecte com ells—a casa no ho havien vol-
gut mai—ni li interessava l’esport. Tampoc no tenia
traça a jugar a futbol: xutava la pilota maldestrament
amb la punta del peu.
Tenia un germà i una germana, l’Stefano i la Cla-
ra, uns quants anys més grans; si estaven tots junts,
només es fi xaven en ell per riure-se’n o demanar-li fa-
vors. No aconseguia ser normal amb els altres, només
de tu a tu amb una sola persona: era massa indolent
o, de vegades, en canvi, nerviós, excitat. Quan sortia
de la solitud de tot un dia, com si n’hi quedés engan-
xada una ombra, amb els germans es mostrava cohi-
bit i susceptible: fi ns i tot la diferència d’edat l’humi- liava. L’Stefano, que tenia vint anys, sempre se’n mo-
fava, potser amb la intenció de desfer la capa d’inso-
ciabilitat que li venia de la manca d’amics i que li im-
pedia de fer-ne.
No havia sabut mai, ni de petit, divertir-se amb jo-
guines. Si n’hi regalaven, les destruïa per sotmetre-
les a funcions diferents d’aquelles per a les quals ha-
vien estat concebudes. D’una raqueta en feia una gui-
tarra o, de la xarxa, un sedàs, una màscara d’esgrima.
Preferia les construccions i el mecano, amb els quals
se sentia lliure d’inventar estructures i edificis ines-
perats que deixava sense acabar. Se’ls mirava hores i
hores, i de cop reparava algun detallet de no res que
tot d’una li semblava essencial per a la concepció. Sa-
bia que des del pont, simplement aixecat amb quatre
biguetes del mecano, es podia insinuar tota una ciu-
tat. Per tant no valia la pena continuar: era com un
somni geomètric en el qual es repetia la seva aspira-
ció a formes lleugeres, incertes, capaces d’evocació.
Acabaven portant-li imatges d’harmonia, de bellesa
complida, i l’adormien en una divagació que el feia
tornar insensible a tota la resta.

Els mesos que en Giacomo passava a Milà, tot l’any
llevat de l’estiu i algun dia de tardor, li semblava que
no comptaven, en la seva vida. Eren com un paisat-
ge de boires, d’edifi cis grisos, destinat a recloure la
seva imaginació en un sentiment d’inanitat que el feia
gandul, subtilment infeliç.
Vivia al quart pis d’una casa del barri dels canals.
Els seus pares pertanyien a la burgesia de les profes-
sions liberals i no deixaven voltar els nois pels car-
rers. L’entreteniment habitual d’en Giacomo consis-
tia a mirar des del balcó com les gavarres, carrega-
des de feixines o de rotlles de paper per fer diaris, re-
muntaven el canal cap a San Marco sirgades per ca-
valls que, pels narius, deixaven sortir un fum que de
seguida es dissipava en l’aire tallant.
Sota casa seva el carrer es començava a enfilar
abans del pont; allà, a l’empedrat de llambordes so-
vint cobertes de gebre, de vegades algun cavall rellis-
cava i fi ns arribava a caure de cop. El mulater inten-
tava fer-lo aixecar amb crits, fent espetegar el fuet a
l’aire o picant-lo a les anques amb el mànec de ner-
vi trenat, mentre una petita gentada gaudia de l’es-
pectacle des dels minúsculs jardinets que s’abocaven
com un balcó sobre l’aigua i que pertanyien a un cafè
on solien anar els empleats de la prefectura.
En Giacomo aguantava la respiració amb l’espe-
rança de veure que el cavall, escarritxant sobre la pe-
dra de la qual saltaven espurnes, s’alçava amb un úl-
tim esforç dels jarrets i sacsejava la llarga crinera. No
podia sofrir la idea que, altrament, portarien l’animal
a l’escorxador.
La sang, o la idea de la mort, i alhora de la violèn-
cia, que per a ell anaven unides a aquesta i a altres
imatges, fàcilment li instil·laven una sensació de nàu-
sea. Les seves aprensions gairebé sempre desemboca-
ven en una pertorbació física: el deixaven aclaparat i
no sabia cultivar-les com sentiments, ni observar-les
i analitzar-les a la llum de la raó. De seguida es cansava
de tot; les idees i les impressions s’enterbolien, ofega-
des per una boira que les acabava cobrint.
Per anar a l’escola seguia el carrer que fl anqueja-
va el canal. Aquella zona de la ciutat encara conservava
aspectes provincians que a en Giacomo li agradaven,
potser perquè quan el seu pare, advocat, sortia amb
ell, i en una època això succeïa força sovint, li expli-
cava com era Milà abans que comencessin les demo-
licions del centre.

Després de l’elegant pont de fer-
ro amb les sirenes a cada cap de barana, hi havia ma-
gatzems amb grans voltes que donaven sobre l’aigua
reblertes de llenya per al foc o de carbó, i més enllà
una balustrada de pedra esculpida de la qual sobre-
eixien plantes. Al matí trobava els carrets que venien
del mercat central del Verziere o, sota l’altre pont, ga-
varres negres de brea que descarregaven muntanyes
de cols. Un cop deixava el canal, el carrer es tornava
estret i fosc, entre edifi cis vells i jardins de convents
tancats entre parets altes. Era a prop de l’escola: per
culpa del fred li feien mal els penellons de les mans.
A classe començava sempre la mateixa pena, que
cap somriure ni cap broma no podien dissipar més
d’un breu instant. Després de la bàsica, que no li ha-
via pesat i durant la qual havia fet algun amic, un cop
havia entrat a secundària es trobava perdut i li sem-
blava que vivia en una presó, lligat a la taula. No acon-
seguia estar atent a les classes. El temps s’enclotava en
un pantà ensopit; quan en Giacomo es despertava, ja
no era capaç de seguir el professor. Si no li pregunta-
ven res—en cas contrari la classe esclafi a en una ria-
llada general perquè les seves respostes semblava que
vinguessin de l’hort—tornava a deixar-se submergir
per somnis tristos: de fet, ni tan sols somnis, sinó re-
peticions de pensaments sense sortida, d’imatges en
les quals sempre s’emmirallava la grisor del cel que pla-
nava sobre el pati sense arbres rere els fi nestrals. No-
més sortia d’aquesta opressió quan tocava el timbre.
Amb l’ajut de les classes particulars no perdia el curs;
arrossegava alguna assignatura fi ns a l’octubre.
Era un noi una mica gras, amb els cabells rinxo-
lats i uns ulls molt expressius, inquiets. Normalment
estava sol, i no li desagradava; tanmateix de vegades
desitjava un amic que dissipés la seva inclinació a la
tristesa contemplativa, afavorida pel gust per l’obser-
vació, i una tendència a la fantasia que d’altra banda el
feien capaç en algun rar moment d’un humor perso-
nal i comunicatiu. Ni tan sols la seva actitud a classe,
que el feia popular perquè els altres l’atribuïen a una
astuta defensa de la seva mandra, no li havia procu-
rat amistats. Encara que juguessin o xerressin de bon
grat amb ell al pati o a l’hora de sortir, els companys
en general eren més àgils i forts; formaven grups en
els quals, d’altra banda sense esforçar-s’hi gaire, ha-
via intentat inútilment entrar.

Anaven als camps de la
rodalia a jugar a pilota, o a nedar a la piscina coberta
del Foro Bonaparte: en Giacomo se sentia diferent,
no parlava dialecte com ells—a casa no ho havien vol-
gut mai—ni li interessava l’esport. Tampoc no tenia
traça a jugar a futbol: xutava la pilota maldestrament
amb la punta del peu.
Tenia un germà i una germana, l’Stefano i la Cla-
ra, uns quants anys més grans; si estaven tots junts,
només es fi xaven en ell per riure-se’n o demanar-li fa-
vors. No aconseguia ser normal amb els altres, només
de tu a tu amb una sola persona: era massa indolent
o, de vegades, en canvi, nerviós, excitat. Quan sortia
de la solitud de tot un dia, com si n’hi quedés engan-
xada una ombra, amb els germans es mostrava cohi-
bit i susceptible: fi ns i tot la diferència d’edat l’humi- liava. L’Stefano, que tenia vint anys, sempre se’n mo-
fava, potser amb la intenció de desfer la capa d’inso-
ciabilitat que li venia de la manca d’amics i que li im-
pedia de fer-ne.
No havia sabut mai, ni de petit, divertir-se amb jo-
guines. Si n’hi regalaven, les destruïa per sotmetre-
les a funcions diferents d’aquelles per a les quals ha-
vien estat concebudes. D’una raqueta en feia una gui-
tarra o, de la xarxa, un sedàs, una màscara d’esgrima.
Preferia les construccions i el mecano, amb els quals
se sentia lliure d’inventar estructures i edificis ines-
perats que deixava sense acabar. Se’ls mirava hores i
hores, i de cop reparava algun detallet de no res que
tot d’una li semblava essencial per a la concepció. Sa-
bia que des del pont, simplement aixecat amb quatre
biguetes del mecano, es podia insinuar tota una ciu-
tat. Per tant no valia la pena continuar: era com un
somni geomètric en el qual es repetia la seva aspira-
ció a formes lleugeres, incertes, capaces d’evocació.
Acabaven portant-li imatges d’harmonia, de bellesa
complida, i l’adormien en una divagació que el feia
tornar insensible a tota la resta.