Va veure que era un os humà així que l’hi va prendre a la
nena, que seia a terra, jugant-hi.
La festa d’aniversari acabava d’assolir el punt culminant
amb un gran enrenou. El de la pizzeria ja havia arribat i se
n’havia anat, i els nois ja havien devorat els trossos de pizza
i s’havien begut els refrescos, sense parar de cridar-se els uns
als altres ni un segon. Després es van aixecar de taula cor-
rents, com si haguessin sentit el senyal que podien anar-
se’n, els uns armats amb metralladores i escopetes, i els al-
tres, els més menuts, amb cotxets o dinosaures de plàstic. No
entenia de què anava el joc. Per a ell, tot allò no era altra
cosa que un terrabastall eixordador.
La mare del qui feia anys estava fent crispetes al microo-
nes. Li va dir que calmaria els nens encenent el televisor i po-
sant un vídeo. Si allò no servia, els faria sortir a fora. Ja era
la tercera vegada que celebrava el vuitè aniversari del seu fill,
i tenia els nervis a flor de pell. La tercera festa d’aniversari,
l’una darrere l’altra! Primer se’n van anar a dinar fora, tota
la família, a una hamburgueseria caríssima on sonava una
música de rock que crispava els nervis. Després havien cele-
brat una festa d’aniversari amb els parents i els amics, que
era com si celebressin una confirmació. Avui, el nen havia
convidat els companys d’escola i els amics del barri.
Va obrir el microones, en va treure la bossa de crispetes
inflada, en va ficar una altra i va pensar que el pròxim cop
només faria una festa com aquesta. Només una festa d’ani-
versari i prou. Com quan ella era petita.
Tampoc no millorava gaire les coses que el jove que era
allà assegut al sofà estigués callat com una tomba. Havia in-
tentat parlar-hi, però era del tot impossible, i la neguitejava
molt tenir-lo allí davant al sofà. No hi havia cap mena de
possibilitat de xerrar; el soroll i el rebombori dels nens la su-
peraven. I ell no s’havia ofert a ajudar-la. Es limitava a estar-
se allà assegut en silenci. La timidesa l’està matant, va pensar.
No l’havia vist mai. Aquell noi devia tenir uns vint-i-cinc
anys i era germà d’un amic del seu fill, que havia vingut a la
festa. Hi devia haver vint anys de diferència entre tots dos.
Era molt prim i quan hi va encaixar a la porta, ella va notar
que tenia els dits llargs i el palmell fred i humit, i que era
molt tímid. Venia a buscar el germà a la festa, però el petit
es va negar en rodó a anar-se’n, perquè la celebració encara
no s’havia acabat i estaven en el bo i millor.

Van decidir que
s’hi quedés una estona més. «Acaben de seguida», va dir ella.
Ell li va explicar que els seus pares, que vivien en un edifici
d’apartaments més avall, al mateix carrer, eren a l’estranger
i que, mentrestant, ell s’encarregava del seu germà petit; ha-
bitualment vivia al centre de la ciutat. Es movia inquiet a la
porta del davant. El germà petit s’havia tornat a ficar en tot
el renou de la festa.
Va seure al sofà mirant la germana del nen que feia anys,
una nena d’un any, que anava de quatre grapes cap a una de
les habitacions dels nens. Portava un vestidet blanc de blon-
da i una cinta als cabells i balbucejava. Però ell va maleir el
seu propi germà en silenci. Li era molt incòmode estar asse-
gut en una casa desconeguda. Va pensar si calia que s’oferís
a ajudar. La dona li havia dit que el pare treballava fins tard.
Ell va fer que sí amb el cap i va intentar somriure. No va vo-
ler Coca-Cola ni pizza.
Es va adonar que la nena duia a la mà una mena de jogui-
na que va començar a llepar i rosegar amb una gran dedicació
deixant-se caure sobre el cul. Era com si li fessin mal les geni-
ves, i el jove va pensar que li devien estar sortint les dents.
La nena s’hi va acostar amb la joguina a la mà i ell va mi-
rar d’esbrinar què era allò. La nena es va aturar, es va deixar
caure sobre el cul i va quedar asseguda a terra amb la boca
oberta, mirant-lo. Un filet de saliva li baixava pel pit. Va ai-
xecar la joguina, la va mossegar i després va tornar a gatejar
cap a ell amb l’objecte a la boca. Es va estirar, va fer una
ganyota i la joguina li va caure de la boca. La va tornar a
trobar amb certes dificultats i la va agafar amb la mà. Es va
aferrar al braç del sofà fins que va aconseguir posar-se dreta
al costat del jove, insegura però orgullosa.
Ell li va agafar l’objecte i el va observar. La nena se’l va
mirar com si no s’ho pogués creure i al cap d’un moment es
va posar a plorar cridant com si l’estiguessin matant. El
jove no va trigar gaire a adonar-se que el que tenia a la mà
era un os humà, l’extrem d’una costella, d’uns deu centíme-
tres de llarg. Era de color groguenc, sotmès a molts anys d’e-
rosió, de tal manera que les vores ja no estaven esmolades, i
al tall hi havia unes petites taques com de terra.
Va pensar que segurament era la part davantera de la
costella, i que ja tenia força anys.
La mare va sentir que la nena plorava a crits i quan va
mirar a la sala la va veure dreta al costat del desconegut.

Va
deixar el bol de crispetes i va anar cap a la seva filla, la va
agafar en braços i després el va mirar a ell, que semblava no
adonar-se de la presència de mare i filla.
—¿Què ha passat? —va preguntar la mare en veu alta,
mirant de fer-se sentir per damunt del soroll que feien els
nens, amoïnada, intentant consolar la nena.
Ell va aixecar el cap, es va posar dret a poc a poc i va
acostar l’os a la mare.
—¿D’on ha tret això? —va preguntar.
—¿El què? —va fer la mare.
—L’os —va dir ell—. ¿D’on ha tret aquest os?
—¿Quin os? —va preguntar la mare.
La nena va suspendre el plor en tornar a veure l’os i va
intentar agafar-lo, traient-se de la boca el polze tot bavejat.
El va agafar, se’l va quedar i va mirar al seu voltant.
—Crec que és un os —va dir el noi.
La nena se’l va ficar a la boca i es va calmar.
—¿Què dius d’un os? —va preguntar la mare.
—Això que mossega la nena —va dir ell—. Crec que és
un os humà.
La mare va mirar la seva filla, que rosegava l’os.
—No l’havia vist mai. ¿Què vols dir, un os humà?
—Crec que és part d’una costella humana —va preci-
sar—. Estudio medicina —va afegir per justificar les seves
paraules—. Faig cinquè.
—¿Una costella? Però, quina bestiesa! ¿L’has portat tu?
—¿Jo? I ara! ¿No saps d’on ha sortit? —va preguntar.
La mare va mirar la nena i de sobte va reaccionar i li va
treure l’os de la boca i el va llençar a terra. La nena es va po-
sar a plorar un altre cop. El noi va agafar l’os i el va exami-
nar amb més detall.
—Potser ho sap el seu germà...
Va esguardar la mare, que li va tornar la mirada amb un
gest de desconfiança. La dona va clavar els ulls en la seva fi-
lla, que no parava de marranejar, després en l’os, després va
mirar per la finestra de la sala que donava a un solar en
construcció, un altre cop l’os i el desconegut i, finalment, el
seu fill, que va aparèixer corrent des d’una de les habitacions
dels nens.
—Toti! — el va cridar, però el nen no li va fer cas.
La dona es va obrir pas entre la gernació de nens i en va
treure en Toti, no pas sense dificultats, i el va dur davant de
l’estudiant de medicina.
—¿Això és teu? —va preguntar al nen ensenyant-li l’os.
—Me’l vaig trobar —va dir en Toti, que no es volia per-
dre ni un minut de la festa d’aniversari.
—¿On? —va preguntar la mare.
Va deixar la nena a terra, que se la va quedar mirant de
fit a fit sense saber si havia de tornar amb els seus crits.

—A fora —va dir el nen—. És una pedra increïble. La
vaig rentar. —Panteixava, una gota de suor li baixava per la
galta.
—¿On és a fora? —va preguntar la mare. ¿Quan? ¿Què
hi feies?
El nen va mirar la seva mare. No sabia si havia fet res do-
lent, però, veient el gest d’ella, semblava que sí, de manera que
va començar a pensar quina podia haver estat la malifeta.
—Crec que ahir —va dir—. A la paret de l’extrem del fo-
rat. ¿Que passa res?
La seva mare i el desconegut es van mirar als ulls.
—¿Em pots dir on vas trobar això exactament? —va pre-
guntar ella.
—Mama, que és el meu aniversari! —va protestar.
—Anem —va dir la seva mare—. Ens ho has d’ensenyar.
Va aixecar la nena de terra i va anar empenyent el nen
cap endavant. Van sortir de la sala en direcció a la porta del
carrer. El noi els va seguir de prop. El silenci s’havia empa-
rat de la pila de nens, així que el protagonista de la festa ha-
via quedat callat, observant com la mare d’en Toti el feia
sortir de casa a empentes, amb un posat seriós i amb la ger-
mana petita en braços. Es van mirar els uns als altres i van
sortir darrere d’ells.

Va veure que era un os humà així que l’hi va prendre a la
nena, que seia a terra, jugant-hi.
La festa d’aniversari acabava d’assolir el punt culminant
amb un gran enrenou. El de la pizzeria ja havia arribat i se
n’havia anat, i els nois ja havien devorat els trossos de pizza
i s’havien begut els refrescos, sense parar de cridar-se els uns
als altres ni un segon. Després es van aixecar de taula cor-
rents, com si haguessin sentit el senyal que podien anar-
se’n, els uns armats amb metralladores i escopetes, i els al-
tres, els més menuts, amb cotxets o dinosaures de plàstic. No
entenia de què anava el joc. Per a ell, tot allò no era altra
cosa que un terrabastall eixordador.
La mare del qui feia anys estava fent crispetes al microo-
nes. Li va dir que calmaria els nens encenent el televisor i po-
sant un vídeo. Si allò no servia, els faria sortir a fora. Ja era
la tercera vegada que celebrava el vuitè aniversari del seu fill,
i tenia els nervis a flor de pell. La tercera festa d’aniversari,
l’una darrere l’altra! Primer se’n van anar a dinar fora, tota
la família, a una hamburgueseria caríssima on sonava una
música de rock que crispava els nervis. Després havien cele-
brat una festa d’aniversari amb els parents i els amics, que
era com si celebressin una confirmació. Avui, el nen havia
convidat els companys d’escola i els amics del barri.
Va obrir el microones, en va treure la bossa de crispetes
inflada, en va ficar una altra i va pensar que el pròxim cop
només faria una festa com aquesta. Només una festa d’ani-
versari i prou. Com quan ella era petita.
Tampoc no millorava gaire les coses que el jove que era
allà assegut al sofà estigués callat com una tomba. Havia in-
tentat parlar-hi, però era del tot impossible, i la neguitejava
molt tenir-lo allí davant al sofà. No hi havia cap mena de
possibilitat de xerrar; el soroll i el rebombori dels nens la su-
peraven. I ell no s’havia ofert a ajudar-la. Es limitava a estar-
se allà assegut en silenci. La timidesa l’està matant, va pensar.
No l’havia vist mai. Aquell noi devia tenir uns vint-i-cinc
anys i era germà d’un amic del seu fill, que havia vingut a la
festa. Hi devia haver vint anys de diferència entre tots dos.
Era molt prim i quan hi va encaixar a la porta, ella va notar
que tenia els dits llargs i el palmell fred i humit, i que era
molt tímid. Venia a buscar el germà a la festa, però el petit
es va negar en rodó a anar-se’n, perquè la celebració encara
no s’havia acabat i estaven en el bo i millor.

Van decidir que
s’hi quedés una estona més. «Acaben de seguida», va dir ella.
Ell li va explicar que els seus pares, que vivien en un edifici
d’apartaments més avall, al mateix carrer, eren a l’estranger
i que, mentrestant, ell s’encarregava del seu germà petit; ha-
bitualment vivia al centre de la ciutat. Es movia inquiet a la
porta del davant. El germà petit s’havia tornat a ficar en tot
el renou de la festa.
Va seure al sofà mirant la germana del nen que feia anys,
una nena d’un any, que anava de quatre grapes cap a una de
les habitacions dels nens. Portava un vestidet blanc de blon-
da i una cinta als cabells i balbucejava. Però ell va maleir el
seu propi germà en silenci. Li era molt incòmode estar asse-
gut en una casa desconeguda. Va pensar si calia que s’oferís
a ajudar. La dona li havia dit que el pare treballava fins tard.
Ell va fer que sí amb el cap i va intentar somriure. No va vo-
ler Coca-Cola ni pizza.
Es va adonar que la nena duia a la mà una mena de jogui-
na que va començar a llepar i rosegar amb una gran dedicació
deixant-se caure sobre el cul. Era com si li fessin mal les geni-
ves, i el jove va pensar que li devien estar sortint les dents.
La nena s’hi va acostar amb la joguina a la mà i ell va mi-
rar d’esbrinar què era allò. La nena es va aturar, es va deixar
caure sobre el cul i va quedar asseguda a terra amb la boca
oberta, mirant-lo. Un filet de saliva li baixava pel pit. Va ai-
xecar la joguina, la va mossegar i després va tornar a gatejar
cap a ell amb l’objecte a la boca. Es va estirar, va fer una
ganyota i la joguina li va caure de la boca. La va tornar a
trobar amb certes dificultats i la va agafar amb la mà. Es va
aferrar al braç del sofà fins que va aconseguir posar-se dreta
al costat del jove, insegura però orgullosa.
Ell li va agafar l’objecte i el va observar. La nena se’l va
mirar com si no s’ho pogués creure i al cap d’un moment es
va posar a plorar cridant com si l’estiguessin matant. El
jove no va trigar gaire a adonar-se que el que tenia a la mà
era un os humà, l’extrem d’una costella, d’uns deu centíme-
tres de llarg. Era de color groguenc, sotmès a molts anys d’e-
rosió, de tal manera que les vores ja no estaven esmolades, i
al tall hi havia unes petites taques com de terra.
Va pensar que segurament era la part davantera de la
costella, i que ja tenia força anys.
La mare va sentir que la nena plorava a crits i quan va
mirar a la sala la va veure dreta al costat del desconegut.

Va
deixar el bol de crispetes i va anar cap a la seva filla, la va
agafar en braços i després el va mirar a ell, que semblava no
adonar-se de la presència de mare i filla.
—¿Què ha passat? —va preguntar la mare en veu alta,
mirant de fer-se sentir per damunt del soroll que feien els
nens, amoïnada, intentant consolar la nena.
Ell va aixecar el cap, es va posar dret a poc a poc i va
acostar l’os a la mare.
—¿D’on ha tret això? —va preguntar.
—¿El què? —va fer la mare.
—L’os —va dir ell—. ¿D’on ha tret aquest os?
—¿Quin os? —va preguntar la mare.
La nena va suspendre el plor en tornar a veure l’os i va
intentar agafar-lo, traient-se de la boca el polze tot bavejat.
El va agafar, se’l va quedar i va mirar al seu voltant.
—Crec que és un os —va dir el noi.
La nena se’l va ficar a la boca i es va calmar.
—¿Què dius d’un os? —va preguntar la mare.
—Això que mossega la nena —va dir ell—. Crec que és
un os humà.
La mare va mirar la seva filla, que rosegava l’os.
—No l’havia vist mai. ¿Què vols dir, un os humà?
—Crec que és part d’una costella humana —va preci-
sar—. Estudio medicina —va afegir per justificar les seves
paraules—. Faig cinquè.
—¿Una costella? Però, quina bestiesa! ¿L’has portat tu?
—¿Jo? I ara! ¿No saps d’on ha sortit? —va preguntar.
La mare va mirar la nena i de sobte va reaccionar i li va
treure l’os de la boca i el va llençar a terra. La nena es va po-
sar a plorar un altre cop. El noi va agafar l’os i el va exami-
nar amb més detall.
—Potser ho sap el seu germà...
Va esguardar la mare, que li va tornar la mirada amb un
gest de desconfiança. La dona va clavar els ulls en la seva fi-
lla, que no parava de marranejar, després en l’os, després va
mirar per la finestra de la sala que donava a un solar en
construcció, un altre cop l’os i el desconegut i, finalment, el
seu fill, que va aparèixer corrent des d’una de les habitacions
dels nens.
—Toti! — el va cridar, però el nen no li va fer cas.
La dona es va obrir pas entre la gernació de nens i en va
treure en Toti, no pas sense dificultats, i el va dur davant de
l’estudiant de medicina.
—¿Això és teu? —va preguntar al nen ensenyant-li l’os.
—Me’l vaig trobar —va dir en Toti, que no es volia per-
dre ni un minut de la festa d’aniversari.
—¿On? —va preguntar la mare.
Va deixar la nena a terra, que se la va quedar mirant de
fit a fit sense saber si havia de tornar amb els seus crits.

—A fora —va dir el nen—. És una pedra increïble. La
vaig rentar. —Panteixava, una gota de suor li baixava per la
galta.
—¿On és a fora? —va preguntar la mare. ¿Quan? ¿Què
hi feies?
El nen va mirar la seva mare. No sabia si havia fet res do-
lent, però, veient el gest d’ella, semblava que sí, de manera que
va començar a pensar quina podia haver estat la malifeta.
—Crec que ahir —va dir—. A la paret de l’extrem del fo-
rat. ¿Que passa res?
La seva mare i el desconegut es van mirar als ulls.
—¿Em pots dir on vas trobar això exactament? —va pre-
guntar ella.
—Mama, que és el meu aniversari! —va protestar.
—Anem —va dir la seva mare—. Ens ho has d’ensenyar.
Va aixecar la nena de terra i va anar empenyent el nen
cap endavant. Van sortir de la sala en direcció a la porta del
carrer. El noi els va seguir de prop. El silenci s’havia empa-
rat de la pila de nens, així que el protagonista de la festa ha-
via quedat callat, observant com la mare d’en Toti el feia
sortir de casa a empentes, amb un posat seriós i amb la ger-
mana petita en braços. Es van mirar els uns als altres i van
sortir darrere d’ells.