D
ormia als peus d’en Botes i de la Bata. el meu
llitet estava posat de través als peus del seu llitàs.
Si de nit girava el cap i hi havia lluna, veia el turó dels
peus d’en Botes a tocar de la cara. els peus de la Bata no
els veia, però sabia que hi eren: sense sabates, tombats i
adormits.
Cada nit la Bata tibava les mantes amb força al meu
voltant i m’empenyia cap avall. «estigues quieta, Hester,
no vull que piulis, ni que et regiris.» Cada nit, m’estirava
panxa enlaire i mirava amunt a través de la foscor, al nú-
vol de pintura grisa, a les esquerdes en forma d’ales i a la
cortina blanca que a vegades voleiava.
La gata també hi era, i esperàvem plegades el somni
de l’ocell. el seu somni de l’ocell era amagar-se a l’her-
ba alta, una correguda ràpida i un salt. al meu somni de
l’ocell tot era blanc i sense parets. L’ocell cantava i volava,
i jo també. L’ocell es convertia en molts ocells. Tota jo em
movia amb els molts ocells: els dits del peu i els de la mà,
i els cabells, tots regirats i entortolligats en giravolts
d’ocell. Quina part era jo i quina l’ocell?
un secret no fa soroll; viu al teu racó més fosc, on s’asseu
i espera. a vegades fa un salt o es regira però bàsicament
s’espera, com l’aranya espera la mosca. els secrets es fan
gruixuts, com la bola de teranyina que l’aranya teixeix al
voltant de la mosca quan prepara el parany. allà dins,
la mosca no pot volar ni olorar; el món se li enganxa a la
cara, petit com els seus ulls.
Seia a terra amb la gata. La gata es va posar panxa en-
laire i en acabat va saltar sobre la llana groga. Jo la vaig
enretirar d’una estrebada i ella va tornar a saltar. Va girar
el cos a l’aire i va fer una volta sencera. Va córrer sota la
taula i després va tornar cap a mi. La Bata cosia i picava
de peus a terra pum pum pum, i l’agulla es clavava a la roba
blanca, tic, tic, tic. em sentia pujar les pessigolles.
La llana groga es va entortolligar a les potes negres de
la gata; ella es va posar d’esquena, la llana se li va enrotllar
a la panxa. Va fer voltes i més voltes fins que va quedar
feta un manyoc groguenc. es mogués cap a on es mogués,
cada cop s’embolicava més. La gata jugava com els nens
als peus de Jesús durant la visita al mercat a La Bíblia
abreujada il·lustrada.
Les pessigolles em van créixer per dins; em van pujar al
nas i a la boca i es volien escapar. La gata saltava i feia vol-
tes i em va caure al damunt.

Jo tancava la boca molt fort;
m’aguantava la rialla perquè sabia que em ficaria en un
embolic. La gata em va saltar a la falda i llavors va esclatar
la rialla, com si em pugés un esternut des dels peus.
Vaig riure de les voltes i voltes de la gata negra, del
seu cos gris negre atrapat a la xarxa de llana groga. Vaig
riure i riure. no podia parar. el que m’entrava pels ulls
em feia pessigolles a dintre i em feia riure més fort. Tre-
molava. La Bata es va aixecar de la cadira de cosir, li van
caure les tisores dels genolls, em va agafar la barbeta amb
els dits durs de cosir i em va sacsejar la cara d’una banda
a l’altra, amb els ulls blaus clavats als meus.
—Rius com el dimoni. Tens un dimoni a dins, t’ho
juro! —La rialla em va sortir de dins i es va cargolar fins
als seus dits, que m’aguantaven la barbeta. i en acabat
ja no la sentia; s’havia amagat en algun lloc a l’interior
de la Bata. Riure era igual que plorar, et deixava buida
com l’aire.
Un dimoni a dins... on té la casa, a l’os de sota de tot
de l’esquena? Viu al mateix lloc d’on ve la rialla? Molt
endins, en un lloc que no es pot tocar amb els dits?
La Bata va dir:
—Quan siguis gran podràs passar a l’habitació buida
i estar sola.
—Quan serà, això? —vaig preguntar-li.
—Quan jo ho digui —va dir. Vaig anar a l’habitació
buida que seria meva quan la Bata ho digués i vaig seure a
terra. La gata també hi era. L’habitació ja no era buida; hi
havia la Hester a dins, i la gata. em vaig preguntar quan-
tes voltes haurien de fer les mans per la cara del rellotge
que hi ha sobre el forn abans que la Bata ho digués.
en Botes em va trobar allà asseguda. «Ja saps que no t’hi
pots estar, aquí!»
La Bata el va sentir i va pujar corrents les escales, bufant
com la gata contra la paret. «no em pressionis, joveneta,
no em pressionis!» em va clavar una bufetada a l’orella. això
em va fer sentir un campana al cap, com més escoltava més
forta es feia, fins que es va convertir en una cançó sencera,
amb una lletra i la campana que l’acompanyaven. no era una
cançó de la ràdio de la Bata, ni tan sols una que ella sabés.
em va fer somriure; era una cançó secreta, només per a mi.
Vaig seure i seure i em vaig menjar el que em van po-
sar davant. Cuixes de pollastre, llet i cereals, porc i blat
de moro, pa i oli. abans, les cuixes de pollastre eren un
pollastre que caminava. «Per què va deixar de caminar?»,
vaig preguntar a en Botes mentre el tallava.

La Bata no
havia tornat de plegar llençols al safareig.
en Botes em va donar un copet al cap. «Mala sort»,
va dir. L’oli feia que el pa pesés. Jo l’empenyia amb la
forquilla punxeguda.
La Bata va tornar. «no juguis amb el menjar, Hester,
menja-te’l. John, necessitem llenya per al foc.» en Botes
va sortir de la cuina. em vaig posar el pa a la boca, però no
el vaig poder mastegar. Les dents i la llengua van dir que
no. el pa pesava i ho omplia tot. no me’l podia empassar.
La Bata em mirava, esperant que el pa baixés al fons de la
Hester, però no ho va fer. es va encallar.
—Menja-t’ho. —no hi havia enlloc per mirar, només
la cara de la Bata. el pa ocupava la resta de l’espai.— Què
fas, Hester? T’he dit que et mengessis el sopar. —La Bata
tenia dos ulls blaus amb una taqueta rosa a sota: n’hi ha-
via una que tenia forma d’aranyeta de tres potes. L’aranya
rosa es feia més rosa a mesura que la Bata em mirava amb
el pa rabiós encallat. De sobte, la seva mà era a la meva
boca i removia i empenyia el pa. «golafre, golafre, has aga-
fat tanta part de mi!» els seus dits m’esgarrapaven a dins
de les galtes com quan la gata esgarrapava l’estora.
La Bata va empènyer el pa rabiós cap avall amb els
dits. entre el pa i els dits, no m’arribava l’aire. els crits del
pa rabiós omplien l’habitació no no no! en Botes va tornar
corrents a la cuina. Va apartar la Bata i la va agafar per les
espatlles. L’aranyeta es movia en cercles sota l’ull. La Bata
tremolava. en Botes li va dir que anés a estirar-se al pis de
dalt. em va donar aigua. em vaig beure l’aigua. «em pen-
so que t’hauràs de quedar aquí fins que t’ho hagis acabat
tot», va dir en Botes. Jo notava gust de sang.
em vaig estirar al terra de l’entrada i vaig passar els dits
per les escletxes negres que hi havia entre els taulons. La
Bata era al safareig i li deia a en Botes que havia fet mal
fet. no vaig sentir les paraules de resposta d’en Botes, no-
més el so suau que feien. Volia que la Bata callés. La veu
de la Bata era un fil; la d’en Botes era humida com una
galleda de recollir aigua.
—Hester, vine aquí. —algú em cridava. em vaig aixe-
car i vaig anar cap a la cuina.
el fil de veu de la Bata es va fer més prim i més fosc.
«Quantes vegades t’ho he de demanar? Cada vegada igual!»
el pom rodó de la porta de darrere va dir: «gira’m.» era
el pom qui m’havia cridat. «gira’m, Hester», va dir altra
vegada.

D
ormia als peus d’en Botes i de la Bata. el meu
llitet estava posat de través als peus del seu llitàs.
Si de nit girava el cap i hi havia lluna, veia el turó dels
peus d’en Botes a tocar de la cara. els peus de la Bata no
els veia, però sabia que hi eren: sense sabates, tombats i
adormits.
Cada nit la Bata tibava les mantes amb força al meu
voltant i m’empenyia cap avall. «estigues quieta, Hester,
no vull que piulis, ni que et regiris.» Cada nit, m’estirava
panxa enlaire i mirava amunt a través de la foscor, al nú-
vol de pintura grisa, a les esquerdes en forma d’ales i a la
cortina blanca que a vegades voleiava.
La gata també hi era, i esperàvem plegades el somni
de l’ocell. el seu somni de l’ocell era amagar-se a l’her-
ba alta, una correguda ràpida i un salt. al meu somni de
l’ocell tot era blanc i sense parets. L’ocell cantava i volava,
i jo també. L’ocell es convertia en molts ocells. Tota jo em
movia amb els molts ocells: els dits del peu i els de la mà,
i els cabells, tots regirats i entortolligats en giravolts
d’ocell. Quina part era jo i quina l’ocell?
un secret no fa soroll; viu al teu racó més fosc, on s’asseu
i espera. a vegades fa un salt o es regira però bàsicament
s’espera, com l’aranya espera la mosca. els secrets es fan
gruixuts, com la bola de teranyina que l’aranya teixeix al
voltant de la mosca quan prepara el parany. allà dins,
la mosca no pot volar ni olorar; el món se li enganxa a la
cara, petit com els seus ulls.
Seia a terra amb la gata. La gata es va posar panxa en-
laire i en acabat va saltar sobre la llana groga. Jo la vaig
enretirar d’una estrebada i ella va tornar a saltar. Va girar
el cos a l’aire i va fer una volta sencera. Va córrer sota la
taula i després va tornar cap a mi. La Bata cosia i picava
de peus a terra pum pum pum, i l’agulla es clavava a la roba
blanca, tic, tic, tic. em sentia pujar les pessigolles.
La llana groga es va entortolligar a les potes negres de
la gata; ella es va posar d’esquena, la llana se li va enrotllar
a la panxa. Va fer voltes i més voltes fins que va quedar
feta un manyoc groguenc. es mogués cap a on es mogués,
cada cop s’embolicava més. La gata jugava com els nens
als peus de Jesús durant la visita al mercat a La Bíblia
abreujada il·lustrada.
Les pessigolles em van créixer per dins; em van pujar al
nas i a la boca i es volien escapar. La gata saltava i feia vol-
tes i em va caure al damunt.

Jo tancava la boca molt fort;
m’aguantava la rialla perquè sabia que em ficaria en un
embolic. La gata em va saltar a la falda i llavors va esclatar
la rialla, com si em pugés un esternut des dels peus.
Vaig riure de les voltes i voltes de la gata negra, del
seu cos gris negre atrapat a la xarxa de llana groga. Vaig
riure i riure. no podia parar. el que m’entrava pels ulls
em feia pessigolles a dintre i em feia riure més fort. Tre-
molava. La Bata es va aixecar de la cadira de cosir, li van
caure les tisores dels genolls, em va agafar la barbeta amb
els dits durs de cosir i em va sacsejar la cara d’una banda
a l’altra, amb els ulls blaus clavats als meus.
—Rius com el dimoni. Tens un dimoni a dins, t’ho
juro! —La rialla em va sortir de dins i es va cargolar fins
als seus dits, que m’aguantaven la barbeta. i en acabat
ja no la sentia; s’havia amagat en algun lloc a l’interior
de la Bata. Riure era igual que plorar, et deixava buida
com l’aire.
Un dimoni a dins... on té la casa, a l’os de sota de tot
de l’esquena? Viu al mateix lloc d’on ve la rialla? Molt
endins, en un lloc que no es pot tocar amb els dits?
La Bata va dir:
—Quan siguis gran podràs passar a l’habitació buida
i estar sola.
—Quan serà, això? —vaig preguntar-li.
—Quan jo ho digui —va dir. Vaig anar a l’habitació
buida que seria meva quan la Bata ho digués i vaig seure a
terra. La gata també hi era. L’habitació ja no era buida; hi
havia la Hester a dins, i la gata. em vaig preguntar quan-
tes voltes haurien de fer les mans per la cara del rellotge
que hi ha sobre el forn abans que la Bata ho digués.
en Botes em va trobar allà asseguda. «Ja saps que no t’hi
pots estar, aquí!»
La Bata el va sentir i va pujar corrents les escales, bufant
com la gata contra la paret. «no em pressionis, joveneta,
no em pressionis!» em va clavar una bufetada a l’orella. això
em va fer sentir un campana al cap, com més escoltava més
forta es feia, fins que es va convertir en una cançó sencera,
amb una lletra i la campana que l’acompanyaven. no era una
cançó de la ràdio de la Bata, ni tan sols una que ella sabés.
em va fer somriure; era una cançó secreta, només per a mi.
Vaig seure i seure i em vaig menjar el que em van po-
sar davant. Cuixes de pollastre, llet i cereals, porc i blat
de moro, pa i oli. abans, les cuixes de pollastre eren un
pollastre que caminava. «Per què va deixar de caminar?»,
vaig preguntar a en Botes mentre el tallava.

La Bata no
havia tornat de plegar llençols al safareig.
en Botes em va donar un copet al cap. «Mala sort»,
va dir. L’oli feia que el pa pesés. Jo l’empenyia amb la
forquilla punxeguda.
La Bata va tornar. «no juguis amb el menjar, Hester,
menja-te’l. John, necessitem llenya per al foc.» en Botes
va sortir de la cuina. em vaig posar el pa a la boca, però no
el vaig poder mastegar. Les dents i la llengua van dir que
no. el pa pesava i ho omplia tot. no me’l podia empassar.
La Bata em mirava, esperant que el pa baixés al fons de la
Hester, però no ho va fer. es va encallar.
—Menja-t’ho. —no hi havia enlloc per mirar, només
la cara de la Bata. el pa ocupava la resta de l’espai.— Què
fas, Hester? T’he dit que et mengessis el sopar. —La Bata
tenia dos ulls blaus amb una taqueta rosa a sota: n’hi ha-
via una que tenia forma d’aranyeta de tres potes. L’aranya
rosa es feia més rosa a mesura que la Bata em mirava amb
el pa rabiós encallat. De sobte, la seva mà era a la meva
boca i removia i empenyia el pa. «golafre, golafre, has aga-
fat tanta part de mi!» els seus dits m’esgarrapaven a dins
de les galtes com quan la gata esgarrapava l’estora.
La Bata va empènyer el pa rabiós cap avall amb els
dits. entre el pa i els dits, no m’arribava l’aire. els crits del
pa rabiós omplien l’habitació no no no! en Botes va tornar
corrents a la cuina. Va apartar la Bata i la va agafar per les
espatlles. L’aranyeta es movia en cercles sota l’ull. La Bata
tremolava. en Botes li va dir que anés a estirar-se al pis de
dalt. em va donar aigua. em vaig beure l’aigua. «em pen-
so que t’hauràs de quedar aquí fins que t’ho hagis acabat
tot», va dir en Botes. Jo notava gust de sang.
em vaig estirar al terra de l’entrada i vaig passar els dits
per les escletxes negres que hi havia entre els taulons. La
Bata era al safareig i li deia a en Botes que havia fet mal
fet. no vaig sentir les paraules de resposta d’en Botes, no-
més el so suau que feien. Volia que la Bata callés. La veu
de la Bata era un fil; la d’en Botes era humida com una
galleda de recollir aigua.
—Hester, vine aquí. —algú em cridava. em vaig aixe-
car i vaig anar cap a la cuina.
el fil de veu de la Bata es va fer més prim i més fosc.
«Quantes vegades t’ho he de demanar? Cada vegada igual!»
el pom rodó de la porta de darrere va dir: «gira’m.» era
el pom qui m’havia cridat. «gira’m, Hester», va dir altra
vegada.