La pianista

L’Angela O’Meara tocava el piano al bar de còctels de la braseria Warehouse quatre nits per setmana. Espaiós i con- fortable, amb la seva estesa de sofàs, butaques flonges de pell i tauletes baixes, el bar de còctels quedava ben bé a l’entrada d’aquell antic magatzem, un cop superades les feixugues portes del local. Més enllà, al fons de l’espai, hi havia el menjador, tot resseguit de finestres que donaven al mar. Els primers dies de la setmana el bar solia estar més aviat buit però, ja a partir del dimecres al vespre i fins al dissabte, la sala s’omplia de gom a gom. En traspassar des de la vorera aquelles portes de roure massís, les notes del piano omplien l’espai amb el seu repicar ritmat i incessant i la bonior de la gent que xerrava, repapada als sofàs, as- seguda a les butaques amb el cos endavant o apuntalada a la barra, semblava acomodar-se al timbre de l’instrument de manera que el piano deixava de ser una música de fons i es convertia en un dels assistents a la vetllada. Dit d’una altra manera, la música ambiental i la presència de l’Angie O’Meara havien passat a formar part feia molts anys de la vida dels veïns d’aquell poblet de Crosby (Maine).
L’Angie, quan era jove, feia goig de veure, els cabells ondulosos d’un magnífic color pèl-roig i un cutis imma- culat; i en molts aspectes, encara feia el mateix goig. Ara, però, tenia cinquanta anys ben comptats i els cabells, que es recollia fluixos amb pintes, els duia tenyits d’un to caoba
que es podria considerar un pèl massa vermellós i, per més que conservava encara la seva prestància, la figura se li ha- via eixamplat a mitja alçada, cosa que potser es notava més pel fet de ser tota ella primeta. Llarga de cintura com era, però, quan s’asseia al banc del piano ho feia amb l’elegàn- cia d’una ballarina de ballet, mal que no en la seva millor època. La pell del sotabarba se li havia esllenegat i al vol- tant dels ulls se li apinyava un feix d’arrugues ben marca- des. Eren arrugues amables, però; no semblava que aquell rostre hagués patit cap experiència traumàtica. En tot cas, l’expressió de la cara delatava amb massa nitidesa una mena d’il·lusió com la d’algú que està a l’expectativa, una expres- sió que ja no esqueia gaire a una dona de la seva edat. En bellugar el cap, ressaltava l’aire esbulladís d’aquells cabells seus lluentíssims i uns ulls blaus d’una mirada tan franca que, en altres circumstàncies, arribava a incomodar la gent. Sense anar més lluny, els estranys que es creuaven amb ella al centre comercial Cook’s Corner amb prou feines podien resistir la temptació de tornar a esquitllar la mirada un pa- rell o tres de vegades.

Sigui com sigui, l’Angie era un per- sonatge conegut entre els veïns del poble. Era senzillament l’Angie O’Meara, la pianista, i havia treballat molts anys al Warehouse. A més, feia uns anys que estava enamorada del primer regidor del poble, en Malcolm Moody. Aquesta dada hi havia gent que la sabia i gent que no.
Aquell divendres al vespre en concret faltava una set- mana per festes i, no gaire lluny del piano de cua, hi ha- via plantat un gran arbre de Nadal que els treballadors del restaurant havien decorat a desdir. Els serrellets d’argent es gronxaven lleument cada vegada que s’obria la porta de rou- re i tot de llums de colors de la mida d’un ou il·lumina-ven les boles lluents i els enfilalls de crispetes i de nabius que adornaven les branques de l’arbre, que es vinclaven del pes.
L’Angie duia una faldilla negra i una brusa de niló rosa
amb un escot en punta que arrencava a la clavícula. Entre el collaret de perles menudíssimes, la brusa rosa i el vermell encès dels cabells, l’Angie resplendia fent joc amb l’arbre de Nadal com si ella mateixa fos un apèndix de les celebracions nadalenques. Com sempre, havia arribat a les sis clavades amb aquell somriure tan seu, vague i infantil, i mastegant una pastilleta de menta; havia dit hola a l’encarregat del bar, en Joe, i a la Betty, la cambrera, i havia deixat la bossa i l’abric ben plegat al fons de la barra. En Joe, un home fornit que feia molts anys que regentava aquell bar i que tenia aquell sentit de l’observació tan subtil que té tot bon cambrer, havia arribat a la conclusió, sense dir-ho ningú, que quan arribava a treballar cada vespre l’Angie O’Meara estava morta de por. Això explicaria aquell regust d’alcohol que se li barrejava amb l’alè de menta quan un s’hi acostava prou i el fet que l’Angie no es prengués mai els vint minuts de descans, i això malgrat que el sindicat de músics l’hi per- metia i que el propietari del Warehouse hi insistia.
—És que no suporto haver de tornar a engegar —va dir una nit al Joe, que va lligar caps en aquell mateix moment: l’Angie devia patir por escènica.
I si patia de res més, tots estaven d’acord que no era assumpte de ningú. De fet, la gent no sabia gran cosa de l’Angie, però al mateix temps tothom donava per fet que hi havia altra gent que la coneixia prou bé. L’Angie vivia en un piset de lloguer de Wood Street i no tenia cotxe. Vivia a quatre passes d’una botiga de queviures i no gaire lluny de la braseria Warehouse, caminada que, amb les sabates negres de talons altíssims que sempre duia, enllestia en un quart d’hora exacte. A l’hivern duia unes botes negres de talons altíssims, un abric blanc de pells artificials i un petit moneder blau.

Se la veia destriar amb cura els passos segurs per les voreres cobertes de neu, travessar l’ample aparcament que quedava al costat de l’oficina de correus i finalment enfilar el caminoi que duia cap a la badia, on s’alçava aquell pavelló rabassut tot revestit de taulons de fusta blan- ca que albergava el Warehouse.
Quan va deduir que l’Angie tenia por escènica, en Joe no s’equivocava. Anys enrere l’Angie havia après a començar la sessió de vodka a un quart de sis i anar fent durant mitja hora fins que, arribat el moment de marxar, s’havia de refiar de la paret per poder baixar les escales de casa. Aleshores la caminada li esclaria el cap, però li deixava prou confiança en si mateixa per fer cap al piano, alçar la coberta del teclat, asseure’s i tocar. El que més l’atemoria era el moment de les primeres notes, perquè aleshores era quan la gent escoltava de debò: en aquell moment ella alterava l’ambient de la sala i era precisament aquesta responsabilitat, el que l’atemoria. Era per això que tocava tres hores de carrera sense fer cap pausa, per evitar el silenci que es faria després a la sala, per evitar que la gent li tornés a somriure així que s’asseia de nou al piano: no, no li agradava gens cridar l’atenció. El que li agradava era tocar el piano. Al tercer compàs, l’Angie ja era feliç. Tenia la sensació d’haver-se esquitllat dins la mú- sica. «Tu i jo som una mateixa persona», li deia sovint en Malcolm Moody. «Aliem-nos, Angie. Va, què me’n dius?»
L’Angie no havia anat mai a classes de piano, cosa que la gent no s’acabava de creure. Per això ja fa molt temps que va deixar d’explicar-ho. Als quatre anys es va asseure al piano de l’església i va començar a tocar, cosa que no la va sorprendre aleshores ni la sorprèn ara. Les mans se me n’hi van soles, deia a la seva mare de jove, i era ben bé això: les mans hi anaven soles. L’església havia donat una clau a la seva mare perquè l’Angie hi pogués anar a tocar el piano, i ara encara hi podia anar sempre que volia.
Va sentir que la porta s’obria al seu darrere, l’alenada breu del fred a la pell, els serrellets de l’arbre gronxant-se i la veuarra de l’Olive Kitteridge que deia:
—Doncs fes-te repicar. A mi m’agrada el fred.
Els Kitteridge, quan venien sols al Warehouse, soli- en venir d’hora i passaven directament al menjador sense aturar-se al bar. Tot i així, en travessar la sala en Henry sempre la saludava amb un ample somriure: «Bona nit, An- gie», i l’Olive alçava el palmell obert per damunt del cap com volent dir hola. La cançó preferida d’en Henry era Good Night, Irene i l’Angie mirava que no li passés per alt interpretar-la quan els Kitteridge tornaven a passar després de sopar.

Molta gent tenia cançons preferides i de vegades l’Angie les hi tocava, però no sempre. En Henry Kitteridge era diferent. A ell sempre li interpretava la seva cançó per- què, cada vegada que el veia, l’Angie tenia la impressió que la transportaven a una bombolleta de caliu.
Aquesta nit l’Angie tremolava. Ara hi havia vespres en què el vodka no feia l’efecte que li havia fet durant tants anys, i que consistia a alegrar-la i a interposar entre ella i la realitat una distància la mar d’agradable. Aquesta nit, com li passava de vegades, el cap no li acabava d’anar a l’hora... una carraca. Es va assegurar que mantenia un somriure a la cara i no va mirar ningú llevat d’en Walter Dalton, que seia al final de la barra. Ell va fer un petó a l’aire i l’hi va fer arribar d’una bufada. Ella li va fer l’ullet amb un gest ínfim; qualsevol hauria dit que era un parpelleig, però ella l’havia fet amb un sol ull.
Hi va haver una època en què a en Malcolm Moody li encantava veure-la parpellejar d’aquella manera. «Nena, és que em poses a cent», potser li deia una d’aquelles tardes que es trobaven al pis d’ella de Wood Street. En Malcolm li tenia botada a en Walter Dalton i sempre que en parla- va li deia marieta, i no anava errat. A banda d’això, en Wal- ter també era alcohòlic i l’havien fet fora de la universitat, i ara vivia en una casa a Coombs Island. En Walter es deixava caure al bar sempre que l’Angie hi tocava. De vegades li duia un detallet: un mocador de coll de seda, un parell de guants de pell amb botonets a la canellera. Sempre donava les claus del seu cotxe a en Joe i, després de tancar, en Joe sovint el duia a casa i un dels ajudants de cambrer els havia de seguir amb el cotxe d’en Joe perquè després se’n pogués tornar a casa.

La pianista

L’Angela O’Meara tocava el piano al bar de còctels de la braseria Warehouse quatre nits per setmana. Espaiós i con- fortable, amb la seva estesa de sofàs, butaques flonges de pell i tauletes baixes, el bar de còctels quedava ben bé a l’entrada d’aquell antic magatzem, un cop superades les feixugues portes del local. Més enllà, al fons de l’espai, hi havia el menjador, tot resseguit de finestres que donaven al mar. Els primers dies de la setmana el bar solia estar més aviat buit però, ja a partir del dimecres al vespre i fins al dissabte, la sala s’omplia de gom a gom. En traspassar des de la vorera aquelles portes de roure massís, les notes del piano omplien l’espai amb el seu repicar ritmat i incessant i la bonior de la gent que xerrava, repapada als sofàs, as- seguda a les butaques amb el cos endavant o apuntalada a la barra, semblava acomodar-se al timbre de l’instrument de manera que el piano deixava de ser una música de fons i es convertia en un dels assistents a la vetllada. Dit d’una altra manera, la música ambiental i la presència de l’Angie O’Meara havien passat a formar part feia molts anys de la vida dels veïns d’aquell poblet de Crosby (Maine).
L’Angie, quan era jove, feia goig de veure, els cabells ondulosos d’un magnífic color pèl-roig i un cutis imma- culat; i en molts aspectes, encara feia el mateix goig. Ara, però, tenia cinquanta anys ben comptats i els cabells, que es recollia fluixos amb pintes, els duia tenyits d’un to caoba
que es podria considerar un pèl massa vermellós i, per més que conservava encara la seva prestància, la figura se li ha- via eixamplat a mitja alçada, cosa que potser es notava més pel fet de ser tota ella primeta. Llarga de cintura com era, però, quan s’asseia al banc del piano ho feia amb l’elegàn- cia d’una ballarina de ballet, mal que no en la seva millor època. La pell del sotabarba se li havia esllenegat i al vol- tant dels ulls se li apinyava un feix d’arrugues ben marca- des. Eren arrugues amables, però; no semblava que aquell rostre hagués patit cap experiència traumàtica. En tot cas, l’expressió de la cara delatava amb massa nitidesa una mena d’il·lusió com la d’algú que està a l’expectativa, una expres- sió que ja no esqueia gaire a una dona de la seva edat. En bellugar el cap, ressaltava l’aire esbulladís d’aquells cabells seus lluentíssims i uns ulls blaus d’una mirada tan franca que, en altres circumstàncies, arribava a incomodar la gent. Sense anar més lluny, els estranys que es creuaven amb ella al centre comercial Cook’s Corner amb prou feines podien resistir la temptació de tornar a esquitllar la mirada un pa- rell o tres de vegades.

Sigui com sigui, l’Angie era un per- sonatge conegut entre els veïns del poble. Era senzillament l’Angie O’Meara, la pianista, i havia treballat molts anys al Warehouse. A més, feia uns anys que estava enamorada del primer regidor del poble, en Malcolm Moody. Aquesta dada hi havia gent que la sabia i gent que no.
Aquell divendres al vespre en concret faltava una set- mana per festes i, no gaire lluny del piano de cua, hi ha- via plantat un gran arbre de Nadal que els treballadors del restaurant havien decorat a desdir. Els serrellets d’argent es gronxaven lleument cada vegada que s’obria la porta de rou- re i tot de llums de colors de la mida d’un ou il·lumina-ven les boles lluents i els enfilalls de crispetes i de nabius que adornaven les branques de l’arbre, que es vinclaven del pes.
L’Angie duia una faldilla negra i una brusa de niló rosa
amb un escot en punta que arrencava a la clavícula. Entre el collaret de perles menudíssimes, la brusa rosa i el vermell encès dels cabells, l’Angie resplendia fent joc amb l’arbre de Nadal com si ella mateixa fos un apèndix de les celebracions nadalenques. Com sempre, havia arribat a les sis clavades amb aquell somriure tan seu, vague i infantil, i mastegant una pastilleta de menta; havia dit hola a l’encarregat del bar, en Joe, i a la Betty, la cambrera, i havia deixat la bossa i l’abric ben plegat al fons de la barra. En Joe, un home fornit que feia molts anys que regentava aquell bar i que tenia aquell sentit de l’observació tan subtil que té tot bon cambrer, havia arribat a la conclusió, sense dir-ho ningú, que quan arribava a treballar cada vespre l’Angie O’Meara estava morta de por. Això explicaria aquell regust d’alcohol que se li barrejava amb l’alè de menta quan un s’hi acostava prou i el fet que l’Angie no es prengués mai els vint minuts de descans, i això malgrat que el sindicat de músics l’hi per- metia i que el propietari del Warehouse hi insistia.
—És que no suporto haver de tornar a engegar —va dir una nit al Joe, que va lligar caps en aquell mateix moment: l’Angie devia patir por escènica.
I si patia de res més, tots estaven d’acord que no era assumpte de ningú. De fet, la gent no sabia gran cosa de l’Angie, però al mateix temps tothom donava per fet que hi havia altra gent que la coneixia prou bé. L’Angie vivia en un piset de lloguer de Wood Street i no tenia cotxe. Vivia a quatre passes d’una botiga de queviures i no gaire lluny de la braseria Warehouse, caminada que, amb les sabates negres de talons altíssims que sempre duia, enllestia en un quart d’hora exacte. A l’hivern duia unes botes negres de talons altíssims, un abric blanc de pells artificials i un petit moneder blau.

Se la veia destriar amb cura els passos segurs per les voreres cobertes de neu, travessar l’ample aparcament que quedava al costat de l’oficina de correus i finalment enfilar el caminoi que duia cap a la badia, on s’alçava aquell pavelló rabassut tot revestit de taulons de fusta blan- ca que albergava el Warehouse.
Quan va deduir que l’Angie tenia por escènica, en Joe no s’equivocava. Anys enrere l’Angie havia après a començar la sessió de vodka a un quart de sis i anar fent durant mitja hora fins que, arribat el moment de marxar, s’havia de refiar de la paret per poder baixar les escales de casa. Aleshores la caminada li esclaria el cap, però li deixava prou confiança en si mateixa per fer cap al piano, alçar la coberta del teclat, asseure’s i tocar. El que més l’atemoria era el moment de les primeres notes, perquè aleshores era quan la gent escoltava de debò: en aquell moment ella alterava l’ambient de la sala i era precisament aquesta responsabilitat, el que l’atemoria. Era per això que tocava tres hores de carrera sense fer cap pausa, per evitar el silenci que es faria després a la sala, per evitar que la gent li tornés a somriure així que s’asseia de nou al piano: no, no li agradava gens cridar l’atenció. El que li agradava era tocar el piano. Al tercer compàs, l’Angie ja era feliç. Tenia la sensació d’haver-se esquitllat dins la mú- sica. «Tu i jo som una mateixa persona», li deia sovint en Malcolm Moody. «Aliem-nos, Angie. Va, què me’n dius?»
L’Angie no havia anat mai a classes de piano, cosa que la gent no s’acabava de creure. Per això ja fa molt temps que va deixar d’explicar-ho. Als quatre anys es va asseure al piano de l’església i va començar a tocar, cosa que no la va sorprendre aleshores ni la sorprèn ara. Les mans se me n’hi van soles, deia a la seva mare de jove, i era ben bé això: les mans hi anaven soles. L’església havia donat una clau a la seva mare perquè l’Angie hi pogués anar a tocar el piano, i ara encara hi podia anar sempre que volia.
Va sentir que la porta s’obria al seu darrere, l’alenada breu del fred a la pell, els serrellets de l’arbre gronxant-se i la veuarra de l’Olive Kitteridge que deia:
—Doncs fes-te repicar. A mi m’agrada el fred.
Els Kitteridge, quan venien sols al Warehouse, soli- en venir d’hora i passaven directament al menjador sense aturar-se al bar. Tot i així, en travessar la sala en Henry sempre la saludava amb un ample somriure: «Bona nit, An- gie», i l’Olive alçava el palmell obert per damunt del cap com volent dir hola. La cançó preferida d’en Henry era Good Night, Irene i l’Angie mirava que no li passés per alt interpretar-la quan els Kitteridge tornaven a passar després de sopar.

Molta gent tenia cançons preferides i de vegades l’Angie les hi tocava, però no sempre. En Henry Kitteridge era diferent. A ell sempre li interpretava la seva cançó per- què, cada vegada que el veia, l’Angie tenia la impressió que la transportaven a una bombolleta de caliu.
Aquesta nit l’Angie tremolava. Ara hi havia vespres en què el vodka no feia l’efecte que li havia fet durant tants anys, i que consistia a alegrar-la i a interposar entre ella i la realitat una distància la mar d’agradable. Aquesta nit, com li passava de vegades, el cap no li acabava d’anar a l’hora... una carraca. Es va assegurar que mantenia un somriure a la cara i no va mirar ningú llevat d’en Walter Dalton, que seia al final de la barra. Ell va fer un petó a l’aire i l’hi va fer arribar d’una bufada. Ella li va fer l’ullet amb un gest ínfim; qualsevol hauria dit que era un parpelleig, però ella l’havia fet amb un sol ull.
Hi va haver una època en què a en Malcolm Moody li encantava veure-la parpellejar d’aquella manera. «Nena, és que em poses a cent», potser li deia una d’aquelles tardes que es trobaven al pis d’ella de Wood Street. En Malcolm li tenia botada a en Walter Dalton i sempre que en parla- va li deia marieta, i no anava errat. A banda d’això, en Wal- ter també era alcohòlic i l’havien fet fora de la universitat, i ara vivia en una casa a Coombs Island. En Walter es deixava caure al bar sempre que l’Angie hi tocava. De vegades li duia un detallet: un mocador de coll de seda, un parell de guants de pell amb botonets a la canellera. Sempre donava les claus del seu cotxe a en Joe i, després de tancar, en Joe sovint el duia a casa i un dels ajudants de cambrer els havia de seguir amb el cotxe d’en Joe perquè després se’n pogués tornar a casa.