Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'K.L. Reich'

01.10.2005

Capítol primer (fragment)

El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.
Vestits amb els heteròclits «uniformes» de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts amb boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i, en alguns casos, barretines vermelles de senegalès, aquells homes es movien confusos, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic. Cercaven entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la vacil.lant formació. La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol.luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de les cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges trencava aquell silenci de l’albada. Per contrast amb aquell mateix silenci, retrunyien més seques, guturals i temibles les veus de comandament dels soldats que, amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de la llengua.
—¿I el maletí? —preguntà un dels detinguts al seu company.
—¿No el portes tu?
L’Emili va fer un gest de resignació i, sota el tapaboques, somrigué amb una expressió fatalista.
—Prepara’t a no rentar-te mai més la cara —va dir tot arreplegant de terra una motxilla atapeïda.
—No ens faltarà sabó. No et preocupis.
—Tinc por que no ens en caldrà. Això no m’agrada gens, Cisco.
—Ens agradi o no, haurem de resistir. Ja veurem què passa.
En Francesc va mirar el nas rogenc del seu amic que, malgrat la llum encara feble, destacava prou, i provà de trobar-li l’esguard. Somrigué també. Coneixia la tendència de l’Emili al pessimisme. Certament, el tracte rebut en baixar del tren havia estat dur, insòlitament dur, però no volia extreure’n conclusions prematures.

Preferia atribuir-lo al malhumor d’uns guardians que s’havien llevat massa d’hora, al fred que feia o al mal geni de l’oficial.
—Els alemanys no som uns bàrbars —li havia dit un tinent en el moment de fer-lo presoner—. Sabem ser bons camarades, ja ho veuràs.
I efectivament, al camp de presoners de guerra d’on ara venien, els espanyols havien estat tractats amb humanitat, fins i tot amb deferència. L’haver fet una guerra, la seva laboriositat i el que tenia de pintoresca als ulls dels alemanys la seva manera de campar-se-la, n’eren segurament els motius. ¿Per què, doncs, en baixar del tren, després de tres dies de viatge, apareixien uns alemanys nous, ben diferents dels coneguts? ¿Per què aquells cops de culata, aquelles puntades de peu al cul, aquell baladrejar, aquelles precaucions exagerades? Tothom hauria baixat igualment del tren sense tantes presses i potser la formació hauria estat més fàcil i tot, amb els ànims menys esporuguits.
—Els deuen apallissar al front —suposà algú.
L’Emili apilotà l’equipatge i es disposà a esperar pacientment la fi del recompte. Mai no s’havia fiat dels nazis, malgrat la pell d’anyell amb què es cobrien en els països ocupats. Feia olor de consigna. La bestialitat del tracte present li ho confirmava. «¿Per què no em vaig escapar?», es preguntà amb rancúnia contra ell mateix. Havia comès la totxesa de desoir els consells d’un company que l’havia invitat a evadir-se amb ell, ara ho veia clar. Arronsà les espatlles amb obligada resignació, però no podia impedir que un pressentiment el deprimís. Darrera la boira, intuïa un secret temible.
La formació no semblava tenir fi. A través de la boira cada vegada més espessa, es distingia la corrua negrosa i compacta dels presoners i les taques verdgrises dels sentinelles repartits amb meticulositat al llarg de la comitiva, amb el fusell armat.
—¡Atención!—cridà algú—. ¡Atención!
El silenci esdevingué més profund. Parlava un intèrpret que ja al camp de presoners havia acceptat funcions de responsable.
—El cap de la força encarregada de la nostra custòdia vol que formem bé i de pressa. Com més trigarem, més fred passarem. Obeïu, ja veieu que la cosa no és per fer-hi gaire broma.
En els recomptes al camp de presoners mai no sortien els números. Un evadit més o menys no semblava tenir gaire importància. L’oficial encarregat signava el comunicat del presoner responsable i no filava prim. Aquí les coses havien canviat, qualsevol sap per què. El cas era que oficials, sots-oficials, sergents i fins soldats passaven un darrera l’altre per treure un compte separat i assegurar-se de l’exactitud de les xifres. Arribats al capdavall de la columna, la reprenien en sentit contrari i, així successivament, sense que els totals coincidissin mai.

¿Ho aconseguirien alguna vegada?
Més sorprenent encara que aquesta operació grotesca era el «llenguatge» que els guardians empraven amb els qui, per estar mal arrenglerats o distrets, obstaculitzaven la seva tasca. En trobar-se amb algun entrebanc d’aquests, repetien en veu alta, per recordarlo, el número al qual havien arribat i començaven a repartir plantofades a tort i a dret.
Finalment, acabat el recompte, la columna no acabava de posar-se en marxa. El fred s’enfilava cames amunt d’aquells homes que portaven tres dies sense dormir ni menjar calent. Eren molts els qui ballaven i picaven de peus. D’altres es bufaven les puntes dels dits o, bracejant amplament, es donaven cops a l’esquena amb els palmells oberts. Un xicot que formava prop dels dos amics s’atreví a encendre un cigarret. Un guardià començà a cridar des del seu lloc de vigilància:
—Apaga —li digué l’Emili—. ¡Va per tu, idiota!
Però un dels sergents havia arribat abans que el fumador tingués temps de fer el desentès i d’un cop de puny li feia rajar sang del nas. L’Emili pogué veure el coll de l’uniforme.
—¿T’hi has fixat? —preguntà l’Emili quan el sergent s’allunyà—. Estem a mans de la SS.
—¡No fotis!

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies