I

L’Illa de les llàgrimes

A partir de la primera meitat del segle XIX, una esperança formidable sacseja Europa: per a tots els pobles esclafats, oprimits, reprimits, esclavitzats, massacrats, per a totes les classes explotades, famolenques, assolades per les epidèmies, delmades per anys de carestia i de penúria, va començar a existir una terra promesa: Amèrica, una terra verge oberta a tothom, una terra lliure i generosa on els damnats del vell continent podran esdevenir els pioners d’un nou món, els fundadors d’una societat sense injustícia i sense prejudicis. Per als pagesos irlandesos amb les collites devastades, per als liberals alemanys perseguits des de 1848, per als nacionalistes polonesos anihilats el 1830, per als armenis, per als grecs, per als turcs, per als jueus de Rússia i d’Àustria-Hongria, per als italians del sud que morien a centenars de milers del còlera i de misèria, Amèrica es va convertir en el símbol de la nova vida, de l’oportunitat finalment donada, i van ser desenes de milions,
famílies senceres, pobles sencers, els emigrants que, provinents d’Hamburg o de Bremen, de Le Havre, de Nàpols o de Liverpool, es van embarcar en aquest viatge sense retorn.

Durant moltes dècades, l’última etapa d’aquest èxode sense precedent en la història de la humanitat va ser, al final d’una travessia efectuada gairebé sempre en unes condicions espantoses, un petit illot anomenat Ellis Island, on els serveis de l’Oficina federal d’Immigració havien instal·lat el centre de recepció. Així, damunt d’aquell estret banc de sorra a l’embocadura del Hudson, a uns quants cables de l’estàtua de la Llibertat, aleshores ben recent, s’hi van concentrar durant un temps tots aquells qui, després, han fet la Nació americana.

Pràcticament franca fins al 1875, l’entrada d’estrangers en sòl dels Estats Units va ser progressivament sotmesa a mesures restrictives, primer elaborades i aplicades a escala local (autoritats municipals i portuàries), tot seguit agrupades en el si d’un Secretariat d’Immigració dependent del govern federal. Obert el 1892, el centre de recepció d’Ellis Island marca el final d’una emigració gairebé salvatge i l’adveniment d’una emigració oficialitzada, institucionalitzada i, per dir-ho així, industrial. Del 1892 al 1924, prop de setze milions de persones passaran per Ellis Island, a raó de cinc a deu mil per dia. La majoria només s’hi estaran algunes hores; només un dos o tres per cent seran rebutjats. Al cap i a la fi, Ellis Island no serà res més que una fàbrica de fer americans,1 una fàbrica de transformar emigrants en immigrants, una fàbrica a l’americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago: a un extrem de la cadena, s’hi posa un irlandès, un jueu d’Ucraïna o un italià de la Pulla; a l’altre extrem –després de la inspecció d’ulls, de la inspecció de butxaques, vacunació i desinfecció– en surt un americà.

Però al mateix temps, al llarg dels anys, les condicions d’admissió esdevenen cada vegada més estrictes. De mica en mica, es torna a tancar la Golden Door d’aquesta Amèrica fabulosa on els galls dindis cauen rostits als plats, on els carrers estan pavimentats amb or, on la terra pertany a tothom. De fet, a partir de 1914, l’emigració es comença a aturar, primer a causa de la guerra, i després a causa d’una sèrie de mesures qualitativament (Literacy Act) i quantitativament (quotas) discriminatòries que pràcticament prohibeixen l’entrada als Estats Units d’aquells “rebuigs miserables” i d’aquelles “masses entatxonades” que, segons Emma Lazarus, l’estàtua de la Llibertat convida a venir. El 1924, els procediments d’admissió seran confiats als consolats americans a Europa, i Ellis Island no serà res més que un centre de detenció dels emigrants en situació irregular.

Durant i immediatament després de la Segona Guerra mundial, Ellis Island arriba al capdavall de la seva vocació implícita i es convertirà en una presó per als individus sospitosos d’activitats antiamericanes (feixistes italians, alemanys pro nazis, comunistes o considerats com a tals). El 1954, Ellis Island serà definitivament tancat. Avui dia és un monument nacional, com el mont Rushmore, l’Old Faithful i l’estàtua de Bartholdi, administrat per uns ràngers amb gorres de boy scout que el fan visitar, durant sis mesos a l’any, quatre vegades al dia.

I

L’Illa de les llàgrimes

A partir de la primera meitat del segle XIX, una esperança formidable sacseja Europa: per a tots els pobles esclafats, oprimits, reprimits, esclavitzats, massacrats, per a totes les classes explotades, famolenques, assolades per les epidèmies, delmades per anys de carestia i de penúria, va començar a existir una terra promesa: Amèrica, una terra verge oberta a tothom, una terra lliure i generosa on els damnats del vell continent podran esdevenir els pioners d’un nou món, els fundadors d’una societat sense injustícia i sense prejudicis. Per als pagesos irlandesos amb les collites devastades, per als liberals alemanys perseguits des de 1848, per als nacionalistes polonesos anihilats el 1830, per als armenis, per als grecs, per als turcs, per als jueus de Rússia i d’Àustria-Hongria, per als italians del sud que morien a centenars de milers del còlera i de misèria, Amèrica es va convertir en el símbol de la nova vida, de l’oportunitat finalment donada, i van ser desenes de milions,
famílies senceres, pobles sencers, els emigrants que, provinents d’Hamburg o de Bremen, de Le Havre, de Nàpols o de Liverpool, es van embarcar en aquest viatge sense retorn.

Durant moltes dècades, l’última etapa d’aquest èxode sense precedent en la història de la humanitat va ser, al final d’una travessia efectuada gairebé sempre en unes condicions espantoses, un petit illot anomenat Ellis Island, on els serveis de l’Oficina federal d’Immigració havien instal·lat el centre de recepció. Així, damunt d’aquell estret banc de sorra a l’embocadura del Hudson, a uns quants cables de l’estàtua de la Llibertat, aleshores ben recent, s’hi van concentrar durant un temps tots aquells qui, després, han fet la Nació americana.

Pràcticament franca fins al 1875, l’entrada d’estrangers en sòl dels Estats Units va ser progressivament sotmesa a mesures restrictives, primer elaborades i aplicades a escala local (autoritats municipals i portuàries), tot seguit agrupades en el si d’un Secretariat d’Immigració dependent del govern federal. Obert el 1892, el centre de recepció d’Ellis Island marca el final d’una emigració gairebé salvatge i l’adveniment d’una emigració oficialitzada, institucionalitzada i, per dir-ho així, industrial. Del 1892 al 1924, prop de setze milions de persones passaran per Ellis Island, a raó de cinc a deu mil per dia. La majoria només s’hi estaran algunes hores; només un dos o tres per cent seran rebutjats. Al cap i a la fi, Ellis Island no serà res més que una fàbrica de fer americans,1 una fàbrica de transformar emigrants en immigrants, una fàbrica a l’americana, tan ràpida i eficaç com una xarcuteria de Chicago: a un extrem de la cadena, s’hi posa un irlandès, un jueu d’Ucraïna o un italià de la Pulla; a l’altre extrem –després de la inspecció d’ulls, de la inspecció de butxaques, vacunació i desinfecció– en surt un americà.

Però al mateix temps, al llarg dels anys, les condicions d’admissió esdevenen cada vegada més estrictes. De mica en mica, es torna a tancar la Golden Door d’aquesta Amèrica fabulosa on els galls dindis cauen rostits als plats, on els carrers estan pavimentats amb or, on la terra pertany a tothom. De fet, a partir de 1914, l’emigració es comença a aturar, primer a causa de la guerra, i després a causa d’una sèrie de mesures qualitativament (Literacy Act) i quantitativament (quotas) discriminatòries que pràcticament prohibeixen l’entrada als Estats Units d’aquells “rebuigs miserables” i d’aquelles “masses entatxonades” que, segons Emma Lazarus, l’estàtua de la Llibertat convida a venir. El 1924, els procediments d’admissió seran confiats als consolats americans a Europa, i Ellis Island no serà res més que un centre de detenció dels emigrants en situació irregular.

Durant i immediatament després de la Segona Guerra mundial, Ellis Island arriba al capdavall de la seva vocació implícita i es convertirà en una presó per als individus sospitosos d’activitats antiamericanes (feixistes italians, alemanys pro nazis, comunistes o considerats com a tals). El 1954, Ellis Island serà definitivament tancat. Avui dia és un monument nacional, com el mont Rushmore, l’Old Faithful i l’estàtua de Bartholdi, administrat per uns ràngers amb gorres de boy scout que el fan visitar, durant sis mesos a l’any, quatre vegades al dia.