Per a l'escriptor, un exiliat per excel·lència, la llengua és la seva placenta. Més que per a qualsevol altre 'estranger' en la seva pròpia terra, la llengua esdevé per a l'escriptor no només una conquesta lenta i apassionant, sinó la legitimació, la llar espiritual. A través de la llengua, se sent arrelat i lliure, i només mitjançant la llengua, agermanat amb els seus interlocutors potencials d'arreu. La llengua representa la nacionalitat veritable de l'escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n'és la casa i la pàtria. Ser exiliat també d'aquest refugi últim i essencial comporta el desballestament més brutal de l'ésser, aquella 'consumpció total' ('holokaustos') que colpeix el cor mateix de la creativitat.

Vaig dubtar massa temps abans d'abandonar la 'colònia penitenciària' socialista perquè era prou ingenu per imaginar que no vivia en un país, sinó en una llengua.

Sabia que l'alliberament amputaria amb duresa la llibertat mateixa. A l'aeroport de Bucarest, el desembre del 1986, vaig pujar a l'avió cap a Berlín amb la certesa de sucumbir a un mercadeig sinistre: a canvi d'un passaport, se'm tallava la llengua. El fet que jo hagués acceptat, al capdavall, aquell intercanvi diabòlic, probablement deia molt de la urgència de sortir, a qualsevol preu, del 'bordell en flames', com Cioran havia anomenat el lloc del qual s'havia allunyat, sense arribar a imaginar-se com podia ser la combinació socialista de bordell, circ i presó. El meu segon exili (aquesta vegada a cinquanta anys i no pas a cinc, com el primer) va donar un sentit diferent als mots 'expropiació' i 'deslegitimació'. L'honor de ser un apàtrida anava acompanyat de la maledicció d'esdevenir mut com a escriptor.

Però m'havia endut la llengua; duia la casa a sobre, com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l'últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència.

Per a l'escriptor, un exiliat per excel·lència, la llengua és la seva placenta. Més que per a qualsevol altre 'estranger' en la seva pròpia terra, la llengua esdevé per a l'escriptor no només una conquesta lenta i apassionant, sinó la legitimació, la llar espiritual. A través de la llengua, se sent arrelat i lliure, i només mitjançant la llengua, agermanat amb els seus interlocutors potencials d'arreu. La llengua representa la nacionalitat veritable de l'escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n'és la casa i la pàtria. Ser exiliat també d'aquest refugi últim i essencial comporta el desballestament més brutal de l'ésser, aquella 'consumpció total' ('holokaustos') que colpeix el cor mateix de la creativitat.

Vaig dubtar massa temps abans d'abandonar la 'colònia penitenciària' socialista perquè era prou ingenu per imaginar que no vivia en un país, sinó en una llengua.

Sabia que l'alliberament amputaria amb duresa la llibertat mateixa. A l'aeroport de Bucarest, el desembre del 1986, vaig pujar a l'avió cap a Berlín amb la certesa de sucumbir a un mercadeig sinistre: a canvi d'un passaport, se'm tallava la llengua. El fet que jo hagués acceptat, al capdavall, aquell intercanvi diabòlic, probablement deia molt de la urgència de sortir, a qualsevol preu, del 'bordell en flames', com Cioran havia anomenat el lloc del qual s'havia allunyat, sense arribar a imaginar-se com podia ser la combinació socialista de bordell, circ i presó. El meu segon exili (aquesta vegada a cinquanta anys i no pas a cinc, com el primer) va donar un sentit diferent als mots 'expropiació' i 'deslegitimació'. L'honor de ser un apàtrida anava acompanyat de la maledicció d'esdevenir mut com a escriptor.

Però m'havia endut la llengua; duia la casa a sobre, com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l'últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència.