Pregària liminar

I

1. Gran sou, Senyor, i granment digne de lloança; gran és el vostre poder i inesgotable la vostra saviesa (S1 144, 3; 146, 5). I sou vós a qui vol lloar l’home, aquesta engruna de la vostra creació, l’home que duu al seu entorn la seva mortalitat, que duu al seu entorn el testimoniatge del seu pecat i el testimoniatge que vós resistiu als superbs (Jm 4, 6; 1Pe 5, 5). I, malgrat tot, us vol lloar aquest home, engruna de la vostra creació. Sou vós qui l’estimuleu a delectar-se en les vostres lloances, perquè ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós.

Concediu-me, Senyor, de saber i de comprendre si cal primer invocar-vos o bé lloar-vos, si cal primer conèixer-vos o bé invocarvos. Ara, qui us invoca sense conèixer-vos? El qui us desconeix, però pot invocar-ne un altre en lloc vostre. ¿O és que, més aviat, sou invocat per tal d’ésser conegut? Com hom invocarà aquell en qui no creu? I com hom creurà si no hi ha predicador? (Rm 10, 14). I lloaran el Senyor els qui el cerquen (S1 21,27). Els qui el cerquen, en efecte, el trobaran, i els qui el troben el lloaran.

Que jo us cerqui, Senyor, invocant-vos, i us invoqui creient en vós! Perquè ens heu estat predicat. Us invoca, Senyor, aquesta fe que m’heu donat, que m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill, pel ministeri del vostre predicador.

II

2. Mentrestant, com invocaré el meu Déu, el meu Déu i el meu Senyor, per tal com, certament, el cridaré en mi mateix quan l’invocaré? I quin lloc hi ha en mi on el meu Déu pugui venir en mi? On Déu pugui venir en mi, aquest Déu que va fer el cel i la terra (Gn 1, 1)? ¿És que, Senyor i Déu meu, hi ha res en mi que pugui contenir-vos? ¿És que el cel i la terra, que vós creàreu i dins els quals em creàreu, poden contenir-vos? O bé, pel fet que res d’allò que és no seria sense vós, s’esdevé que tot allò que és us conté? Vist, doncs, que jo mateix sóc, per què us demano que vingueu en mi, jo que no seria si vós no éreu en mi? Jo no sóc encara en les pregoneses de l’infern, i, malgrat tot, vós també hi sou. Perquè, encara que davalli a l’infern, vós hi sou (S1 138, 8). Jo, doncs, no seria, Déu méu, no seria en absolut si vós no fóssiu en mi. ¿O és que, més ben dit, no seria si no fos en vós, de qui, per qui i en qui totes les coses, totes, són (Rm 11, 36)? És ben bé així, Senyor, és ben bé així. On, doncs, us invoco, ja que sóc en vós? O d’on vindríeu en mi? On, de fet, em retiraria dellà el cel i la terra, perquè, d’allí, vingués a mi el meu Déu, que digué: «Jo empleno el cel i la terra» (Jr 23, 24)?

III

3. Així us contenen el cel i la terra perquè vós els ompliu? O bé els ompliu i resta quelcom de vós perquè no poden contenirvos? I on vesseu allò que, un cop omplerts el celi la terra, resta de vós? ¿O bé no us cal d’ésser contingut pel que sigui, vós que ho conteniu tot, perquè les coses que ompliu, les ompliu contenintles? No són pas, en efecte, els vasos, que són plens de vós, que us donen solidesa, perquè, encara que es trenquessin, no us vessaríeu.

I, quan us vesseu damunt nosaltres, vós no caieu a terra, sinó que ens aixequeu; vós no us espargiu, sinó que ens aplegueu.

Ara, tot allò que ompliu, ho ompliu tot de vós sencer? ¿O bé, com que totes les coses no us poden contenir tot sencer, no contenen sinó una part vostra i totes contenen al mateix temps la mateixa part? ¿O bé cada cosa conté una part adient, les més grans una de més gran, les més petites una de més petita? ¿Hi ha, per tant, en vós una part més gran i una de més petita? ¿O bé pertot sou tot sencer, i res no us conté tot sencer?

IV

4. Què sou, doncs, Déu meu? Què, si us plau, sinó el Senyor Déu? Qui, en efecte, és Senyor, fora del Senyor? O qui és Déu fora del nostre Déu? (S117, 32).

Oh suprem, òptim, potentíssim, totpoderosíssim, misericordiosíssim, i justíssim, secretíssim i presentíssim, pulquèrrim i fortíssim, permanent i inaprehensible, immutable i modificador de tot, mai nou, mai vell, renovador de tot, que meneu sense llur sabuda els superbs cap a la vellúria, sempre actiu, sempre quiet, que amasseu i no en teniu fretura, que porteu i ompliu i protegiu, creeu i nodriu, perfeu i cerqueu, encara que no us manca res! Estimeu sense arravatar-vos, us engelosiu sense neguitejar-vos, us penediu i no us sap greu, us aïreu i romaneu tranquil, modifiqueu les vostres obres i no modifiqueu els vostres propòsits; recobreu el que trobeu i mai no ho heu perdut; mai no sou pobre i gaudiu en el guany, mai no sou avariciós i exigiu usures. Hom us dóna més que no us deu, a fi que esdevingueu deutor, i qui té res que no sigui vostre? Pagueu els deutes sense deure res a ningú, perdoneu els deutes sense perdre-hi res.

I què hem dit, Déu meu, vida meva, santa dolçor meva, i què pot dir ningú quan és de vós que hom parla? I, tanmateix, ai d’aquells qui callen sobre vós, perquè amb llur loquacitat són muts!

V

5. Qui em concedirà de descansar en vós? Qui em concedirà que entreu en el meu cor i l’inebrieu, a fi que oblidi els meus mals i us abraci, vós, el meu únic bé? Què sou per a mi? Apiadeu-vos de mi, perquè pugui parlar. Què sóc jo mateix per a vós, perquè em maneu que us estimi, i perquè, sí no ho faig, us aïreu contra mi i m’amenaceu amb grans misèries? Potser és una petita misèria aquesta mateixa de no estimar-vos? Ai de mi! Digueu-me, per la vostra misericòrdia, Senyor Déu meu, què sou per a mi. Digueu a la meva ànima: «Sóc jo la teva salvació» (S1 34, 3). Digueu això, perquè jo ho senti. Vet aquí que les orelles del meu cor són davant vostre, Senyor; obriu-les i digueu a la meva ànima: «Sóc jo la teva salvació.»Correré darrere aquesta veu i us agafaré. No m’amagueu la vostra faç (S1 142, 7): moriré, per no morir, a fi de veure-la!

6. Angost és l’habitatge de la meva ànima perquè hi pugueu entrar: eixampleu-lo vós.

És ruïnós: adobeu-lo. Té coses que ofendrien els vostres ulls: ho confesso i ho sé. Però qui el netejarà? O a qui més, si no és a vós, cridaré: De les meves faltes ocultes purifiqueu-me, Senyor, i de les que li vindran d’altri estalvieu el vostre servent (S1 18, 13-14)? Crec, i és per això que parlo (S1 115, 1). Senyor, vós ho sabeu. ¿Es que no us he contat, contra mi mateix, els meus pecats, Déu meu, i no heu condonat la impietat del meu cor?, (S1 31, 5) No discuteixo en judici amb vós, que sou la veritat; i, quant a mi, no vull pas enganyar-me jo mateix, a fi que la meva iniquitat no menteixi contra ella mateixa (S1 26, 12). No, no discuteixo en judici amb vós, perquè, si observàveu de prop les meves iniquitats, Senyor, Senyor, qui podria sostenir la prova?(S1 129, 3).

Pregària liminar

I

1. Gran sou, Senyor, i granment digne de lloança; gran és el vostre poder i inesgotable la vostra saviesa (S1 144, 3; 146, 5). I sou vós a qui vol lloar l’home, aquesta engruna de la vostra creació, l’home que duu al seu entorn la seva mortalitat, que duu al seu entorn el testimoniatge del seu pecat i el testimoniatge que vós resistiu als superbs (Jm 4, 6; 1Pe 5, 5). I, malgrat tot, us vol lloar aquest home, engruna de la vostra creació. Sou vós qui l’estimuleu a delectar-se en les vostres lloances, perquè ens vau fer per a vós i és inquiet el nostre cor fins que reposi en vós.

Concediu-me, Senyor, de saber i de comprendre si cal primer invocar-vos o bé lloar-vos, si cal primer conèixer-vos o bé invocarvos. Ara, qui us invoca sense conèixer-vos? El qui us desconeix, però pot invocar-ne un altre en lloc vostre. ¿O és que, més aviat, sou invocat per tal d’ésser conegut? Com hom invocarà aquell en qui no creu? I com hom creurà si no hi ha predicador? (Rm 10, 14). I lloaran el Senyor els qui el cerquen (S1 21,27). Els qui el cerquen, en efecte, el trobaran, i els qui el troben el lloaran.

Que jo us cerqui, Senyor, invocant-vos, i us invoqui creient en vós! Perquè ens heu estat predicat. Us invoca, Senyor, aquesta fe que m’heu donat, que m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill, pel ministeri del vostre predicador.

II

2. Mentrestant, com invocaré el meu Déu, el meu Déu i el meu Senyor, per tal com, certament, el cridaré en mi mateix quan l’invocaré? I quin lloc hi ha en mi on el meu Déu pugui venir en mi? On Déu pugui venir en mi, aquest Déu que va fer el cel i la terra (Gn 1, 1)? ¿És que, Senyor i Déu meu, hi ha res en mi que pugui contenir-vos? ¿És que el cel i la terra, que vós creàreu i dins els quals em creàreu, poden contenir-vos? O bé, pel fet que res d’allò que és no seria sense vós, s’esdevé que tot allò que és us conté? Vist, doncs, que jo mateix sóc, per què us demano que vingueu en mi, jo que no seria si vós no éreu en mi? Jo no sóc encara en les pregoneses de l’infern, i, malgrat tot, vós també hi sou. Perquè, encara que davalli a l’infern, vós hi sou (S1 138, 8). Jo, doncs, no seria, Déu méu, no seria en absolut si vós no fóssiu en mi. ¿O és que, més ben dit, no seria si no fos en vós, de qui, per qui i en qui totes les coses, totes, són (Rm 11, 36)? És ben bé així, Senyor, és ben bé així. On, doncs, us invoco, ja que sóc en vós? O d’on vindríeu en mi? On, de fet, em retiraria dellà el cel i la terra, perquè, d’allí, vingués a mi el meu Déu, que digué: «Jo empleno el cel i la terra» (Jr 23, 24)?

III

3. Així us contenen el cel i la terra perquè vós els ompliu? O bé els ompliu i resta quelcom de vós perquè no poden contenirvos? I on vesseu allò que, un cop omplerts el celi la terra, resta de vós? ¿O bé no us cal d’ésser contingut pel que sigui, vós que ho conteniu tot, perquè les coses que ompliu, les ompliu contenintles? No són pas, en efecte, els vasos, que són plens de vós, que us donen solidesa, perquè, encara que es trenquessin, no us vessaríeu.

I, quan us vesseu damunt nosaltres, vós no caieu a terra, sinó que ens aixequeu; vós no us espargiu, sinó que ens aplegueu.

Ara, tot allò que ompliu, ho ompliu tot de vós sencer? ¿O bé, com que totes les coses no us poden contenir tot sencer, no contenen sinó una part vostra i totes contenen al mateix temps la mateixa part? ¿O bé cada cosa conté una part adient, les més grans una de més gran, les més petites una de més petita? ¿Hi ha, per tant, en vós una part més gran i una de més petita? ¿O bé pertot sou tot sencer, i res no us conté tot sencer?

IV

4. Què sou, doncs, Déu meu? Què, si us plau, sinó el Senyor Déu? Qui, en efecte, és Senyor, fora del Senyor? O qui és Déu fora del nostre Déu? (S117, 32).

Oh suprem, òptim, potentíssim, totpoderosíssim, misericordiosíssim, i justíssim, secretíssim i presentíssim, pulquèrrim i fortíssim, permanent i inaprehensible, immutable i modificador de tot, mai nou, mai vell, renovador de tot, que meneu sense llur sabuda els superbs cap a la vellúria, sempre actiu, sempre quiet, que amasseu i no en teniu fretura, que porteu i ompliu i protegiu, creeu i nodriu, perfeu i cerqueu, encara que no us manca res! Estimeu sense arravatar-vos, us engelosiu sense neguitejar-vos, us penediu i no us sap greu, us aïreu i romaneu tranquil, modifiqueu les vostres obres i no modifiqueu els vostres propòsits; recobreu el que trobeu i mai no ho heu perdut; mai no sou pobre i gaudiu en el guany, mai no sou avariciós i exigiu usures. Hom us dóna més que no us deu, a fi que esdevingueu deutor, i qui té res que no sigui vostre? Pagueu els deutes sense deure res a ningú, perdoneu els deutes sense perdre-hi res.

I què hem dit, Déu meu, vida meva, santa dolçor meva, i què pot dir ningú quan és de vós que hom parla? I, tanmateix, ai d’aquells qui callen sobre vós, perquè amb llur loquacitat són muts!

V

5. Qui em concedirà de descansar en vós? Qui em concedirà que entreu en el meu cor i l’inebrieu, a fi que oblidi els meus mals i us abraci, vós, el meu únic bé? Què sou per a mi? Apiadeu-vos de mi, perquè pugui parlar. Què sóc jo mateix per a vós, perquè em maneu que us estimi, i perquè, sí no ho faig, us aïreu contra mi i m’amenaceu amb grans misèries? Potser és una petita misèria aquesta mateixa de no estimar-vos? Ai de mi! Digueu-me, per la vostra misericòrdia, Senyor Déu meu, què sou per a mi. Digueu a la meva ànima: «Sóc jo la teva salvació» (S1 34, 3). Digueu això, perquè jo ho senti. Vet aquí que les orelles del meu cor són davant vostre, Senyor; obriu-les i digueu a la meva ànima: «Sóc jo la teva salvació.»Correré darrere aquesta veu i us agafaré. No m’amagueu la vostra faç (S1 142, 7): moriré, per no morir, a fi de veure-la!

6. Angost és l’habitatge de la meva ànima perquè hi pugueu entrar: eixampleu-lo vós.

És ruïnós: adobeu-lo. Té coses que ofendrien els vostres ulls: ho confesso i ho sé. Però qui el netejarà? O a qui més, si no és a vós, cridaré: De les meves faltes ocultes purifiqueu-me, Senyor, i de les que li vindran d’altri estalvieu el vostre servent (S1 18, 13-14)? Crec, i és per això que parlo (S1 115, 1). Senyor, vós ho sabeu. ¿Es que no us he contat, contra mi mateix, els meus pecats, Déu meu, i no heu condonat la impietat del meu cor?, (S1 31, 5) No discuteixo en judici amb vós, que sou la veritat; i, quant a mi, no vull pas enganyar-me jo mateix, a fi que la meva iniquitat no menteixi contra ella mateixa (S1 26, 12). No, no discuteixo en judici amb vós, perquè, si observàveu de prop les meves iniquitats, Senyor, Senyor, qui podria sostenir la prova?(S1 129, 3).