Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

'Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla'

28.12.2010

Nota introductòria

Els cursos 1965-1966 i 1966-1967, Gabriel Ferrater va impar- tir dos cicles de conferències sobre literatura catalana per en- càrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. Les lliçons del curs 1965-1966 i la primera del curs següent, Ferrater les va consagrar a quatre poetes catalans: Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba i J. V. Foix. El contingut d’aquestes conferències va ser publicat de manera pòstuma pel germà del poeta, Joan Ferraté. Dissor- tadament, no disposem de totes les conferències reunides en un sol volum i ens cal consultar-les en quatre publicacions diferents:
—Sobre Josep Carner, a Josep Carner, Nabí. (Pròleg de Gabriel Ferrater.) Barcelona: Edicions 62, 1971. [Pròpiament, el pròleg de Ferrater no és la seva conferència, sinó un text posterior d’uns quants anys. Però hi coincideix del tot en con- tingut, i en millora de molt la forma.]
—Sobre Guerau de Liost, a Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos. Barcelona: Empúries, 1995.
—Sobre Carles Riba, a Gabriel Ferrater, La poesia de Car- les Riba. Barcelona: Edicions 62, 1979.
—Sobre J. V. Foix, a Gabriel Ferrater, Foix i el seu temps. Barcelona: Quaderns Crema, 1987.
L’enregistrament de totes aquestes lliçons de Ferrater es troba a disposició dels usuaris a la Biblioteca de la Universitat de Bar- celona, sota les signatures: 07 CD-ROM/176; 07 CD-ROM/177; 07 CD-ROM/178; 07 CD-ROM/179; 07 CD-ROM/180.
Les conferències que durant el curs 1966-1967 Gabriel Ferrater va consagrar a la prosa en català, en canvi, van conèixer una sort ben diferent. Fins al dia d’avui —quaranta anys després d’haver estat pronunciades— no havien estat publicades i els en- registraments ningú no sap on paren. Afortunadament, després de ser gravades (i abans de ser perdudes), aquestes lliçons van ser transcrites mecanogràficament per Joan Alegret, actualment professor de la Universitat de les Illes Balears. Alegret no sabia prou, en aquell moment, fins a quin punt la seva abnegada la- bor de transcriptor havia d’esdevenir decisiva per a la preserva- ció d’aquestes lliçons de Ferrater. En els darrers anys, la recerca d’aquestes gravacions no ha donat cap altre fruit que el desànim i ens fa evocar aquells mots de Ferrater en la darrera conferèn- cia sobre Carles Riba: «Vivim en un país on les coses es perden en la negra nit de l’oblit amb l’automatisme més sensacional».
Per preparar aquesta edició, doncs, ens hem hagut de ba- sar en aquella transcripció mecanografiada fa quaranta anys. Hem reescrit la transcripció de Joan Alegret d’acord amb els següents criteris. En primer lloc, hem tingut tothora present que no ens trobàvem davant d’un text escrit sinó d’un discurs oral que calia fer llegible.

Això suposa necessàriament trobar un registre d’expressió que no traeixi la gènesi oral del text i que, alhora, no suposi una tortura per al lector. En pro de la primera condició hem procurat no alterar ni corregir moltes estructures que resultarien sintàcticament inversemblants en un text escrit però que no representen cap escàndol si les situ- em en el marc d’un discurs oral. Igualment, hem mantingut les hesitacions, repeticions, frases inacabades, etc. A favor del lec- tor, hem apostat per una puntuació simple i una organització del text basada en la primacia dels períodes breus.
Un mot final d’agraïment sincer a Joan Alegret, que ens ha salvat, en un sentit gens figurat, els mots de Ferrater. I a Xavier Pla i a Jordi Cornudella pel seu interès i disponibilitat al llarg de la tasca d’edició d’aquestes pàgines.
Oriol Ponsatí-Murlà
Girona, abril del 2010


I

Els vaig dir l’altre dia que ara em posaria a parlar dels prosadors, però em vaig descuidar de dir-los que fessin el favor de llegir 'La parada', de Ruyra, que és la primera cosa que penso comentar. Perquè, naturalment, la prosa presenta un problema. Els poemes els puc llegir jo —si són curts— o bé els els puc fer copiar i donar-los en fulls quan són una mica més llargs. Però, naturalment, amb una cosa de prosa no hi ha manera de fer ni una cosa ni l’altra. O sigui que ho sento però començaré parlant de La parada perquè voldria fer el màxim de via però com que és molt possible que avui no acabi de parlar de Ruyra, doncs, en fi, llegeixin-la; és un conte de setanta-cinc pàgines. I després, per favor, llegeixin 'Solitud', que això ja és una novel·la una mica més llarga i que, naturalment, allí sí que no podrien seguir la meva explicació sense haver llegit la novel·la, sobretot perquè 'Solitud' és una novel·la que demana un tipus d’explicació de la qual no sóc partidari com a norma general però que, de tant en tant, sí que és útil i explicativa, que és l’explicació psicoanalítica. És a dir, que demana una interpretació dels símbols en termes de psicoanàlisi, demana una transposició —perquè es vegi l’interès del llibre— del pla evident a un pla, diguéssim, amagat. En canvi 'La parada' és una obra molt més simple i es pot explicar en el seu tenor literal a condició de saber seguir les implicacions que els incidents del conte tenen per Ruyra. Bàsicament, 'La parada', per dir-ho d’una manera molt simple, representa (ara simplifico, realment simplifico molt, simplifico massa; després procuraré reduir-ho a termes més matisats) centralment el terror de l’home de la classe a la qual Ruyra pertanyia —o sigui, del propietari rural— davant del pagès, del pagès autèntic —en aquest cas, més que un pagès, és un pescador. Ruyra era de Blanes; o sigui que, diguéssim, tenia dues menes de proletariat —el mot proletariat no s’aplica; justament aquí és on vull anar— i el llibre simbolitza el terror i, alhora, la fascinació per aquella capa de civilització que té per sota.



Ara bé, això és interessantíssim perquè ens presenta, ens duu de dret a una qüestió que, abans de parlar dels prosadors catalans, sembla que sigui essencial. La qüestió és simplement: ¿per què la literatura catalana moderna té tan poca prosa? Aquest problema ha estat plantejat per moltes persones. Vull dir, ha estat plantejat, discutit per escrit, per moltes persones. Els recomano una sèrie d’articles —dos o tres articles de diari— recollits a Els Marges, de Carles Riba, sobre la qüestió de la novel·la catalana. Ara bé, aquesta qüestió, en certa manera, és fal- sa, és mal plantejada perquè, en l’ordre de la literatura —o en l’ordre de la cultura—, la qüestió que un s’ha de plantejar quan existeix alguna cosa és: «¿com és que ha arribat a existir?». En canvi, la qüestió, quan no existeix una cosa, «¿per què no ha arribat a existir?» és una qüestió, generalment, sense sentit. És a dir, en l’ordre de la cultura, en principi, s’ha de donar per suposat que aquesta no existeix i tota la que existeix és de propina. Preguntar-se, per exemple, per què a Espanya no tenim físics és absurd; la qüestió realment interessant és per què França i Anglaterra i Alemanya van tenir físics i per què ara te- nen físics els Estats Units i Rússia. És a dir, que són les qüestions positives i que ofereixen una possibilitat de resposta les que mereixen ser plantejades.

Per exemple, ara tinc aquí unes galerades d’una edició del Martín Fierro per a la qual estic fent un pròleg. Doncs bé, preguntar-se com és que l’Argentina, el segle passat, va produir el millor poema narratiu de la literatu- ra en qualsevol llengua, això sí que és una qüestió que té sentit. En canvi, preguntar-se per què un gran poema narratiu no va ser escrit, per exemple, per un noruec, no té sentit perquè, en principi, s’ha de suposar que no hi ha poemes narratius, ni físics, ni pintors, etcètera, etcètera. Ara bé, eliminant del panorama aquest plantejament fals, tanmateix, hi ha un sentit en el qual sí que un es pot pre- guntar com és que, en català, s’ha produït aquest enorme desequilibri, de la Renaixença ençà, entre la poesia i la prosa.
En això hi ha moltes respostes. Al començament, la cosa no plantejava problemes perquè quasi tots els renai- xements literaris del segle passat —tant el txec, com el provençal, com el noruec, com l’hongarès, etcètera, et- cètera— es van produir, al començament, en forma de poesia perquè es van produir en el Romanticisme. En el Romanticisme, la poesia era, fins a cert punt —amb les reserves que després diré— el gènere central. O sigui que la cosa, a l’arrencada, no presenta problema ni pre- senta misteri; fins a Verdaguer, la cosa és normal. És des- prés de Verdaguer, a partir de la generació de Maragall —que és la generació de Ruyra (Maragall va néixer el 60 i Ruyra el 58, o sigui que tenien pràcticament la mateixa edat)— que es planteja el problema.

¿Com és que fins a Pla no hi ha hagut cap prosador català? No vol dir que fins a Pla no s’hagi escrit boníssima prosa en català. Per exemple, Carner ha escrit una prosa admirable. Foix ha escrit una prosa admirable. Però la prosa de Carner i la prosa de Foix són derivats de la seva poesia; és a dir, un capítol, per exemple, de 'Les bonhomies' de Carner és un poema de Carner amb menys intensitat. I és realment molt bo, però no és més que això: un subproducte, un derivat de la seva poesia. En canvi en Pla, per començar, no ha escrit mai cap vers, tret de quatre versos que va escriure quan tenia disset anys que, si no recordo mala- ment, diuen:

Ai Margarida, si tu i jo poguéssim
anar algun dia carretera avall!
Jo et dibuixaria les el·lipsis
de la geometria elemental.

Això és la producció poètica total del senyor Pla. Doncs és evident que, amb Pla, ens trobem ja a l’altra banda, en una prosa concebuda com a prosa i de cap ma- nera com a derivat d’una altra forma. Ara bé, Pla és un home que ha fet setanta anys ara. És, diguéssim, absurd que un prosista purament prosista s’hagi produït tan tard. En dir que és el primer prosista absolutament prosista, naturalment, per començar, cal fer excepció de Ruyra i de Solitud. Ara bé, aquestes excepcions compten relativament poc perquè, en el cas de Víctor Català, la cosa és clara: Víctor Català va escriure, quan tenia vint- i-cinc o potser trenta anys (però almenys no passava dels trenta), una admirable novel·la. Després només va escriure nicieses. Ruyra va escriure sempre una magnífica prosa en l’ordre estilístic però aquesta prosa generalment era buida de contingut i potser només a 'La parada' va aconseguir donar-li una autèntica intensitat de contingut. És a dir, Ruyra era un home capaç d’escriure contes com per exemple un que es titula «Els vint corders de Blanes», que conta simplement l’anècdota que, durant la guerra carlina, no sé quin general carlí va escriure a l’Ajuntament de Blanes demanant «veinte corderos gordos y rollizos para el ejército». La gent de l’Ajuntament de Blanes, corderos ho van entendre corders. Com que a Blanes tenien una indústria de cordes, de cables de marina, pròspera, van entendre que volia dir vint fabricants de corda i, naturalment, allò que fossin grassos; en fi, ja veuen... Ara bé, no és seriós; per molt ben escrit que estigui el conte, no és seriós. No és una cultura de la prosa una prosa dedicada a contar petites ximpleses d’aquestes per, ja dic, per molt admirable que sigui l’estil.

Doncs bé, la raó —millor dit: la manca de raó— per què aparegués una prosa catalana, em penso que es pot comprendre força bé si ens plantegem la qüestió justament de la raó per què existís una gran prosa francesa o una gran prosa anglesa o —per citar un cas més convincent, perquè justament es produeix al segle XIX— una gran prosa russa.



Amb això s’han de tenir en compte, primer, alguns fets que ara s’han oblidat perquè la perspectiva ha canviat tant. El fet, per exemple, que la prosa anglesa és recen- tíssima. És a dir, pràcticament, el primer prosista anglès d’envergadura és Swift —o sigui que es produeix a finals del segle XVII, començaments del XVIII. La gran prosa francesa és certament anterior a l’anglesa però, a part dels casos aïllats de Montaigne i Rabelais, per exemple, al segle XVI, la prosa francesa amb tradició, amb continuïtat, comença amb Descartes i Pascal, o sigui cap a mitjans del XVII. O sigui que la prosa, la gran prosa, és recent a totes les literatures. En el cas del segle XIX i en el cas de Rússia la cosa és evidentíssima: la prosa literària, la prosa no filosòfica, no funcional, per dir-ho així, se centra d’una manera molt marcada en la novel·la.

Ara bé, el problema, diguéssim, reduït a termes més estrictes és: ¿per què Catalunya no dóna novel·la, res que s’assemblés a una novel·la amb continuïtat i amb envergadura? No l’ha donat encara perquè Pla, pròpiament, no és un novel·lista. Però en el cas de Pla el problema ja no es planteja perquè, actualment, la novel·la és probablement un gènere ja mort, ja molt fatigat a tot arreu del món; hi ha molt pocs novel·listes contemporanis respec- tables. O sigui que Pla, en realitat, és completament similar a la gent de la seva edat a tot el món. És a dir, Hemingway, per exemple —per citar el nom més conegut, encara que no sigui el millor—, és bo, era bo escrivint contes, que és on Pla és bo; en canvi va fracassar sempre quan va intentar una novel·la llarga. O sigui que, en el cas de Pla, la cosa ja no es planteja. Ara bé, la cosa es planteja en el cas de la gent com Narcís Oller, per exemple, com Joan Puig i Ferreter, que van intentar escriure novel·les i que van fracassar lamentablement. ¿Per què? Hi ha, per començar, unes raons purament personals. En el cas de Narcís Oller, posem per cas, hi ha el fet que, per escriure novel·les, s’ha de ser un professional. Per escriure poemes no cal ser-ho. Ara, de professionals, a la literatura catalana, només n’hi ha hagut un: ha estat en Josep Maria de Sagarra, lamentablement. I en un, posem, trenta per cent, Pla. Dic en un trenta per cent perquè Pla diu que és professional de la literatura, però de fet ell és un professional d’escriure articles a Destino, no dels drets d’autor dels seus llibres en català, que mai no li haurien donat per viure; o sigui, que només es pot dir que és professional en català en un trenta per cent. Narcís Oller va fer uns esforços heroics per escriure novel·les des que tenia vint-i-cinc anys fins que en tenia quaranta o cinquanta i, després, es va resignar a fer de procurador, que era el seu ofici, i va abandonar completament la novel·la.



Aquest és un problema exterior però, a última hora, aquest problema s’hauria pogut superar perquè, per començar, sempre hi ha màrtirs. Per exemple, Joyce va escriure 'Ulisses' en un estat de misèria absolutament lamentable, donant classes d’anglès a Trieste, guanyant a penes els diners suficients per emborratxar-se cada nit i oblidar que no tenia diners ni per menjar bé ni per donar de menjar bé a la seva dona, etcètera, etcètera. Hi ha sempre la possibilitat de l’heroisme i, després, sempre hi ha la possibilitat que algú que tingui diners escrigui. Aquí a Catalunya, la gent que té diners no té precisament una tendència molt marcada a escriure però, per exemple, Maragall tenia diners i hauria pogut, en teoria, escriure novel·les i no poemes.
(…)

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies