L’ODI DEL FRANQUISME CONTRA CATALUNYA

El dia 9 d’abril de 1938, quan feia gairebé dos anys que durava la guerra d’Espanya, Manuel Carrasco i Formiguera era afusellat a la ciutat de Burgos. Havia estat fet presoner, a primers del mes de març de 1937, per les forces navals del general Franco, en apres- sar la nau mercant basca Galdames, en què Carrasco, amb la seva família, es traslladava de França a Bilbao, la capital del govern au- tònom d’Euskadi. Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i condem- nat a mort. Després de viure més de set mesos d’angoixa, pendent d’un possible indult o d’un canvi de presoners —que havien de- manat, entre d’altres, algunes de les més importants personalitats catòliques del món—, va ser afusellat a Burgos.
L’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera ordenat pel mateix general Franco, per les circumstàncies que en ell concor- rien, és un dels fets que contribueixen a explicar què ha estat el franquisme. Per això, sense conèixer-lo no es podrà comprendre, en tota la seva profunditat i abast, un dels aspectes fonamentals de la guerra d’Espanya i del règim franquista: l’odi contra Cata- lunya i contra tota expressió de catalanitat.
Carrasco i Formiguera era una personalitat catalana que no podia pas ser qualificada de «roja». No era anarquista, ni comu- nista, ni socialista, i ni tan sols era home d’esquerra. En les elec- cions generals del 16 de febrer de 1936, ni ell, ni el partit polític en el qual militava, Unió Democràtica de Catalunya, no havien format part del Front d’Esquerres de Catalunya, coalició electo- ral equivalent al Front Popular d’Espanya. Políticament, era re- publicà, nacionalista català i el dirigent més popular del partit català d’inspiració democratacristiana, fundat a finals de l’any 1931.1 Era també conegut com un home profundament cristià; sent diputat a les Corts Constituents de la República espanyola, s’havia destacat per la seva defensa de l’Església catòlica, i dels ordes i congregacions religiosos, i, molt especialment, dels jesuï- tes, dels quals havia estat alumne i continuava sent un gran amic i defensor. Precisament, la seva defensa dels jesuïtes a les Corts Constituents de la República, que es va fer famosa, provocà que Carrasco i Formiguera sofrís persecució, a Barcelona, durant els primers mesos caòtics que seguiren a l’alçament militar del juliol de 1936, per part de grups d’anarquistes de la FAI i d’altres ex- tremistes, que posaren talment en perill la seva vida, que l’obliga- ren a expatriar-se i traslladar-se a viure al territori d’Euskadi.

Tanmateix, a despit d’aquests antecedents, Carrasco i Formi- guera —fet presoner quan per segona vegada es dirigia a Euska- di, per via marítima—, va ser condemnat a mort i executat per or- dre personal del general Franco, que es presentava davant el món com a defensor del catolicisme i propulsor de l’anomenada Santa Cruzada. Quina raó explica l’afusellament d’aquest destacat catò- lic català? La mateixa que explica, per exemple, l’afusellament de sacerdots bascos pels franquistes: l’odi del franquisme contra la identitat nacional dels pobles de Catalunya i d’Euskadi.
La majoria d’historiadors i comentaristes de la guerra d’Es- panya han oblidat fins ara que una de les causes principals que desencadenaren l’alçament militar va ser precisament la decisió del feixisme espanyol i de la dreta més reaccionària d’Espanya d’a- cabar per sempre més amb la personalitat nacional dels pobles català, basc i gallec. Aquest oblit és greu, car, sense tenir-ho en
compte, no es pot arribar a comprendre la realitat total d’aque- lla guerra.2
Ser catalanista, ser nacionalista català, ser simplement auto- nomista, als ulls dels franquistes equivalia a ser separatista, i ser separatista era el major crim que es podia cometre. Per aquest crim —segons ells—, no podia existir ni pietat ni perdó. Així ho declarava el segon punt del programa del partit Falange Españo- la y de las JONS, que el nou Estat franquista va adoptar, en dir: «Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Per això, l’escriptor falangista García Venero, en plena guerra, podia escriure, sota el pseudònim de Tresgallo de Souza, els mots següents:

El separatista es el español de geografía, el español irremediable. Todos los demás españoles, con tal que no hayan delinquido, pueden salvarse, espiritualmente. Quien no puede salvarse es el separatista. Éste se halla condenado, moral y materialmente. Para el separatista, no podemos sentir piedad. Es la bestia negra del drama español.

Per Manuel Carrasco i Formiguera —com per tants altres milers de catalans, bascos i gallecs, que volien la llibertat nacional de llur poble—, el franquisme no va sentir cap mena de pietat.

L’ODI DEL FRANQUISME CONTRA CATALUNYA

El dia 9 d’abril de 1938, quan feia gairebé dos anys que durava la guerra d’Espanya, Manuel Carrasco i Formiguera era afusellat a la ciutat de Burgos. Havia estat fet presoner, a primers del mes de març de 1937, per les forces navals del general Franco, en apres- sar la nau mercant basca Galdames, en què Carrasco, amb la seva família, es traslladava de França a Bilbao, la capital del govern au- tònom d’Euskadi. Empresonat al penal de Burgos, al cap de cinc mesos va ser jutjat en un consell de guerra sumaríssim i condem- nat a mort. Després de viure més de set mesos d’angoixa, pendent d’un possible indult o d’un canvi de presoners —que havien de- manat, entre d’altres, algunes de les més importants personalitats catòliques del món—, va ser afusellat a Burgos.
L’afusellament de Manuel Carrasco i Formiguera ordenat pel mateix general Franco, per les circumstàncies que en ell concor- rien, és un dels fets que contribueixen a explicar què ha estat el franquisme. Per això, sense conèixer-lo no es podrà comprendre, en tota la seva profunditat i abast, un dels aspectes fonamentals de la guerra d’Espanya i del règim franquista: l’odi contra Cata- lunya i contra tota expressió de catalanitat.
Carrasco i Formiguera era una personalitat catalana que no podia pas ser qualificada de «roja». No era anarquista, ni comu- nista, ni socialista, i ni tan sols era home d’esquerra. En les elec- cions generals del 16 de febrer de 1936, ni ell, ni el partit polític en el qual militava, Unió Democràtica de Catalunya, no havien format part del Front d’Esquerres de Catalunya, coalició electo- ral equivalent al Front Popular d’Espanya. Políticament, era re- publicà, nacionalista català i el dirigent més popular del partit català d’inspiració democratacristiana, fundat a finals de l’any 1931.1 Era també conegut com un home profundament cristià; sent diputat a les Corts Constituents de la República espanyola, s’havia destacat per la seva defensa de l’Església catòlica, i dels ordes i congregacions religiosos, i, molt especialment, dels jesuï- tes, dels quals havia estat alumne i continuava sent un gran amic i defensor. Precisament, la seva defensa dels jesuïtes a les Corts Constituents de la República, que es va fer famosa, provocà que Carrasco i Formiguera sofrís persecució, a Barcelona, durant els primers mesos caòtics que seguiren a l’alçament militar del juliol de 1936, per part de grups d’anarquistes de la FAI i d’altres ex- tremistes, que posaren talment en perill la seva vida, que l’obliga- ren a expatriar-se i traslladar-se a viure al territori d’Euskadi.

Tanmateix, a despit d’aquests antecedents, Carrasco i Formi- guera —fet presoner quan per segona vegada es dirigia a Euska- di, per via marítima—, va ser condemnat a mort i executat per or- dre personal del general Franco, que es presentava davant el món com a defensor del catolicisme i propulsor de l’anomenada Santa Cruzada. Quina raó explica l’afusellament d’aquest destacat catò- lic català? La mateixa que explica, per exemple, l’afusellament de sacerdots bascos pels franquistes: l’odi del franquisme contra la identitat nacional dels pobles de Catalunya i d’Euskadi.
La majoria d’historiadors i comentaristes de la guerra d’Es- panya han oblidat fins ara que una de les causes principals que desencadenaren l’alçament militar va ser precisament la decisió del feixisme espanyol i de la dreta més reaccionària d’Espanya d’a- cabar per sempre més amb la personalitat nacional dels pobles català, basc i gallec. Aquest oblit és greu, car, sense tenir-ho en
compte, no es pot arribar a comprendre la realitat total d’aque- lla guerra.2
Ser catalanista, ser nacionalista català, ser simplement auto- nomista, als ulls dels franquistes equivalia a ser separatista, i ser separatista era el major crim que es podia cometre. Per aquest crim —segons ells—, no podia existir ni pietat ni perdó. Així ho declarava el segon punt del programa del partit Falange Españo- la y de las JONS, que el nou Estat franquista va adoptar, en dir: «Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos». Per això, l’escriptor falangista García Venero, en plena guerra, podia escriure, sota el pseudònim de Tresgallo de Souza, els mots següents:

El separatista es el español de geografía, el español irremediable. Todos los demás españoles, con tal que no hayan delinquido, pueden salvarse, espiritualmente. Quien no puede salvarse es el separatista. Éste se halla condenado, moral y materialmente. Para el separatista, no podemos sentir piedad. Es la bestia negra del drama español.

Per Manuel Carrasco i Formiguera —com per tants altres milers de catalans, bascos i gallecs, que volien la llibertat nacional de llur poble—, el franquisme no va sentir cap mena de pietat.