On va el món?

La interdependència passat/present/futur

La prospectiva dels anys seixanta establia que el passat era
arxiconegut, que el present era evidentment conegut, que la
base de les nostres societats era estable i que, sobre aquests
fonaments consolidats, el futur es forjava en i a través del
desenvolupament de les tendències dominants de l’econo-
mia, de la tècnica, de la ciència. D’aquesta manera, el pensa-
ment tecnoburocràtic creia que podia preveure el futur.
Creia, fins i tot, des del seu optimisme fràgil, que el segle xxi
recolliria els fruits madurs del progrés de la humanitat.
Però, de fet, els prospectivistes han edificat un futur imagi-
nari a partir d’un present abstracte. Un pseudopresent en-
greixat amb hormones els ha servit de futur. Les eines tos-
ques, mutilades, mutiladores que els permeten percebre,
concebre la realitat els han encegat no solament davant de
l’imprevisible, sinó també del previsible. No em resisteixo al
plaer de recitar l’expert dels experts, Robert Gibrat, presi-
dent de Sociétés statistiques de France: «Els experts s’han
equivocat regularment els darrers vint anys.»
Per concebre l’esdevenidor històric, cal, novament i sobre-
tot, substituir la concepció simplista imperant per una con-
cepció complexa. La concepció simplista creu que passat i
present són coneguts, que els factors d’evolució són cone-
guts, que la causalitat és lineal i, per tant, que el futur és
predictible.

En realitat, sempre hi ha un joc retroactiu entre present i
passat en què no solament el passat contribueix al coneixe-
ment del present, cosa que és evident, sinó també les expe-
riències del present contribueixen al coneixement del passat
i, d’aquesta manera, el transformen.

El passat es construeix a partir del present, que selecciona el
que, des de la seva òptica, és històric, és a dir, precisament el
que, en el passat, s’ha desenvolupat per produir el present.
Així, la retrospectiva fa contínuament –i amb tota seguretat–
prospectiva: l’historiador que tracta el període 1787-1788pre-
veu amb perspicàcia el que, en els fets esdevinguts aquells
anys, prepara l’esclat ulterior (sens dubte totalment ignorat
pels actors i els testimonis d’aquesta etapa prerevolucionà-
ria). Així, el passat adquireix sentit a partir de la mirada pos-
terior que li dóna el sentit de la història. Se’n deriva una ra-
cionalització incessant i inconscient, que recupera l’atzar en
forma de necessitat, transforma l’imprevist en probable i
anorrea el possible no realitzat davant de l’inevitable de l’es-
evingut.

A més, com que el present es modifica i les expe-
riències se succeeixen, a cada nou present, es produeix una
refocalització que modifica el passat, com s’ha vist perfecta-
ment en el cas de la Revolució Francesa, no tan sols descrita
repetidament al segle xix, sinó més que mai reescrita al se-
gle xxa través de les experiències del socialisme (Jaurès), del
bolxevisme (Mathiez), de l’estalinisme (Soboul), del movi-
ment llibertari (Guérin), de la desestalinització (Furet/Richet).1
Així doncs, descobrim un esvoranc en el passat, al qual li co-
rrespon un esvoranc en el present: el coneixement del present
necessita el coneixement del passat, que necessita el coneixe-
ment del present.

D’altra banda, i sobretot, la il.lusió més gran és creure que
coneixem el present perquè hi som. Tot l’esforç d’aquest lli-
bre, en certa mesura, es consagra a la dificultat de determi-
nar l’aspecte del present.

I el futur neix del present. Això vol dir que la primera difi-
cultat a l’hora de pensar el futur és la dificultat de pensar el
present. L’encegament davant del present ens fa ipso facto
cecs davant del futur. Així, es va fer palès, després del 1950,
que fèiem dependre la nostra economia del petroli, que de-
penia de nacions cada vegada menys dependents de l’Occi-
dent, el qual es tornava vitalment dependent del que antiga-
ment estava sota la seva dependència. El que sorprèn és que,
amb alguna excepció (Louis Armand), això passava des-
apercebut i quedava exclòs de les previsions de l’època. Així
doncs, la perspectiva sobre el present és necessària en tota
prospectiva.

Però no n’hi ha prou a pensar correctament el present per
ser capaç de preveure el futur. Certament, l’estat del món
present conté en potència els estats del món futur. Però
conté gèrmens microscòpics que s’han de desenvolupar i
que encara són invisibles als nostres ulls. D’altra banda, en-
cara que depenguin de condicions preexistents, que, per
tant, ja existeixen en el present, les futures innovacions,
invencions i creacions encara no es poden concebre abans
de la seva aparició (només es poden imaginar eventual-
ment les conseqüències de les creacions/invencions ac-
tuals). Aquesta part decisiva del futur, doncs, encara no ha
pres cap forma en el brou de cultiu del present. El futur,
abans que arribi, ja hi és (com ho demostra l’exemple de la
nostra dependència energètica) al mateix temps que encara
no hi és. El futur serà un còctel desconegut entre el previsi-
ble i l’imprevisible. A tot això hem d’afegir que el futur és
necessari per al coneixement del present.

És el que practica-
rà la selecció en el garbuix d’accions, interaccions, retroac-
cions que constitueixen el present. És el que ens desvelarà
els autèntics operadors del futur. A la llum del futur que es-
devé present i que fa del present un passat, els actors princi-
pals del present s’endinsen en l’ombra, es converteixen en
comparses, en papers secundaris, mentre que surten de
l’ombra, d’entre bastidors, de sota de les taules, de rere les
cortines, els veritables protagonistes del joc del temps.
Així doncs, el coneixement del present és necessari per al
coneixement del futur, el qual és necessari per al coneixe-
ment del present.

Això vol dir que el coneixement del passat i del present té
llacunes, com en té el coneixement del futur, i que aquests
coneixements són interdependents: el coneixement del pas-
sat se subordina al present, el coneixement del qual se sub-
ordina al futur.

On va el món?

La interdependència passat/present/futur

La prospectiva dels anys seixanta establia que el passat era
arxiconegut, que el present era evidentment conegut, que la
base de les nostres societats era estable i que, sobre aquests
fonaments consolidats, el futur es forjava en i a través del
desenvolupament de les tendències dominants de l’econo-
mia, de la tècnica, de la ciència. D’aquesta manera, el pensa-
ment tecnoburocràtic creia que podia preveure el futur.
Creia, fins i tot, des del seu optimisme fràgil, que el segle xxi
recolliria els fruits madurs del progrés de la humanitat.
Però, de fet, els prospectivistes han edificat un futur imagi-
nari a partir d’un present abstracte. Un pseudopresent en-
greixat amb hormones els ha servit de futur. Les eines tos-
ques, mutilades, mutiladores que els permeten percebre,
concebre la realitat els han encegat no solament davant de
l’imprevisible, sinó també del previsible. No em resisteixo al
plaer de recitar l’expert dels experts, Robert Gibrat, presi-
dent de Sociétés statistiques de France: «Els experts s’han
equivocat regularment els darrers vint anys.»
Per concebre l’esdevenidor històric, cal, novament i sobre-
tot, substituir la concepció simplista imperant per una con-
cepció complexa. La concepció simplista creu que passat i
present són coneguts, que els factors d’evolució són cone-
guts, que la causalitat és lineal i, per tant, que el futur és
predictible.

En realitat, sempre hi ha un joc retroactiu entre present i
passat en què no solament el passat contribueix al coneixe-
ment del present, cosa que és evident, sinó també les expe-
riències del present contribueixen al coneixement del passat
i, d’aquesta manera, el transformen.

El passat es construeix a partir del present, que selecciona el
que, des de la seva òptica, és històric, és a dir, precisament el
que, en el passat, s’ha desenvolupat per produir el present.
Així, la retrospectiva fa contínuament –i amb tota seguretat–
prospectiva: l’historiador que tracta el període 1787-1788pre-
veu amb perspicàcia el que, en els fets esdevinguts aquells
anys, prepara l’esclat ulterior (sens dubte totalment ignorat
pels actors i els testimonis d’aquesta etapa prerevolucionà-
ria). Així, el passat adquireix sentit a partir de la mirada pos-
terior que li dóna el sentit de la història. Se’n deriva una ra-
cionalització incessant i inconscient, que recupera l’atzar en
forma de necessitat, transforma l’imprevist en probable i
anorrea el possible no realitzat davant de l’inevitable de l’es-
evingut.

A més, com que el present es modifica i les expe-
riències se succeeixen, a cada nou present, es produeix una
refocalització que modifica el passat, com s’ha vist perfecta-
ment en el cas de la Revolució Francesa, no tan sols descrita
repetidament al segle xix, sinó més que mai reescrita al se-
gle xxa través de les experiències del socialisme (Jaurès), del
bolxevisme (Mathiez), de l’estalinisme (Soboul), del movi-
ment llibertari (Guérin), de la desestalinització (Furet/Richet).1
Així doncs, descobrim un esvoranc en el passat, al qual li co-
rrespon un esvoranc en el present: el coneixement del present
necessita el coneixement del passat, que necessita el coneixe-
ment del present.

D’altra banda, i sobretot, la il.lusió més gran és creure que
coneixem el present perquè hi som. Tot l’esforç d’aquest lli-
bre, en certa mesura, es consagra a la dificultat de determi-
nar l’aspecte del present.

I el futur neix del present. Això vol dir que la primera difi-
cultat a l’hora de pensar el futur és la dificultat de pensar el
present. L’encegament davant del present ens fa ipso facto
cecs davant del futur. Així, es va fer palès, després del 1950,
que fèiem dependre la nostra economia del petroli, que de-
penia de nacions cada vegada menys dependents de l’Occi-
dent, el qual es tornava vitalment dependent del que antiga-
ment estava sota la seva dependència. El que sorprèn és que,
amb alguna excepció (Louis Armand), això passava des-
apercebut i quedava exclòs de les previsions de l’època. Així
doncs, la perspectiva sobre el present és necessària en tota
prospectiva.

Però no n’hi ha prou a pensar correctament el present per
ser capaç de preveure el futur. Certament, l’estat del món
present conté en potència els estats del món futur. Però
conté gèrmens microscòpics que s’han de desenvolupar i
que encara són invisibles als nostres ulls. D’altra banda, en-
cara que depenguin de condicions preexistents, que, per
tant, ja existeixen en el present, les futures innovacions,
invencions i creacions encara no es poden concebre abans
de la seva aparició (només es poden imaginar eventual-
ment les conseqüències de les creacions/invencions ac-
tuals). Aquesta part decisiva del futur, doncs, encara no ha
pres cap forma en el brou de cultiu del present. El futur,
abans que arribi, ja hi és (com ho demostra l’exemple de la
nostra dependència energètica) al mateix temps que encara
no hi és. El futur serà un còctel desconegut entre el previsi-
ble i l’imprevisible. A tot això hem d’afegir que el futur és
necessari per al coneixement del present.

És el que practica-
rà la selecció en el garbuix d’accions, interaccions, retroac-
cions que constitueixen el present. És el que ens desvelarà
els autèntics operadors del futur. A la llum del futur que es-
devé present i que fa del present un passat, els actors princi-
pals del present s’endinsen en l’ombra, es converteixen en
comparses, en papers secundaris, mentre que surten de
l’ombra, d’entre bastidors, de sota de les taules, de rere les
cortines, els veritables protagonistes del joc del temps.
Així doncs, el coneixement del present és necessari per al
coneixement del futur, el qual és necessari per al coneixe-
ment del present.

Això vol dir que el coneixement del passat i del present té
llacunes, com en té el coneixement del futur, i que aquests
coneixements són interdependents: el coneixement del pas-
sat se subordina al present, el coneixement del qual se sub-
ordina al futur.