El laberint: una qüestió pluridisciplinar


Laberint i Enciclopèdia

Tornem a començar, com si la introducció hagués consistit en un bucle que ens torna a deixar amb la paraula «laberint», i amb Paul Valéry, però el Valéry que escrivia en un dels seus Cahiers dedicat al llenguatge:

'El diccionari respon a la qüestió: què significa tal paraula? –no respon pas a la inversa: quina és la paraula que significa tal cosa? Hi ha diccionaris Paraula-idea, no n’hi ha Idea-paraula–. Com sortir-se’n? Per via d’enciclopèdia.'

Umberto Eco ha publicat un seguit d’escrits destinats a esbrinar la diferència
entre el model «diccionari» (que postula una competència ideal en l’usuari) i el model «enciclopèdia» (que advoca per una competència històrica, socialitzada i en moviment perpetu). A «L’Antiporfirio» (1983), text on sintetitza aquests estudis, Eco escriu:

'L’enciclopèdia no es presenta mai com una representació definitiva i tancada: una representació enciclopèdica no és mai global, sinó sempre local, apareix en cada cas revestida amb determinats contextos i circumstàncies. (...) El projecte que tendeix a substituir el diccionari per l’enciclopèdia es troba governat per una metafísica molt influent; aquesta podria representar-se a través de la metàfora del laberint, que a la vegada remet al model topològic de la xarxa pluridimensional.'

L’elaboració teòrica d’Eco és coetània, al seu país, a la reedició de l’Enciclopèdia per antonomàsia, la de Diderot i D’Alembert (1970-1980) i a la publicació de l’Enciclopedia Einaudi (1977-1984). A més, l’any 1979 l’editor Franco Maria Ricci publica Essais et notes sur l’Encyclopédie de Diderot et d’Alembert, un volum amb pròleg de Jorge Luis Borges destinat a complementar l’exquisida reedició de la magna obra del Segle de les Llums (cinc volums de textos coordinats per Borges i dotze volums de planxes sota la direcció de Barthes).
Precisament va ser en el Discurs preliminar del primer volum de l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers (1751-1772), on D’Alembert va establir la vinculació entre laberint i enciclopèdia que Eco reutilitza més de dos segles després:

'El sistema general de les ciències i de les arts és una mena de laberint de camí tortuós on la intel·ligència s’interna sense conèixer bé el camí (...) l’ordre enciclopèdic dels nostres coneixements consisteix a reunir-los en el menor espai possible, i a situar, per dir-ho així, el filòsof per sobre d’aquest vast laberint en un mirador prou elevat des d’on pugui observar alhora les ciències i les arts principals; veure d’una ullada els objectes de les seves especulacions i les operacions que poden fer-se sobre aquests objectes; distingir les branques generals dels coneixements humans, els punts que les separen o que les uneixen; i entreveure de vegades els camins secrets que les acosten.

'

El 1979 es publica també el vuitè volum (Labirinto-Memoria) de l’Enciclopedia Einaudi, complex projecte enciclopèdic dirigit per Ruggero Romano amb la col·laboració d’eminents escriptors, historiadors, filòsofs i científics (Jacques Le Goff, René Thom, Ilia Prigogine i els citats Barthes i Eco entre altres) encarregats de la redacció de les 556 veus que s’agrupen en catorze volums. Una mostra del caràcter autoreflexiu de l’Enciclopedia Einaudi és el fet que la primera veu –trencant l’ordenació alfabètica del conjunt– sigui precisament «Enciclopedia», un assaig sobre l’evolució al llarg del temps dels pressupòsits teòrics i concrecions pràctiques d’aquests «encadenaments de coneixements». Aquest article, que evidentment té en compte les consideracions de D’Alembert, conclou: «en la tensió entre unitat (de l’arbre, mapa o xarxa) i la multiplicitat (del coneixement, selva o laberint) resta individuat l’espai en què en tot moment s’inscriu l’enciclopèdia, condició de la seva
possibilitat i possibilitat de la seva realització».
L’ambició epistemològica i el rigor metodològic d’una obra que pretén articular
la xarxa del saber contemporani es posa de manifest especialment en el volum
quinzè (Sistematica: a través de 73 breus assajos s’expliciten les relacions internes entre els 556 termes) i el setzè i últim, que conté els índexs i on destaquen les «zones de lectura», que, sota la forma de mapes conceptuals, gràfics o taules de correspondències, representen els itineraris encreuats que uneixen les diferents veus, agrupades en 73 zones que delimiten els conceptes que guien la Sistematica, de manera que en conjunt proporcionen les coordenades necessàries per travessar el laberint enciclopèdic sense sentir-s’hi extraviat.
El matemàtic Pierre Rosenstiehl és l’autor de la veu «Labirinto» que obre el
volum vuitè de l’enciclopèdia. Ja en el primer paràgraf exposa la seva tesi: «en una paraula, la tesi serà: la problemàtica de Teseu que resol el seu laberint figura als prolegòmens dels futurs desafiaments de la ciència de les organitzacions naturals i artificials». Com totes les veus de l’enciclopèdia, acaba amb un resum del seu contingut en què s’indiquen en negreta les veus relacionades, recurs que és un clar precedent dels hipertextos interactius que, on-line o en CD-ROM –l’Academic American Ency clopedia (1986) seria la primera enciclopèdia en aquest suport–, suposen l’últim avatar dels projectes enciclopèdics:

'El laberint representa l’essència dels sistemes reticulats acentrats (cfr. centrat/acentrat, xarxa, sistema) en què qualsevol decisió es pren localment. Alhora, el problema és el de comprendre en quina mesura un «viatger» a l’interior del laberint, dotat només de percepció local, és capaç d’una acció global que li eviti infinits recorreguts (cfr.

local/global, càlcul, algorisme,
autòmat).
Des del punt de vista extern de l’«arquitecte» del laberint és possible una classificació segons els mètodes de la topologia combinatòria (cfr. geometria i topologia). En general, des del punt de vista formal, «resoldre» el laberint significa explorar-lo tot i retrobar-se al punt de partida. A això s’adapten bé els mètodes combinatoris de la teoria de grafs i de les xarxes (cfr. combinatòria, graf, però també gramàtica, pel fet que és possible associar a qualsevol laberint una gramàtica generativa del tipus context-free).
Tanmateix, resolt el laberint, resta la metàfora (cfr. metàfora/metonímia) per la qual cada persona tendeix a mesurar el propi progrés amb el fet d’avançar en algun laberint; romanen així les contradiccions i les simbolitzacions de la mitologia, resta intacta la potència màgica del laberint (cfr. imatges, màgia, mite/rite, símbol).'

L’Enciclopedia Einaudi es fa ressò també de les múltiples representacions del
laberint, construït o metafòric, disperses en el temps i l’espai. A més de les setze figures que acompanyen el text de Rosenstiehl, el laberint es converteix en el centre de l’especulació visual a les 24 il·lustracions6 que figuren en la Sistematica i que es comenten en un breu text sota el títol Il sapere è un labirinto, on s’argumenta que la incapacitat del nostre temps d’individuar vertaders i propis «tipus» de laberints ens indica que ens trobem immersos en un laberint sense forma i sense itineraris que ens mostra la fallida d’una il·lusió, la il·lusió que la realitat fos indubtablement complexa però intel·ligible a partir d’un centre que donés sentit als recorreguts interns aparentment confusos. Una declaració certament postmoderna.

El laberint: una qüestió pluridisciplinar


Laberint i Enciclopèdia

Tornem a començar, com si la introducció hagués consistit en un bucle que ens torna a deixar amb la paraula «laberint», i amb Paul Valéry, però el Valéry que escrivia en un dels seus Cahiers dedicat al llenguatge:

'El diccionari respon a la qüestió: què significa tal paraula? –no respon pas a la inversa: quina és la paraula que significa tal cosa? Hi ha diccionaris Paraula-idea, no n’hi ha Idea-paraula–. Com sortir-se’n? Per via d’enciclopèdia.'

Umberto Eco ha publicat un seguit d’escrits destinats a esbrinar la diferència
entre el model «diccionari» (que postula una competència ideal en l’usuari) i el model «enciclopèdia» (que advoca per una competència històrica, socialitzada i en moviment perpetu). A «L’Antiporfirio» (1983), text on sintetitza aquests estudis, Eco escriu:

'L’enciclopèdia no es presenta mai com una representació definitiva i tancada: una representació enciclopèdica no és mai global, sinó sempre local, apareix en cada cas revestida amb determinats contextos i circumstàncies. (...) El projecte que tendeix a substituir el diccionari per l’enciclopèdia es troba governat per una metafísica molt influent; aquesta podria representar-se a través de la metàfora del laberint, que a la vegada remet al model topològic de la xarxa pluridimensional.'

L’elaboració teòrica d’Eco és coetània, al seu país, a la reedició de l’Enciclopèdia per antonomàsia, la de Diderot i D’Alembert (1970-1980) i a la publicació de l’Enciclopedia Einaudi (1977-1984). A més, l’any 1979 l’editor Franco Maria Ricci publica Essais et notes sur l’Encyclopédie de Diderot et d’Alembert, un volum amb pròleg de Jorge Luis Borges destinat a complementar l’exquisida reedició de la magna obra del Segle de les Llums (cinc volums de textos coordinats per Borges i dotze volums de planxes sota la direcció de Barthes).
Precisament va ser en el Discurs preliminar del primer volum de l’Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers (1751-1772), on D’Alembert va establir la vinculació entre laberint i enciclopèdia que Eco reutilitza més de dos segles després:

'El sistema general de les ciències i de les arts és una mena de laberint de camí tortuós on la intel·ligència s’interna sense conèixer bé el camí (...) l’ordre enciclopèdic dels nostres coneixements consisteix a reunir-los en el menor espai possible, i a situar, per dir-ho així, el filòsof per sobre d’aquest vast laberint en un mirador prou elevat des d’on pugui observar alhora les ciències i les arts principals; veure d’una ullada els objectes de les seves especulacions i les operacions que poden fer-se sobre aquests objectes; distingir les branques generals dels coneixements humans, els punts que les separen o que les uneixen; i entreveure de vegades els camins secrets que les acosten.

'

El 1979 es publica també el vuitè volum (Labirinto-Memoria) de l’Enciclopedia Einaudi, complex projecte enciclopèdic dirigit per Ruggero Romano amb la col·laboració d’eminents escriptors, historiadors, filòsofs i científics (Jacques Le Goff, René Thom, Ilia Prigogine i els citats Barthes i Eco entre altres) encarregats de la redacció de les 556 veus que s’agrupen en catorze volums. Una mostra del caràcter autoreflexiu de l’Enciclopedia Einaudi és el fet que la primera veu –trencant l’ordenació alfabètica del conjunt– sigui precisament «Enciclopedia», un assaig sobre l’evolució al llarg del temps dels pressupòsits teòrics i concrecions pràctiques d’aquests «encadenaments de coneixements». Aquest article, que evidentment té en compte les consideracions de D’Alembert, conclou: «en la tensió entre unitat (de l’arbre, mapa o xarxa) i la multiplicitat (del coneixement, selva o laberint) resta individuat l’espai en què en tot moment s’inscriu l’enciclopèdia, condició de la seva
possibilitat i possibilitat de la seva realització».
L’ambició epistemològica i el rigor metodològic d’una obra que pretén articular
la xarxa del saber contemporani es posa de manifest especialment en el volum
quinzè (Sistematica: a través de 73 breus assajos s’expliciten les relacions internes entre els 556 termes) i el setzè i últim, que conté els índexs i on destaquen les «zones de lectura», que, sota la forma de mapes conceptuals, gràfics o taules de correspondències, representen els itineraris encreuats que uneixen les diferents veus, agrupades en 73 zones que delimiten els conceptes que guien la Sistematica, de manera que en conjunt proporcionen les coordenades necessàries per travessar el laberint enciclopèdic sense sentir-s’hi extraviat.
El matemàtic Pierre Rosenstiehl és l’autor de la veu «Labirinto» que obre el
volum vuitè de l’enciclopèdia. Ja en el primer paràgraf exposa la seva tesi: «en una paraula, la tesi serà: la problemàtica de Teseu que resol el seu laberint figura als prolegòmens dels futurs desafiaments de la ciència de les organitzacions naturals i artificials». Com totes les veus de l’enciclopèdia, acaba amb un resum del seu contingut en què s’indiquen en negreta les veus relacionades, recurs que és un clar precedent dels hipertextos interactius que, on-line o en CD-ROM –l’Academic American Ency clopedia (1986) seria la primera enciclopèdia en aquest suport–, suposen l’últim avatar dels projectes enciclopèdics:

'El laberint representa l’essència dels sistemes reticulats acentrats (cfr. centrat/acentrat, xarxa, sistema) en què qualsevol decisió es pren localment. Alhora, el problema és el de comprendre en quina mesura un «viatger» a l’interior del laberint, dotat només de percepció local, és capaç d’una acció global que li eviti infinits recorreguts (cfr.

local/global, càlcul, algorisme,
autòmat).
Des del punt de vista extern de l’«arquitecte» del laberint és possible una classificació segons els mètodes de la topologia combinatòria (cfr. geometria i topologia). En general, des del punt de vista formal, «resoldre» el laberint significa explorar-lo tot i retrobar-se al punt de partida. A això s’adapten bé els mètodes combinatoris de la teoria de grafs i de les xarxes (cfr. combinatòria, graf, però també gramàtica, pel fet que és possible associar a qualsevol laberint una gramàtica generativa del tipus context-free).
Tanmateix, resolt el laberint, resta la metàfora (cfr. metàfora/metonímia) per la qual cada persona tendeix a mesurar el propi progrés amb el fet d’avançar en algun laberint; romanen així les contradiccions i les simbolitzacions de la mitologia, resta intacta la potència màgica del laberint (cfr. imatges, màgia, mite/rite, símbol).'

L’Enciclopedia Einaudi es fa ressò també de les múltiples representacions del
laberint, construït o metafòric, disperses en el temps i l’espai. A més de les setze figures que acompanyen el text de Rosenstiehl, el laberint es converteix en el centre de l’especulació visual a les 24 il·lustracions6 que figuren en la Sistematica i que es comenten en un breu text sota el títol Il sapere è un labirinto, on s’argumenta que la incapacitat del nostre temps d’individuar vertaders i propis «tipus» de laberints ens indica que ens trobem immersos en un laberint sense forma i sense itineraris que ens mostra la fallida d’una il·lusió, la il·lusió que la realitat fos indubtablement complexa però intel·ligible a partir d’un centre que donés sentit als recorreguts interns aparentment confusos. Una declaració certament postmoderna.