DIA 6 DE JUNY, DIJOUS. PALERM, ROMA, MOSCOU

ELPOLICIA ROMÀ
La cara de noiet, tota ingenuïtat, innocència i puresa, que tenia el policia apostat a la porta del cafè, a l’aeroport de Fiumicino, amb el subfusell a punt –segons em sembla que en diuen, d’aquesta maquineta de canó curtet que escup les bales a raig fet, a la babalà, amb la qual cosa no cal esforçar-se a afinar la punteria perquè en surten tantes, de bales, i tan a la bona de Déu, que alguna arriba a la destinació per a la qual fou pensada–, t’ha recordat les dels teus alumnes d’antany, els de la classe de primer curs d’universitat, tots tan joves, gairebé infants, any rere any sempre iguals a ells mateixos, el tracte amb els quals conferia elasticitat als teus tendrums i t’induïa a la temptació de creure que el temps no passa, Faust casolà que et senties pels passadissos de la facultat. És com un d’aquells, el noiet d’ara, tan pur, amb la maneta damunt l’arma i el ditet a punt per a sembrar la llavor d’anihilació; no, ell et dirà que no si et diu res, que no és per a sembrar res, que és per a guardar un ordre que és l’ordre, el sagrat, l’ineluctable, el ditet a punt i la boca de l’arma assenyalant-te, a tu, quan passes. Et fa present una vegada més que la puresa és font de destrucció, que sempre ho ha estat, i que t’esperis que va per a llarg. El noiet del subfusell te’l trobes quan ja has passat pel control de passaports on el funcionari té el llibre dels elegits, gruixut com un tractat d’alguna ciència antiga fecunda de teoremes, dels elegits que cal vigilar, excèntrics, fora del comú, inventors d’utopies, desestabilitzadors de tota mena, però que la societat necessita per a sentir-se dignificada i sòlida.

L’HOSTESSA, EMPÈDOCLES I PIRANDELLO
De Punta Raisi a Sicília passes vers Fiumicino i després vers Linate, a Milà; aquests saltets de llagosta et permeten d’admirar hostesses diverses, les que donen al viatge aquell punt de voluptat per la qual Baudelaire clamava. No, no és pas d’aquesta del poeta, ara, sinó una voluptat d’aquella mena que tota la hi poses tu mateix, ja que de l’altra part tot és professionalitat: l’empresa ha contractat amb instruccions concretes un dissenyador per als uniformes que aquestes noies duen, l’empresa s’ha fet establir per una oficina ad hoc allò que hom designa ara amb el nom de «perfil», el que aquestes noies han de satisfer, l’empresa les ha tretes d’una escola on els han ensenyat a fer dels marges de la professionalitat muralla, com aquella amabilitat que es troba en funcionaris (i àdhuc en passavolants) anglosaxons i que només és exercici de la professió o d’allò que ells creuen bona educació, i que a voltes et fa arribar, exasperat, a sortir al vespre al mig del carrer a cridar i xisclar i clamar al cel, a reivindicar el dret a ésser maltractat per algú alguna vegada, com correspon, perquè l’absència de sentiments és sempre un sentiment negatiu i genera animadversió, i tu esperes, tu, que vas pel món buscant

un lloc on ajeure’t a reposar, que en el món dels sentiments tot sigui positiu, com ho eren la calor i el fred, la humitat i la sequera, totes quatre, les propietats que servien per a definir els quatre elements dels antics. Com es podria acceptar, com, que un d’aquests elements contingués un contingut d’una propietat sense cos propi, com, que fos només un reflex d’un forat ple d’absències i prou, com? A Punta Raisi ens envolem de la terra d’Empèdocles, l’immortal, que d’aquests elements en féu doctrina, que deixà una sandàlia quan s’envolà,ell,vers altres vides, encara que alguns creuen que s’hi llançà, ell, al cràter de l’Etna. Per què deixar una sandàlia com a testimoni d’un suïcidi o d’una caiguda? Simplement, entrà voluntàriament al forat del foc ,i hi entrà descalç, per demostrar-se a ell mateix la seva incombustibilitat, la seva condició de demiürg, de geni local; ha d’ésser així i no d’altra manera. Deixà enrere dues sandàlies,l’atabalament de qui trobà la primera fou causa que la segona passés inadvertida. Ara el port de Girgenti obert a l’aspre mar africà duu el seu nom –i no el de Pirandello–, la seva protecció divina ha fet que hi florissin grues forçudes i plomes esveltes i palanquis automatitzats regits per ordinadors, que hi pul·lulessin vagonetes, braus banyuts, robots de tots els calibres i condicions per a totes les capacitats, sense que hom sàpiga a què treu cap tot això, si es mira amb l’òptica que correspon des del pi del mestre nou, Pirandello, on reposaren les seves cendres, que han esdevingut ja novament terra fèrtil.


EL POLICIA ROMÀ, II
A Fiumicino deixem enrere el policia efeb, les guàrdies suïsses, totes les restes que ens han deixat, catacumbes incloses, aquells constructors de futur que passaren fa segles, els que inventaren tot el muntatge de la màquina repressiva, tot, ja perfecte en el seu estat primigeni, perfeccionat després encara per tants d’altres, Fouché, el mestre discret, el primer, després també per altres de més truculents, estrenus, diletants incansables, com els ministres tan imaginatius de l’Alemanya hitleriana per exemple, també per tecnòcrates competentíssims com Dzerjinski i Beria, dels quals haurem de parlar més endavant, i per professionals, també, que hi han aplicat l’ordinador intrusiu i les bases de dades on som guardats, tots, vós, lector, també, no com un nombre subjecte d’estadística sinó cadascú amb tota la seva vida i els miracles que porta a coll, per si de cas. Ens volen a tots sotmesos a addiccions previstes, i aconseguiran tenir-nos-hi. A Fiumicino deixem l’efeb del subfusell i no volem pensar-hi més, i ens ve a la memòria aquell municipal dels mostatxos bismarckians que és qui manava allà al poble, i ens hi ve aquell vigilant de nit que mai no s’afaitava i que ens obria la porta de l’hostal quan l’autobús de línia, cançoner, ens feia arribar massa tard, algun d’aquells vespres feliços de quan anàvem al poble a festejar, i els efebs purs érem nosaltres, que fèiem

només la nostra via, que no ens ficàvem amb ningú, que xalàvem amb eutrapèlies desproveïdes de desori, que no ens ficàvem sucre al cafè, que fumàvem poc i a consciència i ens empassàvem el fum fins al fons del fons i l’exhalàvem després amb solemnitat i misteri, delicadament.

DIA 6 DE JUNY, DIJOUS. PALERM, ROMA, MOSCOU

ELPOLICIA ROMÀ
La cara de noiet, tota ingenuïtat, innocència i puresa, que tenia el policia apostat a la porta del cafè, a l’aeroport de Fiumicino, amb el subfusell a punt –segons em sembla que en diuen, d’aquesta maquineta de canó curtet que escup les bales a raig fet, a la babalà, amb la qual cosa no cal esforçar-se a afinar la punteria perquè en surten tantes, de bales, i tan a la bona de Déu, que alguna arriba a la destinació per a la qual fou pensada–, t’ha recordat les dels teus alumnes d’antany, els de la classe de primer curs d’universitat, tots tan joves, gairebé infants, any rere any sempre iguals a ells mateixos, el tracte amb els quals conferia elasticitat als teus tendrums i t’induïa a la temptació de creure que el temps no passa, Faust casolà que et senties pels passadissos de la facultat. És com un d’aquells, el noiet d’ara, tan pur, amb la maneta damunt l’arma i el ditet a punt per a sembrar la llavor d’anihilació; no, ell et dirà que no si et diu res, que no és per a sembrar res, que és per a guardar un ordre que és l’ordre, el sagrat, l’ineluctable, el ditet a punt i la boca de l’arma assenyalant-te, a tu, quan passes. Et fa present una vegada més que la puresa és font de destrucció, que sempre ho ha estat, i que t’esperis que va per a llarg. El noiet del subfusell te’l trobes quan ja has passat pel control de passaports on el funcionari té el llibre dels elegits, gruixut com un tractat d’alguna ciència antiga fecunda de teoremes, dels elegits que cal vigilar, excèntrics, fora del comú, inventors d’utopies, desestabilitzadors de tota mena, però que la societat necessita per a sentir-se dignificada i sòlida.

L’HOSTESSA, EMPÈDOCLES I PIRANDELLO
De Punta Raisi a Sicília passes vers Fiumicino i després vers Linate, a Milà; aquests saltets de llagosta et permeten d’admirar hostesses diverses, les que donen al viatge aquell punt de voluptat per la qual Baudelaire clamava. No, no és pas d’aquesta del poeta, ara, sinó una voluptat d’aquella mena que tota la hi poses tu mateix, ja que de l’altra part tot és professionalitat: l’empresa ha contractat amb instruccions concretes un dissenyador per als uniformes que aquestes noies duen, l’empresa s’ha fet establir per una oficina ad hoc allò que hom designa ara amb el nom de «perfil», el que aquestes noies han de satisfer, l’empresa les ha tretes d’una escola on els han ensenyat a fer dels marges de la professionalitat muralla, com aquella amabilitat que es troba en funcionaris (i àdhuc en passavolants) anglosaxons i que només és exercici de la professió o d’allò que ells creuen bona educació, i que a voltes et fa arribar, exasperat, a sortir al vespre al mig del carrer a cridar i xisclar i clamar al cel, a reivindicar el dret a ésser maltractat per algú alguna vegada, com correspon, perquè l’absència de sentiments és sempre un sentiment negatiu i genera animadversió, i tu esperes, tu, que vas pel món buscant

un lloc on ajeure’t a reposar, que en el món dels sentiments tot sigui positiu, com ho eren la calor i el fred, la humitat i la sequera, totes quatre, les propietats que servien per a definir els quatre elements dels antics. Com es podria acceptar, com, que un d’aquests elements contingués un contingut d’una propietat sense cos propi, com, que fos només un reflex d’un forat ple d’absències i prou, com? A Punta Raisi ens envolem de la terra d’Empèdocles, l’immortal, que d’aquests elements en féu doctrina, que deixà una sandàlia quan s’envolà,ell,vers altres vides, encara que alguns creuen que s’hi llançà, ell, al cràter de l’Etna. Per què deixar una sandàlia com a testimoni d’un suïcidi o d’una caiguda? Simplement, entrà voluntàriament al forat del foc ,i hi entrà descalç, per demostrar-se a ell mateix la seva incombustibilitat, la seva condició de demiürg, de geni local; ha d’ésser així i no d’altra manera. Deixà enrere dues sandàlies,l’atabalament de qui trobà la primera fou causa que la segona passés inadvertida. Ara el port de Girgenti obert a l’aspre mar africà duu el seu nom –i no el de Pirandello–, la seva protecció divina ha fet que hi florissin grues forçudes i plomes esveltes i palanquis automatitzats regits per ordinadors, que hi pul·lulessin vagonetes, braus banyuts, robots de tots els calibres i condicions per a totes les capacitats, sense que hom sàpiga a què treu cap tot això, si es mira amb l’òptica que correspon des del pi del mestre nou, Pirandello, on reposaren les seves cendres, que han esdevingut ja novament terra fèrtil.


EL POLICIA ROMÀ, II
A Fiumicino deixem enrere el policia efeb, les guàrdies suïsses, totes les restes que ens han deixat, catacumbes incloses, aquells constructors de futur que passaren fa segles, els que inventaren tot el muntatge de la màquina repressiva, tot, ja perfecte en el seu estat primigeni, perfeccionat després encara per tants d’altres, Fouché, el mestre discret, el primer, després també per altres de més truculents, estrenus, diletants incansables, com els ministres tan imaginatius de l’Alemanya hitleriana per exemple, també per tecnòcrates competentíssims com Dzerjinski i Beria, dels quals haurem de parlar més endavant, i per professionals, també, que hi han aplicat l’ordinador intrusiu i les bases de dades on som guardats, tots, vós, lector, també, no com un nombre subjecte d’estadística sinó cadascú amb tota la seva vida i els miracles que porta a coll, per si de cas. Ens volen a tots sotmesos a addiccions previstes, i aconseguiran tenir-nos-hi. A Fiumicino deixem l’efeb del subfusell i no volem pensar-hi més, i ens ve a la memòria aquell municipal dels mostatxos bismarckians que és qui manava allà al poble, i ens hi ve aquell vigilant de nit que mai no s’afaitava i que ens obria la porta de l’hostal quan l’autobús de línia, cançoner, ens feia arribar massa tard, algun d’aquells vespres feliços de quan anàvem al poble a festejar, i els efebs purs érem nosaltres, que fèiem

només la nostra via, que no ens ficàvem amb ningú, que xalàvem amb eutrapèlies desproveïdes de desori, que no ens ficàvem sucre al cafè, que fumàvem poc i a consciència i ens empassàvem el fum fins al fons del fons i l’exhalàvem després amb solemnitat i misteri, delicadament.