Artistes catalans a París
Si fos viu i anés pel món i, caminant, arribés fins a París aquell gran foll d’en Cervantes, la primera cosa que veuria seria un molí que a dalt de tot de Montmartre dreça les seves antenes sobre la nota grisa, i és segur que hi dirigiria els seus passos a la recerca d’estranyes aventures.
No es podria adonar del paper que representa aquella màquina amb ales descarnades, que estén la seva ossada entre les xemeneies, ni podria explicar-se com al mateix cor d’una ciutat tan moderna s’aixeca, superba, una baluerna tan inútil.
Els artistes, aquests éssers que al so de la seva imaginació mouen els seus passos; aquests homes que, com diu Macaulay, es troben entre la raó i la follia, també els atrau d’una manera poderosa aquest molí solitari enlairat al cim d’una gran ciutat; també els parla d’una manera estranya aquesta màquina fantàstica, i quan s’allunyen de les seves ales, es troben sense poder volar i senten la nostàlgia d’un no sé què inexplicable.
Aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar pels carrerons estrets de Montmartre, també el vam sentir nosaltres, i en arribar al cim del turó, vam fer com aquelles formigues que s’enfilen a dalt de tot de les ermites, és a dir, ens vam aturar.
A la mateixa casa del molí vam trobar un pis per llogar, que tot ho lloguen en aquest món!, i sense la intervenció de notari ni cap més formalitat el vam llogar, en vam prendre possessió sense perdre temps i ens hi vam instal·lar part de la col·laboració de La Vanguardia, representada humilment.
La casa no és molt gran, però hi cabem, i fins i tot hi caben els mobles que ens acompanyen. Hi caben els llits i tres cadires que vam comprar allà a la fira del boulevard, i encara que la casualitat no va voler que fossin de la mateixa forma, totes han de servir i serviran per a l’ús de seure-hi, que d’això es tracta; hi cap una taula, que no és de pintado pino, però sobre la qual, com en la del poeta, 'lanza melancólica luz un quinqué de petróleo'; hi cap un rellotge de caixa amb «adormidor» que crida la son amb el seu compàs monòton, i un despertador que crida a campanada seca fins que li aturen la seva veu provocadora; hi cap, finalment, un harmònium de lloguer, que, més que de sentir-se maltractat en aquest món per mans que no comprenen els seus vuit registres, que no responen a res ni a ningú, batejats amb veu celest l’un d’ells, nom que és una immensa blasfèmia; expressiu, l’altre, que té una expressió més que dubtosa, i trèmolo, el darrer, pel tremolor que causa la seva veu als pocs veïns que fan niu en aquestes olímpiques altures.
Els veïns són pacífics, pobra gent, i de bona pasta.
En un costat no n’hi ha, perquè no hi ha cases ni habitatges. Només, en un barracó, hi viu una vedella malalta, amb un metge i un ordenança, que vénen a buscar-los cada matí en un cotxe especial per a anar a vacunar a domicili.

Surten, tanquen la porta i no tornen fins a la nit, sempre la vedella malalta i sempre el metge i l’ordenança que la vigilen.
Però si en un costat no hi ha xivarri, en l’altre no n’hi manca. En un gran local fundat l’any de gràcia de mil dos-cents noranta, s’hi balla cada diumenge i dia sí i dia també.
Des de les danses guerreres del segle XIII fins al minuet barroc, sota aquest sostre la humanitat hi ha ballat tot el que es pugui ballar, i sis-cents anys de ballaruga ja són anys per a estar-ne cansats els parroquians que s’han anat succeint en inacabables generacions.
Però aquest cansament encara no ha arribat; i el que per una banda va perjudicar el nostre modest harmònium (perquè els desacords d’aquella orquestra l’ofegaven), per l’altra, el llum elèctric que hi ha a l’entrada del ball ens estalvia d’encendre aquell quinqué que dèiem abans, ja que els potents raigs de llum inunden els nostres salons amb una claror tan blanca que només és comparable a deu llunes posades d’acord per allunyar les tenebres amb les quals la nit ens aclapara i perjudica.
A més d’aquesta casa i aquest variat veïnat, tenim a disposició nostra un jardí, que, més que gran, és poderós.
I dic poderós, i no em fa por dir-ho, perquè té el poder de servir de cementiri a tota planta que gosi brotar en el seu mortífer terrer.
Les acàcies, aquests arbres malaltissos de mena, tenen la grogor de la mort pintada a les poques fulles que s’aguanten per miracle, i les seves branques s’inclinen cap al costat del sol que esperen dies i dies endebades; l’heura cau desmaiada i estira els dits perquè ja no es pot aguantar a la paret més temps; hi ha plantes que intenten enfilar-se finestres amunt, però cauen a terra i no tenen força per a aixecar la tija ni saba per a alimentar-se; la humitat despinta les poques flors que tenen vida, i creixen blanques i anèmiques com flors de paper destenyides; la parra es mor entre el dubte de fer fruit o bé fulles; i calcigades a l’hivern pel fred tantes plantes com hi ha, i per la planta humana a l’estiu, perden l’esma i viuen tísiques i moren dessagnades en aquest jardí regat amb cervesa.
Perquè aquest pati, o parc, o el que sigui, ara abandonat, és punt d’esbarjo i esplai tot d’una que treu el cap la primavera.
Tot és a punt per quan arribi; tot jeu sota les fundes per a esperar el bon temps. Els cavalls de fusta s’estan quiets i abrigats, fent rodona mentre esperen aquell bé de Déu de giravoltes i aquell mareig; el piano de maneta que hi al mig dorm callat, i només de tant en tant li fan cantar el seu repertori per a evitar que el rovell no li entri als pulmons i la veu no s’allunyi de les seves flautes; el tir de pistola, desarmat; la bàscula, desmuntada; el teatre de titelles, amb la decoració de fons i els ninots dormint en un calaix es despertaran més tard per a heure-se-les altra vegada a garrotades amb el dimoni i la mort; la gran gàbia, deserta, amb un únic mussol que fa de guardià d’hivern, mig

abandonat en aquella casa gran i abandonat del tot a les seves eternes filosofies; els trapezis, lligats amb cadenes, i els llums de gas, apagats i escampats amb el seu blanquíssim mat que destaca sobre el fons gris del mur, sobre el verd pàl·lid de les tanques i sobre l’augusta silueta del molí que, com un sentinella amatent, domina la gran ciutat i és la batuta que dirigeix aquella colossal orquestra.
Quan la boira s’estén des del Sena fins al cim de Montmartre, el molí assenyala quietud, plega les ales i se’l veu vagament pansit i alacaigut; quan esclata la tempestat, sacseja frenèticament els braços i dóna el crit d’alarma amb els seus moviments irats; quan el sol triomfa sobre les boires, la primavera compareix radiant i crida l’home a la feina amb el seu vaivé de diana i s’avé a descansar al tombant de la tarda.
El molí no és només el sentinella del barri, és el sentinella del món.
Pel bell mig hi passa el meridià. Pel mig de la seva cucurulla traspassa aquest meridià de París, que consulten a totes hores del dia els geògrafs de la terra, i a totes hores de la nit els astrònoms que estudien altres mons i que mesuren i recorden quan són a la mar els mariners errants com un far desconegut, com un mite grandiós, sense poder-se figurar que aquesta imatge matemàtica, que és com una oració per a ells, té el seu santuari en un pobre molí, negre, atrotinat i de silueta melangiosa, que s’aguanta per miracle allà al capdamunt de Montmartre.
Els artistes l’anomenen familiarment el Moulin de la Galette, que vol dir diners; i com que els diners no abunden al barri, el molí és la casa de préstecs imaginari, la caixa de socors de l’artista.
Qui vulgui convertir l’art en mercaderia (segons una llegenda) que no busqui la seva protecció: el molí l’enxarpa a les seves llargues antenes, el lliga de peus i mans com una teranyina i giravoltant vertiginosament el mareja fins que el llença al camp de l’oblit; però amb els devots de l’art, amb els qui acudeixen al seu temple a demanar inspiració —que és la fortuna que ell presta—, amb aquests (repeteix la llegenda), amb aquests és generós i compassiu.
Però el vague atractiu del molí és la seva història voltada d’aurèola; són els sis segles que el mouen, que viuen i bateguen en les seves antenes esquarterades; sis segles de gloriosa tradició artística, durant els quals els pintors han viscut sota les seves ales de fusta corcada. I no va passar-hi l’aire de l’art endebades, perquè va deixar un encant infinit per al qui sent i estima el seu misteriós perfum.
Aquest encant i aquest esborradís miratge de glòria és el que ocupa els nombrosos tallers del turó de Montmartre; per no sé què inexplicable lliuren la batalla lenta i tenaç de la lluita per l’art; i les ales d’aquest molí són les que ajuden a enlairar l’esperit de la legió d’éssers que tenen aquí el seu campament.

Per tots els carrers del barri treuen el cap grans finestrals, i allí, centenars, milers d’obrers de l’art treballen sense descans aprofitant fins el darrer raig de claror de la tarda; i després, sota la llum del quinqué, continuen lluitant, lluitant sense descans en la brega nerviosa d’aturar la silueta que s’escapa, la claror que se’n va i el color que es transforma, vibra i canvia a cada instant.
Alguns, molt pocs, arriben a aconseguir-la, aquesta glòria tan desitjada, i no són feliços tampoc, i aleshores s’acomiaden del molí, i la seva fama i la seva anomenada vola pel món; d’altres no passen mai de ser pobres moliners, i viuen modestament del seu art; i la majoria passen la vida plena de privacions i de desenganys: la fortuna fuig del seu costat, el molí no vola per a ells, i moren ignorats del món, i troben en la fossa comuna del cementiri que hi ha més avall, la tranquil·litat que no han aconseguit en vida.
Allí s’aixeca una creu dedicada als morts desconeguts. Quants artistes s’hi troben! Quin monument més just no seria el que s’aixequés a la memòria dels qui van morir sense glòria, tot i haver lluitat per aconseguir-la! Quantes ombres amigues s’hi trobarien, sota les lloses, que al món dels vius mai no s’havien conegut, havent viscut en la mateixa fe!
Aquesta quimera ens va escometre la primera nit que vam dormir a l’ombra del molí.
Potser per això no vam poder aclucar els ulls, o potser va ser per culpa... vés a saber!... de la influència del meridià que passa i pesa sobre nosaltres.

Artistes catalans a París
Si fos viu i anés pel món i, caminant, arribés fins a París aquell gran foll d’en Cervantes, la primera cosa que veuria seria un molí que a dalt de tot de Montmartre dreça les seves antenes sobre la nota grisa, i és segur que hi dirigiria els seus passos a la recerca d’estranyes aventures.
No es podria adonar del paper que representa aquella màquina amb ales descarnades, que estén la seva ossada entre les xemeneies, ni podria explicar-se com al mateix cor d’una ciutat tan moderna s’aixeca, superba, una baluerna tan inútil.
Els artistes, aquests éssers que al so de la seva imaginació mouen els seus passos; aquests homes que, com diu Macaulay, es troben entre la raó i la follia, també els atrau d’una manera poderosa aquest molí solitari enlairat al cim d’una gran ciutat; també els parla d’una manera estranya aquesta màquina fantàstica, i quan s’allunyen de les seves ales, es troben sense poder volar i senten la nostàlgia d’un no sé què inexplicable.
Aquest no sé què extraordinari que se sent i no s’explica, en pujar pels carrerons estrets de Montmartre, també el vam sentir nosaltres, i en arribar al cim del turó, vam fer com aquelles formigues que s’enfilen a dalt de tot de les ermites, és a dir, ens vam aturar.
A la mateixa casa del molí vam trobar un pis per llogar, que tot ho lloguen en aquest món!, i sense la intervenció de notari ni cap més formalitat el vam llogar, en vam prendre possessió sense perdre temps i ens hi vam instal·lar part de la col·laboració de La Vanguardia, representada humilment.
La casa no és molt gran, però hi cabem, i fins i tot hi caben els mobles que ens acompanyen. Hi caben els llits i tres cadires que vam comprar allà a la fira del boulevard, i encara que la casualitat no va voler que fossin de la mateixa forma, totes han de servir i serviran per a l’ús de seure-hi, que d’això es tracta; hi cap una taula, que no és de pintado pino, però sobre la qual, com en la del poeta, 'lanza melancólica luz un quinqué de petróleo'; hi cap un rellotge de caixa amb «adormidor» que crida la son amb el seu compàs monòton, i un despertador que crida a campanada seca fins que li aturen la seva veu provocadora; hi cap, finalment, un harmònium de lloguer, que, més que de sentir-se maltractat en aquest món per mans que no comprenen els seus vuit registres, que no responen a res ni a ningú, batejats amb veu celest l’un d’ells, nom que és una immensa blasfèmia; expressiu, l’altre, que té una expressió més que dubtosa, i trèmolo, el darrer, pel tremolor que causa la seva veu als pocs veïns que fan niu en aquestes olímpiques altures.
Els veïns són pacífics, pobra gent, i de bona pasta.
En un costat no n’hi ha, perquè no hi ha cases ni habitatges. Només, en un barracó, hi viu una vedella malalta, amb un metge i un ordenança, que vénen a buscar-los cada matí en un cotxe especial per a anar a vacunar a domicili.

Surten, tanquen la porta i no tornen fins a la nit, sempre la vedella malalta i sempre el metge i l’ordenança que la vigilen.
Però si en un costat no hi ha xivarri, en l’altre no n’hi manca. En un gran local fundat l’any de gràcia de mil dos-cents noranta, s’hi balla cada diumenge i dia sí i dia també.
Des de les danses guerreres del segle XIII fins al minuet barroc, sota aquest sostre la humanitat hi ha ballat tot el que es pugui ballar, i sis-cents anys de ballaruga ja són anys per a estar-ne cansats els parroquians que s’han anat succeint en inacabables generacions.
Però aquest cansament encara no ha arribat; i el que per una banda va perjudicar el nostre modest harmònium (perquè els desacords d’aquella orquestra l’ofegaven), per l’altra, el llum elèctric que hi ha a l’entrada del ball ens estalvia d’encendre aquell quinqué que dèiem abans, ja que els potents raigs de llum inunden els nostres salons amb una claror tan blanca que només és comparable a deu llunes posades d’acord per allunyar les tenebres amb les quals la nit ens aclapara i perjudica.
A més d’aquesta casa i aquest variat veïnat, tenim a disposició nostra un jardí, que, més que gran, és poderós.
I dic poderós, i no em fa por dir-ho, perquè té el poder de servir de cementiri a tota planta que gosi brotar en el seu mortífer terrer.
Les acàcies, aquests arbres malaltissos de mena, tenen la grogor de la mort pintada a les poques fulles que s’aguanten per miracle, i les seves branques s’inclinen cap al costat del sol que esperen dies i dies endebades; l’heura cau desmaiada i estira els dits perquè ja no es pot aguantar a la paret més temps; hi ha plantes que intenten enfilar-se finestres amunt, però cauen a terra i no tenen força per a aixecar la tija ni saba per a alimentar-se; la humitat despinta les poques flors que tenen vida, i creixen blanques i anèmiques com flors de paper destenyides; la parra es mor entre el dubte de fer fruit o bé fulles; i calcigades a l’hivern pel fred tantes plantes com hi ha, i per la planta humana a l’estiu, perden l’esma i viuen tísiques i moren dessagnades en aquest jardí regat amb cervesa.
Perquè aquest pati, o parc, o el que sigui, ara abandonat, és punt d’esbarjo i esplai tot d’una que treu el cap la primavera.
Tot és a punt per quan arribi; tot jeu sota les fundes per a esperar el bon temps. Els cavalls de fusta s’estan quiets i abrigats, fent rodona mentre esperen aquell bé de Déu de giravoltes i aquell mareig; el piano de maneta que hi al mig dorm callat, i només de tant en tant li fan cantar el seu repertori per a evitar que el rovell no li entri als pulmons i la veu no s’allunyi de les seves flautes; el tir de pistola, desarmat; la bàscula, desmuntada; el teatre de titelles, amb la decoració de fons i els ninots dormint en un calaix es despertaran més tard per a heure-se-les altra vegada a garrotades amb el dimoni i la mort; la gran gàbia, deserta, amb un únic mussol que fa de guardià d’hivern, mig

abandonat en aquella casa gran i abandonat del tot a les seves eternes filosofies; els trapezis, lligats amb cadenes, i els llums de gas, apagats i escampats amb el seu blanquíssim mat que destaca sobre el fons gris del mur, sobre el verd pàl·lid de les tanques i sobre l’augusta silueta del molí que, com un sentinella amatent, domina la gran ciutat i és la batuta que dirigeix aquella colossal orquestra.
Quan la boira s’estén des del Sena fins al cim de Montmartre, el molí assenyala quietud, plega les ales i se’l veu vagament pansit i alacaigut; quan esclata la tempestat, sacseja frenèticament els braços i dóna el crit d’alarma amb els seus moviments irats; quan el sol triomfa sobre les boires, la primavera compareix radiant i crida l’home a la feina amb el seu vaivé de diana i s’avé a descansar al tombant de la tarda.
El molí no és només el sentinella del barri, és el sentinella del món.
Pel bell mig hi passa el meridià. Pel mig de la seva cucurulla traspassa aquest meridià de París, que consulten a totes hores del dia els geògrafs de la terra, i a totes hores de la nit els astrònoms que estudien altres mons i que mesuren i recorden quan són a la mar els mariners errants com un far desconegut, com un mite grandiós, sense poder-se figurar que aquesta imatge matemàtica, que és com una oració per a ells, té el seu santuari en un pobre molí, negre, atrotinat i de silueta melangiosa, que s’aguanta per miracle allà al capdamunt de Montmartre.
Els artistes l’anomenen familiarment el Moulin de la Galette, que vol dir diners; i com que els diners no abunden al barri, el molí és la casa de préstecs imaginari, la caixa de socors de l’artista.
Qui vulgui convertir l’art en mercaderia (segons una llegenda) que no busqui la seva protecció: el molí l’enxarpa a les seves llargues antenes, el lliga de peus i mans com una teranyina i giravoltant vertiginosament el mareja fins que el llença al camp de l’oblit; però amb els devots de l’art, amb els qui acudeixen al seu temple a demanar inspiració —que és la fortuna que ell presta—, amb aquests (repeteix la llegenda), amb aquests és generós i compassiu.
Però el vague atractiu del molí és la seva història voltada d’aurèola; són els sis segles que el mouen, que viuen i bateguen en les seves antenes esquarterades; sis segles de gloriosa tradició artística, durant els quals els pintors han viscut sota les seves ales de fusta corcada. I no va passar-hi l’aire de l’art endebades, perquè va deixar un encant infinit per al qui sent i estima el seu misteriós perfum.
Aquest encant i aquest esborradís miratge de glòria és el que ocupa els nombrosos tallers del turó de Montmartre; per no sé què inexplicable lliuren la batalla lenta i tenaç de la lluita per l’art; i les ales d’aquest molí són les que ajuden a enlairar l’esperit de la legió d’éssers que tenen aquí el seu campament.

Per tots els carrers del barri treuen el cap grans finestrals, i allí, centenars, milers d’obrers de l’art treballen sense descans aprofitant fins el darrer raig de claror de la tarda; i després, sota la llum del quinqué, continuen lluitant, lluitant sense descans en la brega nerviosa d’aturar la silueta que s’escapa, la claror que se’n va i el color que es transforma, vibra i canvia a cada instant.
Alguns, molt pocs, arriben a aconseguir-la, aquesta glòria tan desitjada, i no són feliços tampoc, i aleshores s’acomiaden del molí, i la seva fama i la seva anomenada vola pel món; d’altres no passen mai de ser pobres moliners, i viuen modestament del seu art; i la majoria passen la vida plena de privacions i de desenganys: la fortuna fuig del seu costat, el molí no vola per a ells, i moren ignorats del món, i troben en la fossa comuna del cementiri que hi ha més avall, la tranquil·litat que no han aconseguit en vida.
Allí s’aixeca una creu dedicada als morts desconeguts. Quants artistes s’hi troben! Quin monument més just no seria el que s’aixequés a la memòria dels qui van morir sense glòria, tot i haver lluitat per aconseguir-la! Quantes ombres amigues s’hi trobarien, sota les lloses, que al món dels vius mai no s’havien conegut, havent viscut en la mateixa fe!
Aquesta quimera ens va escometre la primera nit que vam dormir a l’ombra del molí.
Potser per això no vam poder aclucar els ulls, o potser va ser per culpa... vés a saber!... de la influència del meridià que passa i pesa sobre nosaltres.