La boina, el cigarret, el gec de vellut, aquella mirada sorneguera d’uns ulls que lluiten per emergir d’un bosc d’espesses i desordenades celles, per mirar més enllà del que veiem la resta dels mortals amb una lògica que a vegades podia semblar disbarat a aquells que no estan acostumats a pensar ràpid i més enllà... Són trets que definien al Josep Pla que vàrem conèixer la gent de les contrades gironines. Però si d’algú no podem parlar en temps passat és d’aquest escriptor perquè, entre altres coses, la seva presència cada dia es fa més palesa en la història i la geografia, humana i física, d’aquestes comarques. A qualsevol faceta de la nostra realitat, a la que decidim accedir, ens trobem sempre amb la seva ombra allargada. Si parlem de parets de pedra seca, seria totalment injustificat prescindir dels papers que va escriure sobre aquest tema, com sempre molt ajustats a raó, i de les converses que tingué amb els seus amics, com en Ramon Sala. Aquests papers neixen amb les aportacions imprescindibles d’en Ramon i tenen com a exemple el llibre 'Josep Pla i les parets seques de Cadaqués' que va editar el 1986. En decidir ampliar el ventall geogràfic que s’establia en aquell llibre, totalment exhaurit, pensàrem en buscar dos exemples ben diferenciats com poden ésser les parets de la Côte Vermeille, de Cerbère a Collioure, avui plenament operatives i les de la Garriga, entre Llers, Avinyonet i Vilafant, autèntics esquelets que han suportat una pressió humana salvatge i que, ara mateix, comencen a ésser reivindicades.

Penso, doncs, que ens queden molts anys i s’han de consumir moltes generacions abans que l’obra de Pla perdi sentit o actualitat. En aquest convenciment rau la raó per la qual els coneixedors de la seva obra poden trobar fàcilment com l’ombra de l’escriptor plana d’una manera evident sobre aquests papers. Altra cosa seria impossible i totalment injusta. Ell va ésser, ja en la primera meitat del segle passat, qui va descriure aquest singular paisatge mineral, que encara trobem en els rostos delirants de les muntanyes que es precipiten des de la serralada del Pení cap al Cap de Creus, en el seu llibre 'Cadaqués', donant-les-hi un protagonisme que després, quasi un segle més tard, sembla que estan assolint arreu del nostre país aquestes construccions que són el patrimoni d’unes generacions de pagesos que, empesos per la necessitat d’aprofitar els més insignificants terrenys del seu entorn i fer productives unes terres molt pedregoses, decidiren utilitzar la pedra que feia nosa per fer-ne un ús que esdevindria bàsic per aconseguir els seus propòsits d’estabilitzar unes feixes exposades a periòdics al·luvions que provoquen corriments de terra i que són totalment imprevisibles en aquestes latituds. Aquestes construccions coincideixen, en el temps, amb un fort augment de la demografia del nostre país que podria explicar les necessàries ampliacions de terreny pel conreu.

Pla descriu amb la seva prosa poètica, fluïda i excepcional, aquestes parets i cada paràgraf destil·la justícia i respecte vers l’obra i la gent que la va fer. Ell va tenir la sort, durant les seves visites al Cadaqués d’abans de la Guerra Civil, de trobar aquestes feixes quan encara eren un jardí d’oliveres i vinyes. Quan ens explica aquesta realitat, es refereix al paisatge que hi ha més enllà del “jardí de pedres”, com la d’un paisatge “sec i melangiós, aspre i convulsionat, negre i groc, romput i cataclismàtic”, en contrast amb l’ordenada orografia que s’establia dins el clos de les parets de pedra seca. Avui, l’adjectivació de Pla ens serveix per un noranta per cent del terreny que abans era cultivat. La mort de les oliveres (freds de 1956) la dedicació plena al turisme del poble de Cadaqués, han deixat aquests terrenys a la voluntat de la cruel naturalesa. Solament el foc té cura, cada dos o tres anys, de netejar d’una manera brutal, quasi criminal, aquestes muntanyes i deixar al descobert l’excepcional xarxa de parets seques, habitualment cobertes per una vegetació salvatge, que per contrast ofereix cada any una floració espectacular com si volgués reclamar l’atenció dels visitants. En un paisatge enfosquit per l’efecte devastador del foc, les pedres dibuixen un jeroglífic de camins, recs i parets, que les barraques, també de pedra seca, humanitzen alhora que exerceixen de punts de referència des de les seves estratègiques situacions. Veure tota aquesta estructura agrícola en funcionament, activa, plena de vida, poblada pels treballadors del camp, amb les feixes encara plenes de ceps podats, sense herbes, dins un ordre civilitzat, és el que ens va portar a visitar els paratges de la Côte Vermeille que inclouen les viles de Cerbère, Banyuls-sur-Mer i Cotlliure.

La boina, el cigarret, el gec de vellut, aquella mirada sorneguera d’uns ulls que lluiten per emergir d’un bosc d’espesses i desordenades celles, per mirar més enllà del que veiem la resta dels mortals amb una lògica que a vegades podia semblar disbarat a aquells que no estan acostumats a pensar ràpid i més enllà... Són trets que definien al Josep Pla que vàrem conèixer la gent de les contrades gironines. Però si d’algú no podem parlar en temps passat és d’aquest escriptor perquè, entre altres coses, la seva presència cada dia es fa més palesa en la història i la geografia, humana i física, d’aquestes comarques. A qualsevol faceta de la nostra realitat, a la que decidim accedir, ens trobem sempre amb la seva ombra allargada. Si parlem de parets de pedra seca, seria totalment injustificat prescindir dels papers que va escriure sobre aquest tema, com sempre molt ajustats a raó, i de les converses que tingué amb els seus amics, com en Ramon Sala. Aquests papers neixen amb les aportacions imprescindibles d’en Ramon i tenen com a exemple el llibre 'Josep Pla i les parets seques de Cadaqués' que va editar el 1986. En decidir ampliar el ventall geogràfic que s’establia en aquell llibre, totalment exhaurit, pensàrem en buscar dos exemples ben diferenciats com poden ésser les parets de la Côte Vermeille, de Cerbère a Collioure, avui plenament operatives i les de la Garriga, entre Llers, Avinyonet i Vilafant, autèntics esquelets que han suportat una pressió humana salvatge i que, ara mateix, comencen a ésser reivindicades.

Penso, doncs, que ens queden molts anys i s’han de consumir moltes generacions abans que l’obra de Pla perdi sentit o actualitat. En aquest convenciment rau la raó per la qual els coneixedors de la seva obra poden trobar fàcilment com l’ombra de l’escriptor plana d’una manera evident sobre aquests papers. Altra cosa seria impossible i totalment injusta. Ell va ésser, ja en la primera meitat del segle passat, qui va descriure aquest singular paisatge mineral, que encara trobem en els rostos delirants de les muntanyes que es precipiten des de la serralada del Pení cap al Cap de Creus, en el seu llibre 'Cadaqués', donant-les-hi un protagonisme que després, quasi un segle més tard, sembla que estan assolint arreu del nostre país aquestes construccions que són el patrimoni d’unes generacions de pagesos que, empesos per la necessitat d’aprofitar els més insignificants terrenys del seu entorn i fer productives unes terres molt pedregoses, decidiren utilitzar la pedra que feia nosa per fer-ne un ús que esdevindria bàsic per aconseguir els seus propòsits d’estabilitzar unes feixes exposades a periòdics al·luvions que provoquen corriments de terra i que són totalment imprevisibles en aquestes latituds. Aquestes construccions coincideixen, en el temps, amb un fort augment de la demografia del nostre país que podria explicar les necessàries ampliacions de terreny pel conreu.

Pla descriu amb la seva prosa poètica, fluïda i excepcional, aquestes parets i cada paràgraf destil·la justícia i respecte vers l’obra i la gent que la va fer. Ell va tenir la sort, durant les seves visites al Cadaqués d’abans de la Guerra Civil, de trobar aquestes feixes quan encara eren un jardí d’oliveres i vinyes. Quan ens explica aquesta realitat, es refereix al paisatge que hi ha més enllà del “jardí de pedres”, com la d’un paisatge “sec i melangiós, aspre i convulsionat, negre i groc, romput i cataclismàtic”, en contrast amb l’ordenada orografia que s’establia dins el clos de les parets de pedra seca. Avui, l’adjectivació de Pla ens serveix per un noranta per cent del terreny que abans era cultivat. La mort de les oliveres (freds de 1956) la dedicació plena al turisme del poble de Cadaqués, han deixat aquests terrenys a la voluntat de la cruel naturalesa. Solament el foc té cura, cada dos o tres anys, de netejar d’una manera brutal, quasi criminal, aquestes muntanyes i deixar al descobert l’excepcional xarxa de parets seques, habitualment cobertes per una vegetació salvatge, que per contrast ofereix cada any una floració espectacular com si volgués reclamar l’atenció dels visitants. En un paisatge enfosquit per l’efecte devastador del foc, les pedres dibuixen un jeroglífic de camins, recs i parets, que les barraques, també de pedra seca, humanitzen alhora que exerceixen de punts de referència des de les seves estratègiques situacions. Veure tota aquesta estructura agrícola en funcionament, activa, plena de vida, poblada pels treballadors del camp, amb les feixes encara plenes de ceps podats, sense herbes, dins un ordre civilitzat, és el que ens va portar a visitar els paratges de la Côte Vermeille que inclouen les viles de Cerbère, Banyuls-sur-Mer i Cotlliure.