[14]
26 de febrer de 1966

Barcelona, 26 de febrer de 1.966.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Estimat amic Comas,
Probablement és una bestiesa, però he sentit comentar que la gent de l’altre dia s’estranyava de la meva falta de puntualitat. Com que això és en absolut inexacte, perquè, gràcies a la seva promesa i a vostè, jo era a l’hora en punt a lloc, m’agradaria que, si ho judica oportú i factible, ho faci constar així, a través dels delegats dels estudiants, senyoreta Montserrat Roig i tots els altres.
Aprofito l’avinentesa, que diem les vestals de la mui, per a repetir-li el meu agraïment. Faci el favor de saludar, de part meva, tutti quanti i, d’una manera ben particular, la seva promesa i el Dr. Blecua, aquest home excel·lent. - Una cordial abraçada del seu afm.
Espriu.


[33]
2 de febrer de 1970

Barcelona, 2 de febrer de 1970.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Molt estimat amic,
He rebut la fotocòpia del seu escrit adreçat a l’Acadèmia sueca. No sé com agrair-li el que en ell diu de mi i de la meva obra. No es pot demanar una més generosa bondat. Li prego de voler expressar també el meu més profund i més sincer agraïment a totes les persones a les quals hi al·ludeix, i sobretot als estudiants de la nostra Universitat.
Tanmateix, l’afer em fa molta i molta angúnia. M’agradarà molt de parlar-ne amb vostè, com més aviat millor —d’ell i de moltes altres coses.
Continuo molt preocupat i entristit, ara més que mai. Crec que he arribat al que en diuen una «situació-límit», a causa de la meva salut i per altres motius molt diversos. He escrit, fa pocs dies, un poema —a publicar en un projectat llibre d’homenatge a Aranguren— que potser li cridarà una mica, literàriament i humanament, l’atenció. Em prenc la llibertat d’enviarli’n una còpia manuscrita, perquè, com que no és massa llarg, tal vegada no l’enutjarà i, d’altra banda, perquè em penso que és més significatiu i explícit que qualsevol altra mena de raonament.
Rebi, amb una forta abraçada, tota l’amistat del seu molt agraït afm.
Espriu.


Ja mai més no podré dormir.

Avui és el cel
és ja només
ofec, buidor,
ploguda nit
al mar, al camp,
dolenta mà.
Com que no puc
mai més dormir,
faig del meu llit
por de presó.
A poc a poc,
com una flor
sense perfum,
sense color,
creix, en l’arrel
del pensament,
l’última mort.
Dalt, al teulat,
urpes de gat
esqueixen llargs
drapots de glaç
del sentiment.
N’estic content
i veig el fum
de l’extingit
ram del neguit
de llibertat.
Indiferent
al temps, el vent
de zenc, mesell,
em bat, penell,
rovell enllà
del brut llindar
d’un moll dolor.

Negat al plor,
al plany, al crit,
estès al llit,
malalt, romput,
venut, vençut,
perdut, obsés
de mi, diré
-asprosa fam
d’un àvid clam-
que no podré
mai més dormir.

Salvador Espriu.

B., gener de 1970.



[67]
5 de juny de 1980

Barcelona, cinc de juny de 1980.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Molt estimat amic,
Moltes gràcies per haver-me fet arribar l’exemplar de «La lletra d’or». Ha quedat prou bé.
El seu pròleg-estudi a l’«Antologia» de Guerau de Liost és senzillament modèlic. Com comentar la perfecció? Sempre hi ha hagut i tothora hi haurà homenets i homenots que busquen el soroll, la parurei la parade—i ara n’hi ha potser més que mai. Però el que en definitiva compta és el treball de debò, amb el seu resultat i el seu premi: l’obra ben feta (encara que ho digués el Pantarca, que alguna vegada ho havia d’encertar, el pobre). Aposto a ulls clucs per la duradora qualitat de la seva feina. Ad multos annos. Prou sap quina és la recompensa de l’autèntic mèrit.
Molts records a la seva senyora. Una forta abraçada del seu invariable afm. Salvador Espriu.

[14]
26 de febrer de 1966

Barcelona, 26 de febrer de 1.966.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Estimat amic Comas,
Probablement és una bestiesa, però he sentit comentar que la gent de l’altre dia s’estranyava de la meva falta de puntualitat. Com que això és en absolut inexacte, perquè, gràcies a la seva promesa i a vostè, jo era a l’hora en punt a lloc, m’agradaria que, si ho judica oportú i factible, ho faci constar així, a través dels delegats dels estudiants, senyoreta Montserrat Roig i tots els altres.
Aprofito l’avinentesa, que diem les vestals de la mui, per a repetir-li el meu agraïment. Faci el favor de saludar, de part meva, tutti quanti i, d’una manera ben particular, la seva promesa i el Dr. Blecua, aquest home excel·lent. - Una cordial abraçada del seu afm.
Espriu.


[33]
2 de febrer de 1970

Barcelona, 2 de febrer de 1970.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Molt estimat amic,
He rebut la fotocòpia del seu escrit adreçat a l’Acadèmia sueca. No sé com agrair-li el que en ell diu de mi i de la meva obra. No es pot demanar una més generosa bondat. Li prego de voler expressar també el meu més profund i més sincer agraïment a totes les persones a les quals hi al·ludeix, i sobretot als estudiants de la nostra Universitat.
Tanmateix, l’afer em fa molta i molta angúnia. M’agradarà molt de parlar-ne amb vostè, com més aviat millor —d’ell i de moltes altres coses.
Continuo molt preocupat i entristit, ara més que mai. Crec que he arribat al que en diuen una «situació-límit», a causa de la meva salut i per altres motius molt diversos. He escrit, fa pocs dies, un poema —a publicar en un projectat llibre d’homenatge a Aranguren— que potser li cridarà una mica, literàriament i humanament, l’atenció. Em prenc la llibertat d’enviarli’n una còpia manuscrita, perquè, com que no és massa llarg, tal vegada no l’enutjarà i, d’altra banda, perquè em penso que és més significatiu i explícit que qualsevol altra mena de raonament.
Rebi, amb una forta abraçada, tota l’amistat del seu molt agraït afm.
Espriu.


Ja mai més no podré dormir.

Avui és el cel
és ja només
ofec, buidor,
ploguda nit
al mar, al camp,
dolenta mà.
Com que no puc
mai més dormir,
faig del meu llit
por de presó.
A poc a poc,
com una flor
sense perfum,
sense color,
creix, en l’arrel
del pensament,
l’última mort.
Dalt, al teulat,
urpes de gat
esqueixen llargs
drapots de glaç
del sentiment.
N’estic content
i veig el fum
de l’extingit
ram del neguit
de llibertat.
Indiferent
al temps, el vent
de zenc, mesell,
em bat, penell,
rovell enllà
del brut llindar
d’un moll dolor.

Negat al plor,
al plany, al crit,
estès al llit,
malalt, romput,
venut, vençut,
perdut, obsés
de mi, diré
-asprosa fam
d’un àvid clam-
que no podré
mai més dormir.

Salvador Espriu.

B., gener de 1970.



[67]
5 de juny de 1980

Barcelona, cinc de juny de 1980.
Dr.
Antoni Comas.
Ciutat.
Molt estimat amic,
Moltes gràcies per haver-me fet arribar l’exemplar de «La lletra d’or». Ha quedat prou bé.
El seu pròleg-estudi a l’«Antologia» de Guerau de Liost és senzillament modèlic. Com comentar la perfecció? Sempre hi ha hagut i tothora hi haurà homenets i homenots que busquen el soroll, la parurei la parade—i ara n’hi ha potser més que mai. Però el que en definitiva compta és el treball de debò, amb el seu resultat i el seu premi: l’obra ben feta (encara que ho digués el Pantarca, que alguna vegada ho havia d’encertar, el pobre). Aposto a ulls clucs per la duradora qualitat de la seva feina. Ad multos annos. Prou sap quina és la recompensa de l’autèntic mèrit.
Molts records a la seva senyora. Una forta abraçada del seu invariable afm. Salvador Espriu.