ELS GEGANTS

Eren molt pobres i estaven devora el jardí d’un gegant.
Jordi d’es Recó, Rondaies

La terra dels gegants, gent orgullosa,
sense llei, refiada dels déus que no moren.
Homer, Odissea


Què és un gegant? Una poderosa quimera, una assedegada recerca moral, un alè fosc de l’ancestre que ens amenaça? Sigui quina sigui la resposta, ha de resultar almenys estentori començar una obra històrica, com pretén ser aquesta amb tots els ets i uts, amb una invocació als gegants. Perquè preceptivament hauria d’es- tructurar-se amb la deguda circumspecció acadèmica, d’acord amb la meva condició de professor.

El que hi ha, no obstant, és que els engrescadors contes populars mallorquins —ses rondaies— es troben farcits de gegants enormes i pesants, que durant el dia van i vénen sabatot aquí, veuarra allà, per aquesta terra nostra de garrigues aspres i la buidor del mar, els estels tan propers en la nit clara, enduts per la sola idea de robar allí on puguin sacs de blat i flotons d’ovelles, d’embutxacar-se unes bones grapades d’unces d’or.

Gegantassos que cada vespre tornen feixucs al seu catau, les coves feréstegues i clausurades que s’obren a la màgica invocació grotesca de «Bitzoc, bitzoc!», i dins les quals les descomunals criatures sopen un vedell sencer rostit i un cossi d’enciam ben fresc, que ha cuinat la geganta amatent, la geganta encirada, per dormir després tots dos com un tronc i amb un ull obert —ah, la traïdoria que sempre sotja!— damunt una màrfega de palla, mentre el gat encalça la rata pels revolts de la fosca.
I gegants que, si s’escau, maten. Però no exactament per matar, sinó perquè les persones som com les formigues o si es prefereix els escarabats, animalons que ens arrosseguem per la pols infecta, mentre aquelles bestiasses sobrehumanes d’una alta gambada i rient desaforades travessen un pujol, alhora que d’una taconada esclafen una masia, amb els núvols tumultuosos que en la seva alta deriva tremolen envestits per la riallada.

No són aquests gegants els mateixos que surten a l’Odissea, aquell Polifem talòs, quimèric i caníbal? I la gegantor mallorquina, com la grega, tampoc no constitueix cap assemblea democràtica que dictamini qualsevol llei dirigida a la col.lectivitat: és la força, és la itinerància, és l’instint, és l’individualisme, és la solitud de les vidrioses mirades fixes, qui mana en aquests magnes éssers marginals, torbadors i proveïts d’una inexorable empenta taciturna.

Joanot Colom, de petit, tot el sant dia cavil·lava en gegants. La seva àvia Jerònia, ajupida i rondinaire, i Marianna la seva mare, esvelta i eixuta, mentre collien gar- rofes o feien bugada a la font que canta i encanta, l’amorraven a ell d’amagat al braguer d’una cabra del Baró de Benàtiga —la nutritiva llet tebiona— a la vegada que li omplien el cervell de rondalles:

—.

..llavors el gegant, a penes va entrar dins la teranyinosa casota, es posà a ensumar pels racons obacs vociferant «Sent olor de carn humana, ja en menjarem tota sa setmana si el dimoni no mos engana!». I en Bernadet, que s’havia amagat darrere una gerra grossa com un pou, va plorar pensant que mai més no tornaria a veure el sol que cada dia surt més vermell que una magrana per damunt la serra de Garrafa, quan va resplendir una renouada i...

Així Joanot, amb el pare mort anys enrere d’una destralada que li rebotà d’un roure mentre capolava llenya per tots els escalfapanxes del casal també del Baró de Benàtiga —arcades i xiprers, fonts amb els increïbles peixos de colors—, se n’anava cada vespre a dormir adelerat i somrient perquè sabia que entre els replecs dels somnis l’esperava una terra d’horitzó il·limitat i poblada per aquelles potències corporals, aquelles potències de l’ànima, que capgiraven retrunyents i indemnes la normativa del món.
―I no et fan por? —li demanaven els al·lots amics.

―Beneit, no: són meus! —exclamava ell.

El que encisa els noiets del món sencer i els salvatges de terres irredemptes són les hipòtesis de significats que poden brotar arreu com els bolets, llibertat primigènia de quan cap cosa no tenia nom i per això en podia gaudir de tots, mentre la codificació endogala perquè esclafa la possibilitat de giravoltar per la prada tocant el flabiol. I aquesta equivaldria a un teorema sobre els llampecs com a essència.

ELS GEGANTS

Eren molt pobres i estaven devora el jardí d’un gegant.
Jordi d’es Recó, Rondaies

La terra dels gegants, gent orgullosa,
sense llei, refiada dels déus que no moren.
Homer, Odissea


Què és un gegant? Una poderosa quimera, una assedegada recerca moral, un alè fosc de l’ancestre que ens amenaça? Sigui quina sigui la resposta, ha de resultar almenys estentori començar una obra històrica, com pretén ser aquesta amb tots els ets i uts, amb una invocació als gegants. Perquè preceptivament hauria d’es- tructurar-se amb la deguda circumspecció acadèmica, d’acord amb la meva condició de professor.

El que hi ha, no obstant, és que els engrescadors contes populars mallorquins —ses rondaies— es troben farcits de gegants enormes i pesants, que durant el dia van i vénen sabatot aquí, veuarra allà, per aquesta terra nostra de garrigues aspres i la buidor del mar, els estels tan propers en la nit clara, enduts per la sola idea de robar allí on puguin sacs de blat i flotons d’ovelles, d’embutxacar-se unes bones grapades d’unces d’or.

Gegantassos que cada vespre tornen feixucs al seu catau, les coves feréstegues i clausurades que s’obren a la màgica invocació grotesca de «Bitzoc, bitzoc!», i dins les quals les descomunals criatures sopen un vedell sencer rostit i un cossi d’enciam ben fresc, que ha cuinat la geganta amatent, la geganta encirada, per dormir després tots dos com un tronc i amb un ull obert —ah, la traïdoria que sempre sotja!— damunt una màrfega de palla, mentre el gat encalça la rata pels revolts de la fosca.
I gegants que, si s’escau, maten. Però no exactament per matar, sinó perquè les persones som com les formigues o si es prefereix els escarabats, animalons que ens arrosseguem per la pols infecta, mentre aquelles bestiasses sobrehumanes d’una alta gambada i rient desaforades travessen un pujol, alhora que d’una taconada esclafen una masia, amb els núvols tumultuosos que en la seva alta deriva tremolen envestits per la riallada.

No són aquests gegants els mateixos que surten a l’Odissea, aquell Polifem talòs, quimèric i caníbal? I la gegantor mallorquina, com la grega, tampoc no constitueix cap assemblea democràtica que dictamini qualsevol llei dirigida a la col.lectivitat: és la força, és la itinerància, és l’instint, és l’individualisme, és la solitud de les vidrioses mirades fixes, qui mana en aquests magnes éssers marginals, torbadors i proveïts d’una inexorable empenta taciturna.

Joanot Colom, de petit, tot el sant dia cavil·lava en gegants. La seva àvia Jerònia, ajupida i rondinaire, i Marianna la seva mare, esvelta i eixuta, mentre collien gar- rofes o feien bugada a la font que canta i encanta, l’amorraven a ell d’amagat al braguer d’una cabra del Baró de Benàtiga —la nutritiva llet tebiona— a la vegada que li omplien el cervell de rondalles:

—.

..llavors el gegant, a penes va entrar dins la teranyinosa casota, es posà a ensumar pels racons obacs vociferant «Sent olor de carn humana, ja en menjarem tota sa setmana si el dimoni no mos engana!». I en Bernadet, que s’havia amagat darrere una gerra grossa com un pou, va plorar pensant que mai més no tornaria a veure el sol que cada dia surt més vermell que una magrana per damunt la serra de Garrafa, quan va resplendir una renouada i...

Així Joanot, amb el pare mort anys enrere d’una destralada que li rebotà d’un roure mentre capolava llenya per tots els escalfapanxes del casal també del Baró de Benàtiga —arcades i xiprers, fonts amb els increïbles peixos de colors—, se n’anava cada vespre a dormir adelerat i somrient perquè sabia que entre els replecs dels somnis l’esperava una terra d’horitzó il·limitat i poblada per aquelles potències corporals, aquelles potències de l’ànima, que capgiraven retrunyents i indemnes la normativa del món.
―I no et fan por? —li demanaven els al·lots amics.

―Beneit, no: són meus! —exclamava ell.

El que encisa els noiets del món sencer i els salvatges de terres irredemptes són les hipòtesis de significats que poden brotar arreu com els bolets, llibertat primigènia de quan cap cosa no tenia nom i per això en podia gaudir de tots, mentre la codificació endogala perquè esclafa la possibilitat de giravoltar per la prada tocant el flabiol. I aquesta equivaldria a un teorema sobre els llampecs com a essència.