LLibertat a Santa Maria del Mar

A la Barcelona de l'any 1969, aquell concert de la orquestra de Duke Ellington la va canviar. Sota la dictadura franquista, la llibertat s'havia fet música en una nit única.

Duke Ellington. Si hi ha un nom que pot simbolitzar com cap altre la primera etapa del Festival Internacional de Jazz de Barcelona és el d'Edward Kennedy Ellington (Washington, D.C., 1899 - Nova York, 1974). El genera del 1966, l'èxit dels dos concerts d'Ellington al Palau de la Música, amb Ella Fitzgerald, va animar el promotor d'aquella convocatòria extraordinària, Joan Rosselló, a començar l'aventura del festival. Els seus hereus, el Hot Club, ellingtonians militants, la van continuar amb tres invitacions. Una cada dos anys, a partir del 1969, quan Ellington i la seva orquestra van interpretar a Santa Maria del Mar, el 24 de novembre del 1969, el seu segons 'Sacred Concert', una nit que forma part de la gran història del festival: 'El público se había entregado totalmente a Ellington. Obedecía a su mandato. Hacía palmas o bien extendíá sus brazos en señal de ruego. Una y otra vez. A voluntad de este gran músico', va escriure Carlos Marimón a El Noticiero Universal, sobre l'apoteosi final d'un concert que va ser enregistrat per les càmeres de TVE.

Va ser una nit especial. No solament per a Duke Ellington (que aquell any havia ofert un dia abans dos concerts més al Palau en sessió de tarda i nit), sinó també per la participació de la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell. 'Va ser un concert que vam fer amb molta il·lusió', recorda Eduard Sagarra, aleshores estudiant de Dret i membre de la coral, i avui soci fundador del despatx d'advocats Roca i Junyent. 'Havíem cantat espirituals negres i cançó moderna, però bàsicament el nostre repertori era el tradicional d'una coral clàssica.' Preparar-se va requerir, segons Sagarra, 'una feina intensa'. 'Primer ho havíem treballat pel nostre compte, amb l'Oriol Martorell, que s'hi va apassionar, i després va venir una persona enviada per Ellington, Tom Whaley, amb qui vam assajar uns dies abans, de 10 a 12 de la nit. Whaley era un home molt afable, però també molt primmirat. Li va agradar com cantàvem, però era un text en anglès i hi havia moments de ritmes complexos. Va ser memorable el final de concert', continua Sagarra. 'Ellington va aconseguir que tothom es posés dret, es va crear un 'swing', una mena de 'happening' increïble.' En efecte, en ple franquisme, cantar 'freedom' a viva veu i esmentar la paraula en diferents idiomes -inclòs el català- tenia un significat que anava més enllà del jazz i e la música. 'L'endemà tothom en parlava.'

LLibertat a Santa Maria del Mar

A la Barcelona de l'any 1969, aquell concert de la orquestra de Duke Ellington la va canviar. Sota la dictadura franquista, la llibertat s'havia fet música en una nit única.

Duke Ellington. Si hi ha un nom que pot simbolitzar com cap altre la primera etapa del Festival Internacional de Jazz de Barcelona és el d'Edward Kennedy Ellington (Washington, D.C., 1899 - Nova York, 1974). El genera del 1966, l'èxit dels dos concerts d'Ellington al Palau de la Música, amb Ella Fitzgerald, va animar el promotor d'aquella convocatòria extraordinària, Joan Rosselló, a començar l'aventura del festival. Els seus hereus, el Hot Club, ellingtonians militants, la van continuar amb tres invitacions. Una cada dos anys, a partir del 1969, quan Ellington i la seva orquestra van interpretar a Santa Maria del Mar, el 24 de novembre del 1969, el seu segons 'Sacred Concert', una nit que forma part de la gran història del festival: 'El público se había entregado totalmente a Ellington. Obedecía a su mandato. Hacía palmas o bien extendíá sus brazos en señal de ruego. Una y otra vez. A voluntad de este gran músico', va escriure Carlos Marimón a El Noticiero Universal, sobre l'apoteosi final d'un concert que va ser enregistrat per les càmeres de TVE.

Va ser una nit especial. No solament per a Duke Ellington (que aquell any havia ofert un dia abans dos concerts més al Palau en sessió de tarda i nit), sinó també per la participació de la Coral Sant Jordi, dirigida per Oriol Martorell. 'Va ser un concert que vam fer amb molta il·lusió', recorda Eduard Sagarra, aleshores estudiant de Dret i membre de la coral, i avui soci fundador del despatx d'advocats Roca i Junyent. 'Havíem cantat espirituals negres i cançó moderna, però bàsicament el nostre repertori era el tradicional d'una coral clàssica.' Preparar-se va requerir, segons Sagarra, 'una feina intensa'. 'Primer ho havíem treballat pel nostre compte, amb l'Oriol Martorell, que s'hi va apassionar, i després va venir una persona enviada per Ellington, Tom Whaley, amb qui vam assajar uns dies abans, de 10 a 12 de la nit. Whaley era un home molt afable, però també molt primmirat. Li va agradar com cantàvem, però era un text en anglès i hi havia moments de ritmes complexos. Va ser memorable el final de concert', continua Sagarra. 'Ellington va aconseguir que tothom es posés dret, es va crear un 'swing', una mena de 'happening' increïble.' En efecte, en ple franquisme, cantar 'freedom' a viva veu i esmentar la paraula en diferents idiomes -inclòs el català- tenia un significat que anava més enllà del jazz i e la música. 'L'endemà tothom en parlava.'