Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Biblioteca

La melancolia dels oficials

05.09.2011

EL PAíS DE LES SEGUES
Una nit, vaig somiar que anava
a l’infern. En un passadís d’hotel
interminable, un hotel gairebé
soviètic, topava amb el general
De Gaulle, que només portava
calçotets groguencs. Li vaig dir:
—Mon general, ja us heu mort i
no us puc matar. Em sap molt de
greu. Vós sou el pitjor canalla de
tota la història de França, el papa
dels mentiders, l’emperador dels
perjurs.
Em vaig despertar, content, i vaig
trascolar vodka... Fins al 1959,
vaig admirar el general De Gaulle
amb un entusiasme adolescent.
Quan vaig comprendre massa tard
que sempre havia mentit, vaig decidir
de matar-lo... La història m’ha
vençut. Van empresonar els meus
millors companys. El general perjur
es va morir mirant la televisió. La
força dels esdeveniments m’ha aspirat
com l’evacuació d’una dutxa,
però no he oblidat res. Res.
Tot va començar a Alger el 1957.Al
meu retorn a Alger, vaig buidar el
pis on havíem estat
tan feliços amb l’Assià i vaig deixar
les meues coses en un guardamobles.
El viatge ferroviari va passar
molt bé. Els tringlots, a més dels
transports de la 9a divisió d’infanteria,
vigilaven el tram entre
Orléansville i El Affroun. Vaig simpatitzar
amb el meu veí, un capellà
magre, vell i molt xerraire. Feia
quaranta anys que era rector a
Bourlier, un poble del Sersou, prop
de Burdeau. Sentia quem’ensopia i
li vaig demanar que em despertés
abans d’Affreville. Ens vam quedar
poc temps en aquell poble, nus
ferroviari sense interès. L’estació,
tota blanca amb terrats de teules
romanes, retirava a una torre de
la Costa Brava. El capellà m’havia
agafat afecte.
—Si mai torneu a Affreville, mon
comandant, heu de veure l’estàtua
de monsenyor Affre. Domina tota
la ciutat...
Vam pujar a l’autocar de Burdeau.
una autometralladora ens precedia.
Jo verificava tot el quem’havien
explicat a Alger. Aquesta guerra
diferia molt de la d’Indoxina. Allí
era impensable de passejar fora de
les ciutats sense una bona escorta
com ho fèiem nosaltres. Després
de la vall baixa del riu Chelif, vam
endinsar-nos en un bosc, ple de
pins blancs. El capellà, servicial,
em digué:
—Aquest és el bosc de l’uadi Massine,
mon comandant...
Algunes alzines, uns olius salvatges
i ginebres sobrevivien.
Entràvem a les muntanyes de
l’Ouarsenis, tan imposants
com el Pirineu. Vam parar a Téniet
El Had
—«el coll del diumenge», em va
explicar l’eclesiàstic, que havia
acabat aprenent la llengua. Téniet
El Had em va agradar més que
Affreville.

un poble de muntanya
quasi andorrà, fresc i regalat. Amb
el carrer major i el monument als
morts com a tots els departaments
francesos d’Algèria. Em vaig aprofitar
de la parada per saludar els
soldats de l’autometralladora.
—Tot va bé, nois?
—Affirmatif, mon commandant...
Vam pervenir al coll. L’altiplà del
Sersou es descobria a sota. un
paisatge quasi perfecte. Res no
hi mancava. La muntanya, el cel,
l’atzur i lamar. Lamar? Sí... Rostollars
a l’infinit i alguns pujolets que
ondulaven com la mar.
—Viviu en un país magnífic, mossèn.
—El país de les segues, mon comandant...
Començàvem a baixar quan, de
sobte, abans de travessar un
rierol, l’autometralladora es va immobilitzar.
una petita piràmide de
pedres i un tronc d’arbre bloquejaven
la carretera. Va esclatar un tiroteig.
un foc nodrit. Vam saltar de
l’autocar per por que els fellagha
ens toquessin el motor. En silenci,
el rector, designat com a víctima
prioritària pels vestits sacerdotals,
va caure.
Ferit de mort. Llevat dels cinc soldats
de l’autocar i de l’autometralladora,
només hi havia civils.
Vaig organitzar la defensa. Amagats
rere rocs, esperàvem.
El radiotelegrafista va provar
debades de contactar amb l’autoritat.
La muntanya dificultava les
comunicacions. Calia estalviar les
municions. Els mainatges ploraven,
mentre els més grans cridaven
d’excitació. Volien ajudar-nos!
Contents que llurs jocs guerrers
esdevinguessin
reals. L’autometralladora, que no
podia escalar el pendís, tirava a ull.
A sota, el rierol vessava ple, amb
un soroll d’aigüera destapada de
poc. un gloc-gloc continu i inquietant.
un fellagha va cridar:
—Soldats francesos, rendiu-vos a
l’Armée de Libération
Nationale! No us farem cap mal...
—Vés-te’n a fer punyetes!
El tiroteig va continuar. Enmig dels
trets, vuit o deu
màusers si fa no fa i cinc o sis
carabines Statti de so més ...

(...)

Recomanats

Narrativa

Poesia

Últimes notícies